Estimat Pablo

Maria Jaén

Fragmento

pablo-3

 

A Prada de Conflent, avui el dia és fred i gris.

Divendres, 21 de gener de 1955.

A la façana de la casa, un rètol.

El cant dels ocells és el nom d’aquesta casa.

A dins, un home menut, el cèlebre músic de la pipa i el barret, es prepara per sortir.

Camina carregat d’una gran pena, d’un dolor feixuc que l’obliga a alentir el pas.

Aquest home admirat, el violoncel·lista que ha voltat mig món, emprèn avui el viatge més difícil de la seva vida.

«No hi puc tornar. No reconec el govern del dictador.»

Quantes vegades ho havia dit?

En privat i en públic, gairebé durant una vintena d’anys, no s’havia cansat de repetir aquelles paraules.

Taxatiu, segur d’ell mateix, va prometre que mai viuria sota un govern feixista, que mentre hi hagués dictadura no trepitjaria mai terra catalana.

«Soc tossut. Soc tenaç. I si la meva tossuderia em porta a morir lluny dels meus, que així sigui, però el meu exili només acabarà el dia en què la democràcia torni al meu país.»

Res no el faria canviar d’idea.

Durant anys, la seva determinació ha estat de ferro.

És per això que el món l’admira.

Però resulta que avui, aquest home de principis ferms i inamovibles es veu abocat a incomplir la seva promesa.

Avui ­­­travessarà la frontera.

Es prepara en silenci.

D’aquí a poques hores, ja serà a l’altra banda.

El Vincent, el marit de l’Enriqueta, la seva neboda més propera, conduirà el vell renault negre.

S’estima aquest jove com si fos un nebot, un gendre, potser el fill que no ha pogut tenir. És la seva persona de confiança. És qui ha fet les gestions que fan possible la tornada.

«Ella ho voldria, la Frasquita voldria tornar a casa», va dir el músic.

I el Vincent es va posar a la feina: desenes de trucades i papers amunt i avall, de Prades al prefecte de Perpinyà, del prefecte al cònsol espanyol, del cònsol al govern de Madrid, i així, sense descans, va anar fent girar la roda fins que van aconseguir els permisos.

Com li ho podrà agrair?

I és només perquè el Vincent l’acompanya, que pot emprendre aquest camí tan difícil.

Puja al cotxe.

«No et deixis res», li diu ella des de lluny.

El barret, la pipa, el passaport.

I a l’infern de l’abric, els papers de la Tití,

el dolor més autèntic.

pablo-4

Tití

pablo-5

 

Prades, 1954

Estimat Pablo,

Ja fa tres dies que som a Prades.

Érem a Zermatt, com cada any per aquestes dates, però ara ja tornem a ser a Prades. Et dono les gràcies per haver-m’hi portat i et demano disculpes per haver interromput les teves classes. Si no m’hagués trobat malament, encara seríem a Zermatt. Tu, amb els teus alumnes, jo, al teu costat. Però les coses no han anat com ens esperàvem.

Fa tres dies, de bon matí, jo era a terra, ulls tancats, sense forces ni alè, quan vaig sentir la teva veu.

—Què tens? —em preguntaves, espantat.

—Angoixa —vaig dir.

—Per què?

No et podia respondre perquè no ho sabia. Sense motiu aparent, l’angoixa m’havia fet seva. Estrenyent ben fort el llaç, m’oprimia l’estómac i els pulmons, el cor i també la gola, m’escanyava i no em deixava respirar ni dir el teu nom.

Però a la fi, passats a penes uns minuts o potser unes hores, qui m’ho podria dir?, vaig cridar. No sé com vaig ser capaç de fer-ho. No sé d’on em va néixer aquell crit de dolor. Només recordo caure a terra exhausta i tancar els ulls.

—Vols que tornem a Prades?

Les teves paraules salvadores.

—Sí. Ho vull. Tornem a casa, si us plau.

—D’acord —vas dir, mirant de calmar-me—. Estigues tranquil·la. No passa res, aquí fa massa fred.

I era veritat. A Zermatt feia fred, massa fred per als meus ossos i també per als teus, un fred insuportablement gèlid per a les meves pors, por de morir lluny de tu i deixar-te sol, por que moris lluny de mi i quedar-me sola, les mateixes pors que vam sentir tots dos aquella nit al tren. Sé que te’n recordes tan bé com jo, d’aquella nit i d’aquell tren. N’hem parlat moltes vegades. Viatjàvem al mateix vagó llit, però en compartiments diferents. Tu, a un extrem del vagó, jo, a l’altre. Sempre hem guardat les formes. Junts però separats, casat i vídua, catòlics adúlters.

I a mitjanit el tren va descarrilar.

—És la vegada que més por he passat a la vida —em vas dir un dia.

—Més que quan vivíem envoltats de nazis? —recordo que et vaig preguntar.

—Més encara, sí.

I és que temps després d’aquell accident ferroviari, durant els anys que vam haver de conviure amb les esvàstiques gairebé com presoners, el terror va ser una constant a les nostres vides. Sempre amb l’ai al cor, esperàvem la visita dels alemanys. Als carrers, hi havia gent que t’acusava d’amagar armes, de donar suport als resistents o de fer d’enllaç dels maquis. Sabíem que els alemanys ens vindrien a veure, ignoràvem amb quin propòsit —detenir-nos o potser només espantar-nos—, però sabíem que vindrien.

Els esperàvem i, per fi, un matí la Gestapo ens va trucar a la porta.

Eren tres, tres joves oficials, educats i cultes. Et coneixien, semblava que ho sabien tot de tu. Un d’ells va dir que els seus pares t’havien sentit tocar a Berlín i que tenien un record meravellós d’aquell concert. T’admiraven tant, els seus pares! Quin goig poder-los explicar que t’havien conegut!

Els tres alemanys es van passejar per casa gairebé durant dues hores. Ho regiraven tot, tot ho tocaven. Sota les seves formes exquisides i amables, venien carregats d’amenaces.

—Si trobem el que busquem, hi haurà conseqüències —va dir l’oficial de més rang. I encara hi va afegir—: El tenim a la llista.

—Quina llista? —vas atrevir-te a preguntar.

—La llista dels enemics del Reich, naturalment.

Tots dos sabíem el que significaven aquelles llistes: una detenció violenta, acusacions falses, interrogatoris absurds acompanyats de terribles sessions de tortura, una condemna a mort o la deportació cap a un destí que, aquell dia i en aquella hora d’angoixa, només podíem intuir com un final terrible.

Abans de marxar, l’oficial et va agafar el violoncel i el va treure de l’estoig. No sé descriure la por que hi havia en els teus ulls. Tremolaves, podia sentir la teva tremolor dins meu. Mentre ell sostenia el violonce

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos