La nena de dretes que va néixer en una família d'esquerres

Ingrid Seyman

Fragmento

nena

1

A mi em van fer en la posició del gos, amb els genolls de la meva mare clavats en una estora de pell de vaca sintètica. No en tinc la certesa absoluta, però sí sospites fonamentades. En primer lloc, perquè els meus pares practicaven esports d’hivern, quan em van concebre. Però sobretot perquè no van amagar mai la seva passió per aquesta postura. Només cal que us digui que associo els crèdits del concurs de cançons de la tele al ritme in crescendo de la primera vegada que els vaig sorprendre així. Ja sé que no tothom té la sort d’haver tingut uns pares del Maig del 68 que feien «gimnàstica» en la seva posició preferida cada diumenge a la tarda mentre la seva nena, enganxada al concurs, somiava clenxes al costat i mitjonets de puntes. Aquesta nena soc jo, esclar.

Sí, vaig néixer de dretes en una família d’esquerres. Aquesta tendència, perceptible ja des del primer plor, justament el dia de Nadal, per a desesperació d’una mare atea —i que no m’esperava tan d’hora— i d’un pare jueu —que va veure en aquest cop del destí els estigmes d’un mal d’ull que ens devien haver llançat els veïns del replà—, es va confirmar des de la meva primera infància. Per més que els meus pares dediquessin els tres primers anys de la meva existència a intentar convertir-me a la seva manera de veure la vida, vaig continuar sent una reaccionària sense remei. Als quinze mesos ja no duia bolquers. M’adormia cada vespre a les vuit clavades. Em negava a ballar quan els meus progenitors em portaven de discoteca perquè m’estimava més estirar-me als bancs de les sales de festes, que no estan pensats precisament per a això, i fer-los sentir culpables amb la mirada. Somiava vestidets mariners. Em negava a portar pota d’elefant. I el que encara és pitjor: no vaig trencar mai cap dels gerros —oportunament posats al meu abast a la tauleta de centre de la sala d’estar— que la meva mare somiava que esmicolés als seus peus. I és que la seva millor amiga era categòrica, en aquest sentit: no hi havia cap fill de progres del seixanta-vuit que no ho fes. L’Elizabeth, amoïnada per aquesta obstinada negativa a afirmar el meu jo, em volia portar a un psiquiatre infantil, però el meu pare s’hi va negar amb l’argument que no hi havia cap psiquiatre infantil al barri.

A diferència d’una part de la nostra família, el meu pare era jueu només de manera intermitent. La seva pràctica religiosa consistia bàsicament a afegir un sufix de sonoritat israelita al cognom dels personatges cèlebres que encara no en tenien. N’hi havia prou que sonessin a la ràdio les primeres notes de la cançó «Boule de flipper» perquè el Patrick abaixés autoritàriament el volum i em cridés a la sala d’estar:

«Esther, escolta’m bé!».

«I una merda, Corinne Charby!»

«Es diu Corinne Charbit!»

«Però els jueus tenen por, saps?»

«Encara s’amaguen.»

Així és com vaig aprendre que la majoria de la gent que sortia a la tele era de la mateixa confessió religiosa que el meu pare, encara que s’estimava més ocultar els seus orígens per por de represàlies. Als tres anys no sabia en què consistien exactament aquestes represàlies, però ja tenia por per si de cas.

Por d’això i d’altres coses. De la penombra que regnava a casa de l’àvia Fortunée, que vivia amb els porticons tancats i es passava tot el dia encenent espelmes per conjurar la malastrugança. Tenia por del Pare Noel, però un cop l’any m’obligaven a asseure-m’hi a la falda durant el berenar que organitzava el comitè de l’empresa on treballava el pare. Tenia por dels veïns del replà i dels mals d’ull que segur que llançarien contra la meva família, que, d’altra banda —no en tenia cap dubte—, s’ho mereixia. I finalment tenia por de l’amor. O més aviat de la visió de l’amor que m’oferien els pares cada dia. I no em refereixo només a la posició del gos.

nena-1

2

A part de la passió per la gimnàstica, els meus pares en compartien una altra, de passió: l’exhibicionisme d’interior. Vivien despullats, vaja: miraven la tele despullats i menjaven ostres despullats, sense preocupar-se per si feien el ridícul ni per la factura del gas, perquè teníem calefacció central. De la mateixa manera, votaven a l’uníson l’esquerra, militaven contra la pena de mort i es negaven a comprar-me la revista Pif amb l’argument que els comunistes tenien les mans tacades de sang (jueva). Més enllà d’això, no tenien res en comú.

Poc propensa a l’angoixa, la Babeth era el que se’n diu una persona de bon caràcter. El seu físic encaixava perfectament amb aquest estat d’ànim, amb aquell aire de noia del bosc, cames esveltes i una cabellera ros cendra que li arribava fins al cul. Tenia un rostre dolç i uns ulls de color de mel que li brillaven obstinadament. La realitat, les coses com siguin, semblava afectar-la molt poc: creia que l’home era intrínsecament bo i veia el seu marit —banquer de professió— com un poeta.

El poeta en qüestió era un ésser híbrid: era moreno, amb l’esquena peluda —li creixien uns sorprenents rínxols negres— i bastant camacurt. Però, en canvi, tenia les celles rosses i espesses, la pell pàl·lida i uns ulls blau piscina que li donaven un aire —en versió deu vegades més viril, això sí— Alain Delon. Per demostrar-nos-ho, el Patrick procedia sempre de la mateixa manera: amagava panxa, es posava de perfil i des­enfundava la mà dreta com si hi tingués un revòlver, empetitint els ulls per fer més cara de dolent. Els artistes pateixen molta ansietat, explicava aleshores. I és que el Patrick tenia dues passions a la vida: fer teatre i escriure llistes.

REVISIÓ MÈDICA PATRICK

ENVIAR TALÓ GUARDERIA

DESCOBERT DEL BANC ELIZABETH

FOTOCÒPIA PASSAPORT

RENTAR-SE LES DENTS ESTHER

Les llistes del Patrick eren, segons deia ell, extremament eficaces. S’ha de reconèixer que hi posava ganes i que, si calia, hi dedicava més d’una hora al dia. Perquè no es conformava a redactar-les: les havia de declamar enmig de la sala d’estar de dalt («Revisió mèdica Patrick») a baix («Rentar-se les dents Esther»), i després de baix a dalt (ja m’enteneu), fins que arribava a una mena de clímax que li permetia passar a una altra cosa. Aquesta declamació també podia anar acompanyada de gestos (un cop a la taula del menjador per cada «Rentar-se les dents Esther», una pressió sobre el coixí del sofà per cada «Descobert del banc Elizabeth»), i la cançoneta es podia convertir en una coreografia.

Era el so d’aquesta pregària, de contingut variable però poques vegades revolucionari, el que em despertava cada matí. Com que em feia massa por per burlar-me’n, m’hi afegia jo també. Amb tres anyets invocava dins del meu cap els únics

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos