La diagonal Alekhin

Arthur Larrue

Fragmento

diagonal-2

1

En aquesta època, el campió del món d’escacs es deia Alek­sandr Aleksàndrovitx Alekhin i tenia la coqueteria de no voler portar ulleres quan no jugava. Així doncs, s’hi veia molt malament. Al seu voltant el món era bellugadís, i ell titubava. S’hauria jurat que estava embriac o que s’esforçava a caminar recte al pont d’un paquebot sacsejat per les onades tumultuoses de l’Atlàntic... Justament, era el 17 de gener de 1940 i l’Alekhin es trobava enmig de l’Atlàntic a bord d’un paquebot anomenat Miracle.

Com cada matí, a tall d’esmorzar, havia fet que li duguessin a la cabina uns ous remenats, torrades, una ampolla de xampany, cafè de filtre i vermut. Havia esmicolat les torrades a trossets, havia ruixat copiosament els ous amb vermut i s’ho havia menjat tot sense fer servir els coberts, amb els dits. La Grace no n’hi faria cap retret. Dormia. L’Alekhin li va deixar amb què omplir una copa, és a dir, amb què animar-se quan es despertés. Va col·locar la safata als peus del llit, va ficar una cullereta al coll de l’ampolla perquè l’alegria del beuratge no s’esbravés, i llavors es va girar cap a ella. Sota les pólvores d’arròs que no s’havia tret abans d’anar-se’n a dormir i amb les quals en conseqüència havia tacat l’edredó, va sentir una energia humida, seductora i blana. La Grace havia envellit, va constatar. Es va demanar si algun dia havia sigut jove. Quan es van casar a Villefranche-sur-Mer el 1934, ja tenia setze anys més que ell. Aquest matí, l’Alekhin tenia quaranta-set anys. N’hi hauria prou amb un esforç matemàtic minúscul per deduir l’edat venerable de la Grace. La cortesia ens impedeix escriure-la.

—Jove —va murmurar mentre es treia el pijama—, per què hauria de ser jove? Què li trobem a la joventut, a part de la dispersió? L’edat, en la mesura que acosta a la mort i al seu ultimàtum, reforça la voluntat i simplifica les variants. Com en els finals de partida, com en la mort dels cignes, permet l’alliberament d’una energia furiosa, potser irresistible... —Dient això, l’Alekhin es va fer el nus d’una corbata de tartà i tot seguit va sortir.

Tenia uns ulls d’acer d’un blau molt clar, penetrants com agulles, una boca petita i crispada que traïa el seu caràcter rígid, roent de vanitat i presa d’atacs de nervis freqüents. Ben plantat i d’aspecte robust, semblava tanmateix que es debatés en un fluid. Com si la resistència de l’aire se li oposés de ple, com si tingués els membres envescats, impedits per una crema espessa, era com si l’Alekhin no es desplacés caminant sinó nedant. Ni la mala vista ni la torpor del matí no arribaven a explicar aquesta singularitat. El responsable n’era més aviat aquell tercer ull, o aquella ombra, que el vigilava tothora i l’obligava a embolcallar cadascun dels seus gestos amb un preciosisme ridícul. Feia un posat. Interpretava el paper que ell mateix s’havia escrit. Per exemple, quan sostenia un got o manipulava una peça a l’escaquer (i això li passava amb força freqüència), tenia el costum d’estirar el dit petit cap a l’exterior.

Durant la passejada, el temps era dolent, fins i tot hostil. A la coberta no hi havia ningú. Es va aferrar a la borda i aleshores es va treure un cigarret de la butxaca. Va ficar el cap dins la jaqueta per encendre un misto, com els ocells fiquen el bec sota una de les ales. El vent va escombrar les glopades de fum una rere l’altra. Feia dotze dies que navegaven. Ahir, el Miracle havia ultrapassat les Açores. A l’Alekhin l’arxipèlag no li havia semblat gran cosa: uns quants cons negres mig enfonsats als quals s’arrapaven els núvols. Quan es va embarcar a Buenos Aires, i després d’una breu escala a Rio, va haver de dir adeu a l’Amèrica del Sud, on l’Alekhin havia dut, durant un any, una vida de disbauxa, en un estiu continu, de gran hotel en gran hotel, de casino en casino, d’homenatges a victòries, d’avió de línia a nau de creuer, de barra lliure a barra lliure... Allà s’havia banyat contínuament en un còctel ensucrat. Les ciutats que havia visitat, d’altra banda, tenien totes nom de còctel. Hi havia hagut Antofagasta, Belo Horizonte, Guayaquil o Caracas. Ara navegava cap a Lisboa, és a dir cap a l’hivern i l’apocalipsi en forma de guerra mundial. La temperatura havia refrescat. La llum s’havia esblaimat. Comprenia l’Alekhin què significava això? Era conscient que passava del mojito a la nyàmera? Va tenir ganes, ni que fossin fugaces, de girar cua? No. Per a ell, en l’esclafit sec de les banderes de senyalització, en els refluxos que llepaven els flancs del vaixell, tan sols es manifestava una inquietud difusa, principalment meteorològica.

L’Alekhin hi veia molt menys lluny en la vida que a l’escaquer. En l’espai i el temps que els éssers vivents s’avenen a anomenar «reals», no predeia el futur i no dirigia el destí. En el moment que amb una ditada va engegar la burilla a ballar en l’aigua negra, no sospitava gens la mala ratxa que l’esperava. Tanmateix, la realitat s’havia encarregat d’enviar-n’hi alguns senyals. Fins i tot havia tingut la delicadesa d’adreçar-se a ell seguint els que eren els seus canals de comunicació preferits: els escacs i la beguda.

diagonal-3

2

Quatre mesos abans d’embarcar-se al Miracle, en el transcurs del Torneig de les Nacions, al bar de l’hotel Palacio de Buenos Aires, l’Alekhin es prenia el primer whisky de la tarda amb el Tartakower, que tenia més o menys la seva mateixa edat. Amb ells seia un altre jugador, d’uns vint anys menys, que jugava amb el Tartakower a l’equip que representava Polònia. Es deia Mendel Najdorf. Aviat es dirà Miguel Najdorf, quan, sense poder tornar a casa a causa d’un acord entre dos esquarteradors anomenats Stalin i Hitler, bé haurà de viure en alguna banda, i ja que hi era, per què no havia de triar aquell lloc? Les fronteres poloneses no havien deixat d’oscil·lar entre Alemanya i Rússia des de feia tres segles, cosa que havia donat lloc a aquesta brometa geopolítica: «Els polonesos existeixen, Polònia ja no se sap!».

Era un moment de descans. Parlaven rus i sobre escacs. Al voltant, els guarniments habituals als palaus: estuc, vellut, daurats, colors de reminiscències aristocràtiques com el vermell sang o el blau reial.

Alemanya encapçalava aquesta vuitena Olimpíada —l’altre nom del Torneig de les Nacions—, que era una mena de copa del món en què els jugadors, aplegats en equips, lluitaven per la seva bandera. Hi havia motius per lamentar la victòria d’Alemanya. En aquell moment els alemanys feien el fatxenda. Com que s’havien menjat Àustria, es beneficiaven de l’aportació de jugadors austríacs de talent com ara l’Eliskases, i per contra perdien el suport de jugadors amb molt més talent, genials i tot, com ara l’Spielmann, que era de raça jueva i en conseqüència no podia pertànyer de cap manera a la nova Federació de la grossa i gran Alemanya, preocupada per retrobar la puresa de la seva sang germànica.

El Tartakower t

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos