Presons de paper

Jaume Silvestre

Fragmento

presons-2

 

Primera part

El continuo batallar de los hombres científicos fue objeto de grandes transformaciones; la luz que emanaba de toda investigación era el peor de los enemigos para los astutos privilegiados; y así observamos, en todos los hechos históricos, que la Rebeldía ha sido necesaria como una importante función fisiológica.

¿Lucha el hombre por sistema o por capricho? Si lo relatado anteriormente nos demuestra, sin necesidad de narrar hechos cronológicos, la diferencia de trato y la desigualdad de los seres, he ahí la causa y el origen de una lucha constante, mientras el hombre no llegue a conseguir la igualdad económica.

Si nuestra economía libertaria ha de ser la perfección, dupliquemos nuestros centros culturales y hagamos una labor de preparación y capacitación en el mayor número posible de compañeros, para que en el momento, no tan lejano como suponen los pesimistas, no nos coja desprevenidos y podamos realizar prácticamente lo que teóricamente fue nuestra principal misión de no dejar en el olvido.

TOMÀS LLORCA,

Misión del sindicalismo revolucionario (1932)

presons-3

 

1

Quan Endre Ernö Friedmann va travessar la frontera a Irun l’abril del 1935 a bord d’un tren ple d’il·lusions, encara no sabia que s’anomenaria Robert Capa. Aquell any el vent bufava sense treva nit i dia, un vent lenitiu que s’escapava dels pulmons del poble i que mitigava alhora la sequedat d’una terra que, a l’estiu, s’esquerdava com la pell i deixava entreveure uns porus pels quals, durant anys, es va anar escolant la suor i la sang.

El vent xiulava per les planures, per les valls, pels barrancs recargolats, per la costa feréstega, i tenia l’olor de l’alcohol, de la pólvora, de la sal i de la humitat. Era un vent ara brau, suau després, que arribava de tots els confins, fins i tot d’aquell que va portar Endre fins en aquella terra polsosa.

Endre era un jove hongarés de vint-i-tres anys, ple de vitalitat per l’edat i ple d’incerteses arran del panorama polític. Tenia una expressió amable i sempre esbossava un somrís de bon home. Els seus ulls ametlats, enquadrats per uns cabells negres i espessos que li recorrien el front, eren del tot escrutadors. El cos era fornit, i les mans robustes acabaven en uns dits esvelts de tant acaronar la càmera. Sens dubte, la seua fesomia amb els anys s’havia afaiçonat a la seua passió, la fotografia.

I perquè la seua vida era la fotografia i volia dedicar-s’hi de ple, s’havia hagut d’inventar el pseudònim de «Robert Capa» perquè li fes de cuirassa contra les agressions externes, tot i saber que, amb el renom, amagava alhora la tosca i masoquista pretensió d’accedir a l’espai del reconeixement social, la pitjor xacra de la vanitat, que ens destrueix.

Després de díhuit hores de viatge amb tren a les costelles i de dues hores més de carruatge, Endre finalment seia davant de Paulino Uzcudun, el campió europeu de boxa, al seu mas d’Errezil, al cor del País Basc. La frondositat de la vall i el xacolí que li va oferir Uzcudun van alleugerir la suada que portava el fotògraf aquell abril estranyament calorós. Davall un gran anouer robust que protegia la casa, el gran bou basc, com era conegut, se’l mirava amb la mateixa malfiança amb què rebia tots els periodistes. Uzcudun era un home cepat, de complexió angular i trets poc amables. Els solcs que li marcaven la cara revelaven una vida gens fàcil, mentre que les mans de mida ciclòpia semblaven atrofiades per un call uniforme que les recobria. Les destralades, el torb gèlid a les mans, l’aspror de l’arada i les aixadades a la terra molla li havien conferit aquella fesomia esquerpa.

Endre li va recordar que era fotògraf i que només li interessava la seua imatge, humanitzar el gran boxador basc, lluny del ring, lluny de la suor que amera el púgil i de la sang que se’n desprèn en rebre l’uppercut que t’esberla el llavi. I tot allò, contravenint l’agència de premsa Degephot, que li havia fet l’encàrrec i li havia demanat composicions convencionals. Però a ell li feia el pes dotar de gran personalisme els reportatges, un prisma propi que al cap i a la fi el va catapultar a l’èxit. Li interessava saber quin era l’Uzcudun real, l’aitzkolari guipuscoà que s’entrenava a colp de destral per enfrontar-se, al cap d’unes quantes setmanes a Berlín, al gegant alemany Max Schmeling, erigit en símbol de la raça ària per Hitler. El faixador contra l’estilista es veurien les cares en el tercer i últim combat plegats, en el qual el bou basc buscava venjança.

Al mas, la càmera i el vestuari donaven a Endre un aire intel·lectual que xocava amb el posat rude d’Uzcudun. Arrufades de celles i de front eren constants a qualsevol pregunta del fotògraf, no tant per la barrera lingüística sinó pel tipus de propostes. Contrapicats amb la destral, picats amb els dos fills als braços, fotos assegut a l’ombra de l’anouer amb un got de vi negre, unes altres colpejant l’escorça d’un arbre amb la mà nua com si s’entrenara... Totes lluny del quadrilàter.

—Senyor Uzcudun, ara una amb la boina, al costat de les vaques. —En tenia un bon ramat, Paulino el gran bou basc.

«Molt apropiat», pensà Endre.

—Txapela, d’això se’n diu txapela.

—D’acord, i després si li sembla bé li’n faré algunes al frontó del poble.

—Què se t’hi ha perdut, al frontó? A França també jugueu a pilota?

—Jo, almenys, no.

—Doncs deixa de tocar-me els collons i acabem d’una vegada.

Dos parells més de fotos i Endre tenia enllestit el reportatge, que ell mateix escriuria i signaria. Va guardar la Contax a la funda i va guaitar per última vegada Uzcudun abans que aquest s’enfrontara al gegant ari Schmeling. Es va fixar en els seus braços peluts, la mirada marmòria i els sentiments enderiats en la boxa. Es va escurar la gola i li va dir per empatitzar:

—Espere que li done una bona pallissa, al nazi.

—És el meu rival, l’he de vèncer i punt.

—Sí, ja, però ja m’entén...

—No, no l’entenc...

—Ho dic pel que representa, seria com derrotar Hitler, la victòria d’un treballador com vosté contra el nazisme.

—Pare el carro, valent, que ja veig per on va. No soc més que un boxador i a mi Hitler no m’ha fet res. Al contrari, admire la seua lluita per erradicar tota eixa collonada dels comunistes.

—Com, matant-los?

—Tant de bo tinguérem ací algú com Hitler. Els mesquins dels republicans estan duent-nos a la misèria.

—Però van ser triats democràticament.

—Senyor Endre, a vore si m’entén, ací la democràcia són els meus punys. Fa dotze anys vaig guanyar el soviètic Touroff i ben orgullós que n’estic. He sigut el primer espanyol a lluitar co

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos