De portes endins

Jordi Cantavella

Fragmento

portes-3

1

El primer ascensor de la ciutat de Barcelona es va instal·lar al Monument a Colom el 1889, un any després de la inauguració del conjunt escultòric. L’estrena de l’aparell elevador no va ser especialment gloriosa, atès que es va espatllar el mateix dia i va atrapar un quart d’hora l’alcalde de Barcelona, en Francesc de Paula Rius i Taulet. M’imagino els crits, els nervis i l’enrenou corresponent.

Aquella andròmina impulsada amb energia hidràulica trigava quatre minuts a pujar els cinquanta-nou metres d’altura fins al mirador del monument. Això, avui dia acabaria amb la paciència de qualsevol usuari, sobretot si dins de la cabina no hi hagués cobertura per al seu telèfon mòbil.

A mi em van acabar d’instal·lar el 1918, el mateix dia que es va signar l’armistici que va acabar amb la Gran Guerra.

Jo era un prodigi mecànic de la casa Cardellach. Funcionava amb energia elèctrica (n’hi havia d’altres que, pànic!, anaven amb aire comprimit) i, tal com deien els meus usuaris, provocava l’enveja dels habitants dels edificis propers, que maltractaven els seus veïns tot fent-los pujar a peu.

Jo tenia una capacitat màxima per a quatres persones adultes —tres-cents vint quilograms— i la superfície d’un metre quadrat.

Les portes exteriors eren de ferro forjat i les interiors, les de la cabina, eren de caoba de les Amèriques; els mànecs, modernistes, estaven fets de bronze. Els vidres, que deixaven veure l’interior de la cabina, tenien filigranes gravades del mateix estil dissenyades per l’arquitecte Josep Maria Jujol. Penseu que aquest artista fou un dels grans arquitectes del modernisme i també col·laborava amb el mestre Antoni Gaudí.

En aquells anys es treballava amb bon gust i amb paciència, no pas com ara, que feu les coses sempre a correcuita i teniu el gust on jo tinc les molles.

M’hauríeu d’haver vist acabat de bastir..., quin goig que feia!

La meva cabina era una obra d’art del tot artesanal. L’interior era una meravella, les fustes amb què em van construir eren nobles i envernissades per un gran ebenista, l’Eusebi Busquets. Els botons eren d’ivori, emmarcats també amb bronze, i les lletres que indicaven cada pis estaven escrites amb una cal·ligrafia elegant, com si ho hagués fet en Víctor Hugo amb la seva pròpia ploma.

Au, segur que ja m’esteu criticant.

Ja sé que actualment això de fer servir ivori està considerat un crim contra els animals, i trobo molt bé que estigui prohibit. Cal protegir els elefants, les balenes i tota la fauna, només faltaria! Però a principis del segle XX era senyal de distinció, què hi farem!

A la cabina hi havia també un seient per a la gent gran, les persones lesionades i les noies que estaven en estat. Era més aviat decoratiu, però me’l van fer servir sovint per asseure’s i per deixar objectes, bosses i maletes.

Malauradament, un operari sapastre el va trencar durant una mudança el 1987 i me’l van haver d’amputar, perquè sortia massa car arreglar-lo. L’individu que va prendre aquesta decisió, que ja m’imagino qui va ser, no va tenir en compte que el seient estava fet de bubinga, una de les fustes nobles més valorades. Si van fer-lo servir de llenya per a una barbacoa, els va sortir ben cara la costellada.

Per les quatre parets tenia treballs de marqueteria finíssims i al sostre, una exquisida làmpada amb vitralls manufacturada al taller d’en Louis Comfort Tiffany, un gran dissenyador industrial nord-americà. La llum que irradiava era càlida, suau i crepuscular. Creava una atmosfera íntima i amable, sensual com la flama groguenca d’una espelma o una llar de foc encesa en una habitació amb la llum apagada. Res a veure amb la fredor descarnada i asèptica d’un fluorescent.

La làmpada també va ser desllorigada.

En aquest cas, el 1998. El causant va ser un veí, en Ricard Camprubí, del cinquè primera. El pocatraça va intentar que uns camàlics m’entaforessin un vulgar sofà d’Ikea, quan ja hauria d’haver vist que allò no m’hi cabia. Aquell maldestre, un cop perpetrada la desgràcia, no es va molestar ni a recollir els vidres de la làmpada que havien caigut a terra.

Ja us aniré parlant d’aquest personatge i d’altres a mesura que avancem en aquesta història.

Va ser la senyora Cinteta Gràcia, del segon primera, la que va recollir els vidres i va portar-los a casa de la Marta Salvador Romeu, del tercer segona.

—Segur que tu hi tens més traça que jo —va dir la Cinteta a la Marta mentre li lliurava els fragments de cristall.

La Marta era cambrera en el seu propi bar i en això del bricolatge no hi tenia precisament la mà trencada. Va fer una reparació, benintencionada però una mica barroera, tot s’ha de dir, amb algun adhesiu més indicat per enganxar cromos a un àlbum infantil que no pas per reparar els bocins trencats d’un vitrall d’aquella categoria. A més, alguns petits fragments havien desaparegut i la llum de la bombeta s’escapava de manera obscena a través de les escletxes.

Però em reservo per al final la gran joia: el mirall.

Era impossible no quedar bocabadat amb aquella obra d’art veneciana de finals del segle XIX. No estava emmarcat en fusta, sinó que hi havia petites llunes en miniatura, superposades, bisellades i tallades a les vores, de tal manera que semblava un escut heràldic. Aquell mirall reflectia els rostres de tots els que pujaven i baixaven dins meu. Val a dir que, de tant en tant, jo feia el trapella i jugava una mica amb la imatge dels qui s’hi contemplaven.

Sí, jo no soc una màquina qualsevol.

I, per què tanta artesania i floritura per a una simple cabina, un artefacte que serveix per transportar persones? Doncs perquè en l’època en què vaig ser construït, se’m considerava part de la casa. Els anglesos, en aquells temps, anomenaven l’ascensor dels seus edificis «la cabina» o «l’habitació flotant». M’agrada, és tot un reconeixement.

Els britànics sempre m’han fet el pes, tan cerimoniosos i detallistes. N’he fet pujar uns quants dins meu; de fet, a principis del segle XXI hi havia una noia escocesa que vivia amb dos estudiants més al cinquè segona. Alguns d’ells van venir gràcies a una beca Erasmus i organitzaven unes festasses a quarts de quinze que no deixaven dormir en Camprubí. Aquell vellot rònec els va denunciar tantes vegades que els agents dels mossos d’esquadra i de la guàrdia urbana van acabar per no fer-li gens de cas.

No sou conscients del que hem fet per la humanitat. Només penseu en nosaltres quan ens espatllem. Aleshores deixeu anar uns renecs i uns exabruptes que escandalitzarien un muntacàrregues del Bronx. Doncs us faig saber que nosaltres vam canviar la mentalitat arquitectònica de la societat. Si no hagués estat pels aparells elevadors, hauria estat un despropòsit edificar les infinites torres de Nova York. Imagineu pujar un moble a peu fins al pis 54? Com creieu que pujaríeu les bosses del supermercat a la planta 67 d’un gratacel? Les grans ciutats dels Estats Units són com són gràcies als ascensors.

A Barcelona —afortunadament— no hi ha tant d’exhibicionisme constructiu, però també vam canviar certes mentalitats. Abans de la nostra existència, els pisos mé

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos