La felicitat del llop

Paolo Cognetti

Fragmento

llop-2

1

Un petit restaurant

En Fausto tenia quaranta anys quan es va refugiar a Fontana Fredda buscant un lloc per tornar a començar. Coneixia aquelles muntanyes des de petit, i la seva infelicitat quan n’era lluny havia estat una de les causes, si no «la» causa, dels problemes amb la dona amb qui gairebé s’havia acabat casant. Després de la separació, havia llogat un apartament allà dalt i hi havia passat un setembre, un octubre i un novembre trescant pels camins, arreplegant llenya als boscos i sopant davant l’estufa, assaborint la sal de la llibertat i mastegant l’amargor de la solitud. També escrivia o, si més no, ho intentava: al llarg de la tardor va veure com els ramats deixaven els alpatges i com les agulles dels làrixs s’esgrogueïen, fins que amb les primeres neus, tot i haver limitat al màxim les seves necessitats, se li acabaren els diners que havia estalviat. L’hivern li passava comptes d’un any difícil. A Milà ja tenia algú a qui demanar feina, però es tractava de baixar, agafar el telèfon, resoldre amb la seva ex les qüestions que havien quedat pendents, i una nit, poc abans de decidir-se a fer-ho, es va veure confiant-se davant d’un got de vi, en l’únic lloc de trobada de Fontana Fredda.

Darrere el taulell, la Babette el va entendre perfectament. Ella també havia vingut de la ciutat, i en conservava l’accent i una certa elegància, però ves a saber a quina època i per quins camins. En algun moment havia comprat un restaurant en un lloc que, en temporada mitjana, no oferia altra clientela que paletes i ramaders, i l’havia batejat El Festí de Babette. Des d’aleshores tothom li deia així, ningú no recordava el seu nom d’abans. En Fausto s’hi havia fet amic perquè havia llegit Karen Blixen i havia intuït un sobreentès: la Babette del conte era una revolucionària que, després del fracàs de la Comuna de París, havia acabat fent de cuinera en un poblet de pagesos de Noruega. Aquesta altra Babette no servia brou de tortuga, però solia adoptar els orfes i buscar solucions pràctiques a problemes existencials. Després d’escoltar-ne els seus, li preguntà: «Saps cuinar?».

I així per Nadal encara era allà, manejant peroles i paelles entre els fumerols de la cuina. A Fontana Fredda també hi havia una pista d’esquí, cada estiu parlaven de tancar-la i cada hivern d’alguna manera tornava a obrir les portes. Amb un rètol al trencall de baix i una mica de neu artificial escampada per les pastures, atreia petites famílies d’esquiadors i, tres mesos a l’any, convertia els muntanyencs en maquinistes de telecadira, personal de condicionament de pista, conductors d’erugues i socorristes, en un carnaval col·lectiu del qual ara ell també formava part. L’altra cuinera era una veterana que en pocs dies li ensenyà a desgreixar quilos de salsitxes, a aturar la cocció de la pasta amb aigua freda, a allargar l’oli de la fregidora, i que remenar la polenta hores i hores era malgastar energia, només calia deixar-la a foc baix i es feia sola.

A en Fausto li agradava treballar a la cuina, però començava a atreure’l una altra cosa. Hi havia una finestreta per on passava els plats a sala i observava la Silvia, la nova cambrera, que agafava comandes i servia. On la devia haver pescat, la Babette? No era la mena de noia que esperaves trobar entre muntanyencs: jove, alegre, amb aspecte de rodamon, i quan portava polenta amb salsitxes semblava un signe dels temps com les florides fora de temporada, o els llops que deien que havien tornat als boscos. Entre Nadal i Reis van treballar sense parar, dotze hores al dia set dies a la setmana, i van festejar així: ella penjava paperets al suro, ell tocava la campaneta quan els plats estaven llestos. Es prenien el pèl: «Dues pastes amb mantega del “xef”», deia ella. «La pasta amb mantega està “fora del menú”», deia ell. Els plats i els esquiadors anaven i venien a tal velocitat que en Fausto encara rascava olles quan s’adonava que ja era fosc. Llavors s’aturava un moment i li tornaven al cap les muntanyes: es preguntava si a dalt hi havia fet vent o hi havia nevat, i com havia estat la llum a les grans planures assolellades per damunt de la cota dels boscos, i si ara els llacs s’assemblaven a pannes de glaç o a toves conques nevades. A 1.800 metres era un començament d’hivern estrany, plovia i nevava, i al matí la pluja fonia el borrascall de la nit.

I un dia, passat festes, amb els terres humits i la vaixella eixuta i apilada, es deslligà el davantal de cuiner i anà a la sala a fer un got. En aquella hora el bar entrava en una autogestió tranquil·la i pacífica. La Babette posava música, deixava una ampolla de grappa a la barra i els conductors d’erugues venien a buscar companyia entre una volta a la pista i l’altra, mentre anivellaven els sots i els bamps, tornaven a dalt la neu empesa a baix, la fresaven allà on s’havia glaçat perquè es tornés granulada, amunt i avall sobre les erugues durant llargues hores fosques. La Silvia tenia un recambró damunt la cuina: cap a les onze, des del bar, en Fausto la va veure baixar amb una tovallola al cap, arrossegar una cadira vora l’estufa i posar-se a l’escalfor a llegir un llibre gruixut. El va impressionar la idea que acabés de sortir de la dutxa.

Mentrestant, escoltava la xerrameca de l’eruguista a qui anomenaven Santorso, com el sant i la destil·leria. En Santorso li parlava de la caça de galls de muntanya i de la neu. La neu que aquell any trigava, la neu tan preciosa per protegir del gel els caus, dels problemes que causava a les perdius i als galls de cua forcada un hivern sense neu, i a en Fausto li agradava aprendre moltes coses que no sabia, però no li passava pel cap perdre de vista la seva cambrera. En un moment donat, la Silvia es va treure la tovallola i començà a pentinar-se els cabells amb els dits, acostant-los a l’estufa. Eren negres, llargs i llisos com els d’una dona asiàtica, i en la manera com se’ls pentinava hi havia molta intimitat. Fins que es va sentir observada, alçà els ulls del llibre i, amb els dits als cabells, li va somriure. A en Fausto la grappa li cremà a la gola com a un adolescent les primeres vegades. Al cap de poc, els eruguistes van tornar a la feina i la Babette s’acomiadà d’aquell parell, va recordar a un o a l’altra que enfornessin els croissants a primera hora del matí, es va endur les bosses d’escombraries i se’n va anar a casa seva. La feia feliç deixar les claus, els licors, la música, i que el seu restaurant afavorís les amistats fins i tot quan ella no hi era, com una petita Comuna de París entre el glaç de Noruega.

llop-3

2

Els amants

Aquella nit va ser ella qui se’l va emportar a dalt, si hagués estat per ell abans hauria arribat el desglaç. Al recambró de la Silvia l’única escalfor era la que pujava de la cuina, i el ritual de despullar-se va resultar una mica expeditiu, però per a en Fausto entrar nu en un llit, al costat d’una noia igual de nua i tremolosa, tenia alguna cosa emocionant

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos