El monstre de Santa Helena

Albert Sánchez Piñol

Fragmento

monstre-8

 

 

 

 

1 de març de 1819

Què s’esdevindria si reuníssim en una mateixa habitació l’Amor, la Cultura i el Poder? Crec, Diari Meu, que tot va començar perquè un dia em vaig formular aquesta pregunta, d’altra banda tan frívola i banal.

El Poder: mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte. Tothom sap què va li passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que és, un geni del Mal. I la llàntia que van dissenyar per tancar-lo i retenir-lo es diu Santa Helena.

L’Amor: durant tota la meva vida només m’ha interessat una faceta humana, aquest misteriós efluvi de l’ànima pel qual els éssers humans ens sentim atrets els uns per uns altres. Estimo l’amor, adoro i venero l’amor, i m’enorgulleix que la llista dels meus amants sigui més llarga que una calçada romana. L’últim i predilecte d’entre tots: François-René de Chateau­briand. A qui estimo més? A l’Amor o a René? Ni jo mateixa ho sé. Només sé que vull posar a prova els límits d’aquesta virtut superior a la qual he dedicat la meva vida: l’Amor humà.

La Cultura: per a una empresa tan agosarada necessito còm­plices que l’elevin i la facin fructificar. I una sagrada complicitat, en el sentit més extens del terme, és el que m’uneix a François-René de Chateaubriand, el gran autor del nostre segle (i probablement d’uns quants segles més). Si ho pensem bé, la nostra unió era pràcticament inevitable. Tots dos vam néixer el mateix any, tots dos som esperits sensibles i amants de les arts, i tots dos som fills de l’aristocràcia francesa. La Revolució, el Terror, el Consolat, el Directori, l’Imperi, i, en definitiva, tots els règims i horrors de la nostra època van delmar tant i tant les nostres files, quedem tan pocs nobles gals, que era pràcticament impossible que no acabéssim topant l’un amb l’altre.

Pel que fa a Chateaubriand, què podria dir-se d’ell que ja no fos públic? És la ploma més esmolada i més reconeguda de la nostra era. La més artística i la més militant. La més elevada, la més didàctica i la més amena. El seu estil és suprem; té sentit i bon sentit, gust i bon gust, to i bon to. Què més pot demanar-se a un escriptor? Ah, sí: que militi, que viatgi, que alliçoni i que vituperi. Ell ho ha fet tot, i més, i d’una manera superlativa. Ja és immortal en vida. I a mi m’agrada allitar-me amb la immortalitat. L’estimo, doncs. Del que no estic tan segura és que ell em dirigeixi un amor de la mateixa qualitat.

Així que avui, Estimat Diari, quan la tertúlia quinzenal que convoco al meu castell ha finit i els convidats ens han deixat sols, m’he encarat a René i li he dit:

—Estimat, vós que reflexioneu sobre tantes coses, i ho feu abans i millor que la resta del gènere humà, segurament heu observat un aspecte de la vida que l’art reflecteix com un mirall: que els grans amants, tant de la història com de la literatura, posen a prova el seu amor tot superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari.

—Vet aquí una observació tan aguda com exacta —ha confirmat ell—. Marc Antoni, per amor, es desplaça fins a Egipte, i s’ha d’enfrontar al poderosíssim August. O Romeu i Julieta, capaços de desafiar les seves famílies, les més poderoses de Verona. De fet, Romeu recorre una distància fins i tot superior a la de Marc Antoni, perquè és exiliat de la polis, si hi torna haurà infringit la llei. Creua ell la distància més decisiva: la frontera de la norma sagrada.

—No us oblideu de la reina de Saba, que per unir-se a Salomó s’endinsa en els erms aràbics que separen Put d’Israel, i un cop allà pateix el poder dels fariseus.

—O d’Enric VIII —ha afegit Chateaubriand—, que per amor a Bolena s’enfronta a Roma, al Papa i a la cristiandat sencera. I quin viatge, el seu! Transita de la unitat al cisma, de l’ortodòxia a l’heterodòxia. De la salvació a l’infern.

Llavors ha escurat la seva copa i ha canviat de to:

—I ara ajuda’m, bon Déu —ha sospirat ell—, perquè venim de mantenir dues hores de tertúlia literària amb amics i convidats, i aquesta qüestió no l’heu mencionat fins ara, quan tots ens han deixat i no ens escolta ningú. De la qual cosa infereixo que esteu a punt d’exigir-me alguna proesa amorosa.

—Quanta brillantor, d’intel·lecte i d’esperit, concentrada en un sol home! —he rigut—. Perquè no us falta raó.

Jo també he glopejat la meva copa i he afegit:

—Soc la vostra amiga i amant, i soc feliç de no ser res més: delego l’aspiració a la insipidesa matrimonial en les dones mediocres. Però crec que tinc dret a exigir-vos dues proves d’amor.

Quan Chateaubriand pateix un desconcert, cosa tan poc freqüent com la pluja al desert, o mira al cel o s’escandeix vi per guanyar temps. I devia estar molt i molt desconcertat, perquè ha fet totes dues coses alhora: mirar al sostre i omplir-se el got. (A Chateaubriand, Diari Meu, li agrada exhibir aquesta mena d’habilitats, tan infantils com masculines, de l’estil omplir un got fins al límit sense mirar-lo ni vessar-lo).

—Però, adorada —ha implorat—, quina prova més gran puc oferir-vos del meu amor que la meva presència contínua i llibertina, tot i arrossegar les cadenes del matrimoni?

—Els dos reptes que acabem de referir —l’he tallat abruptament—: que per amor a mi cobriu una distància màxima i us enfronteu al rival màxim.

Tot i la profusió de vi que havíem consumit, Chateaubriand ha empal·lidit com el guix. Perquè una ment tan preclara com la seva ja havia endevinat les pretensions que em guiaven.

—D’aquí quinze dies salpa un vaixell amb un destí molt concret. Tinc passatge a bord. I una reserva per a vós si, com espero i desitjo, decidiu acompanyar-me.

Arribats a aquest punt, Diari Meu, Chateaubriand només podia quequejar uns sons gairebé cànids: «no... però... no, això sí que no...».

—Això sí que sí —l’he tallat, ferma, per segon cop—: sempre he desitjat conèixer aquest fenomen històric amb forma humana, aquest individu que ha condicionat tantíssim la meva vida, la vostra i la del món sencer. Una criatura, ara, reclosa com una fera monstruosa. En efecte: com ja heu endevinat, el vaixell es dirigeix a Santa Helena. Vós escolliu: satisfer-me o defraudar-me, acompanyar-me o tolerar que em lliuri a la companyia de Napoleó Bonaparte.

Les exasperacions de Chateaubriand sempre tenen un punt melodramàtic. S’ha posat dret, mantenint tots dos palmells sobre la taula, els braços estesos com pilars. Ha vociferat:

—Ah, no! Mai, senyora de Custine! Esteu confonent l’amor amb la temeritat, el desig amb l’excentricitat! No! Em sentiu? No! La paraula més rotunda de la llengua francesa només té tres lletres: non!

M’he mantingut impertorbablement silenciosa. Però a una dona no li cal parlar quan la seva actitud, el seu cos i els seus ulls, tot alhora, afirmen i confirmen

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos