Un cor senzill

Gustave Flaubert
Gustave Flaubert

Fragmento

cap-1

I

Durant mig segle, les burgeses de Pont-l’Évêque van envejar a la senyora Aubain la seva minyona Félicité.

Per cent francs l’any, feia el menjar i la neteja, cosia, rentava la roba, planxava, sabia embridar un cavall, engreixar les aus de corral, batre mantega, i es va mantenir fidel a la seva mestressa, tot i que no era una persona agradable.

S’havia casat amb un noi ben plantat sense fortuna, mort a principis del 1809, que la va deixar amb dos fills molt petits i una gran quantitat de deutes. Així doncs, va vendre els immobles, excepte les granges de Toucques i de Geffosses, les rendes de les quals ascendien com a molt a cinc mil francs, i va deixar la casa de Saint-Melaine per viure en una altra de menys dispendiosa, propietat dels seus avantpassats i situada darrere del mercat.

Aquesta casa, coberta de pissarra, es trobava entre un passatge i un carreró que donava al riu. A l’interior hi havia diferències de nivell que feien ensopegar. Un estret vestíbul separava la cuina de la sala on la senyora Aubain passava tot el dia, asseguda a tocar del finestral, en una butaca de palla. Contra l’enfustat, pintat de blanc, s’alineaven vuit cadires de caoba. Un vell piano suportava, sota un baròmetre, un munt piramidal de capses i carpetes de cartró. Dues poltrones entapissades flanquejaven la xemeneia de marbre groc d’estil Lluís XV. La pèndola, al mig, representava un temple de Vesta; i tota la casa feia una lleugera olor d’humitat, perquè el paviment quedava més baix que el jardí.

D’entrada, al primer pis, hi havia la cambra de la «senyora», molt gran, empaperada amb un motiu de flors pàl·lides, i contenia el retrat del «senyor» vestit de muscadin.[1] Comunicava amb un dormitori més menut, on es veien dos llitets infantils, sense matalàs. Després venia el saló, sempre tancat, i ple de mobles coberts amb llençols. Tot seguit, un passadís donava a un gabinet d’estudi; llibres i paperots omplien els prestatges d’una biblioteca que envoltava pels tres costats un gran escriptori de fusta negra. Els dos plafons en angle desapareixien sota dibuixos fets amb ploma, paisatges al guaix i gravats d’Audran, records d’èpoques millors i d’un luxe esvaït. Una lluerna al segon pis il·luminava la cambra de la Félicité, que tenia vistes als prats.

Es llevava a trenc l’alba, per no perdre’s la missa, i treballava fins al vespre sense interrupció; després, havent sopat, amb els plats recollits i la porta ben tancada, enfonsava el tió sota les cendres i s’adormia davant del foc, amb el rosari a la mà. Ningú, a l’hora de regatejar, es mostrava més tossut. Quant a la neteja, la brillantor de les seves cassoles era la desesperació de les altres minyones. Estalviadora, menjava lentament, i escurava amb el dit les molles del seu pa sobre la taula, un pa de dotze lliures, cuit expressament per ella i que durava vint dies.

A qualsevol estació de l’any duia un mocador d’indiana fixat a l’esquena amb una agulla, una còfia que li tapava els cabells, mitges grises, uns enagos vermells, i per damunt de la brusa un davantal amb peto, com les infermeres d’hospital.

Tenia la cara prima i la veu aguda. A vint-i-cinc anys, n’hi feien quaranta. A partir dels cinquanta, ja no revelava cap edat; i, sempre silenciosa, amb l’esquena recta i els gestos mesurats, semblava una dona de fusta que funcionava automàticament.

imagen

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos