Crònica fabulosa de la Mamà Asya i la seva descendència

Francesc Bellart Bergés

Fragmento

mamaasya-1

Pròleg

La casa de la Mamà Asya

A l’encreuament del carrer Pujades amb Ciutat de Granada, on avui dia es troba l’entrada a l’estació de metro de Llacuna, s’alçava antigament el prostíbul de la Mamà Asya. Parlo de fa molt de temps. El nostre barri era aleshores poc més que un gran conglomerat de fàbriques, sorgides durant la Revolució Industrial enmig del que, tot just uns anys abans, i pels segles dels segles, havien sigut pobres camps de pastura. El terreny —pantanós, humit, proper al mar— resultava idoni per a l’estampació d’indianes, tan de moda a principis del XIX, i així és com van arribar a aquell indret remot les primeres fàbriques. El barri encara no formava part de Barcelona, i quan, cap el 1840, l’Ajuntament va prohibir la construcció de més fàbriques a l’interior de la ciutat, aquell nucli primigeni es va convertir de la nit al dia en una monstruositat fabril que a la llarga li valdria els sobrenoms de l’Obrador de Barcelona i el Manchester català. Hi havia magatzems de vi, farineres, la fàbrica d’aiguardent Can Bardina, Cinzano, la fàbrica de gas Lebon, la fàbrica d’espelmes i sabons Can Rocamora, però sobretot molta indústria tèxtil: Ca l’Arañó, Can Felipa, L’Escocesa —per esmentar-ne algunes—, o la fàbrica de jute El Cànem, propietat de la fa­mília Godó.

Al voltant de totes aquestes fàbriques, la sobtada aparició de les quals havia propiciat l’arribada massiva de nous habitants, la vida es va organitzar ràpidament seguint la mateixa lògica que s’aplica arreu: les classes acomodades —comer­ciants, propietaris i petits i grans industrials— es van instal·lar al llarg de l’empedrat passeig del Triomf, el que actualment és la Rambla del Poblenou, mentre que la classe treballadora s’amuntegava en el que en aquells dies es coneixia com el barri de la Plata, al costat del cementiri, entre el carrer Ramon Turró, el passatge Bori i el carrer Doctor Trueta, aleshores anomenat Wad-Ras.

Ja us podeu imaginar el que era allò. El barri estava literalment construït sobre basses i, quan plovia, els carrers es convertien en un autèntic fangar. Els gossos vagabunds campaven al seu aire sobre el sòl llotós, recobert per les deixalles i la merda que els veïns hi abocaven des de les finestres de les cases. El cel estava eternament encapotat per la massa de fum negre que escopien les xemeneies. L’aire era pútrid, insalubre, i recordo que hi havia granges clandestines de porcs pertot arreu. El lloc era, en definitiva, una veritable immundícia, on el tifus, el còlera i la verola celebraven regularment grans festins.

Amb tot, la Mamà Asya, a qui no podem negar una gran visió per als negocis, va tenir la perícia de construir allà, a principis de la dècada del 1850, el seu bordell, un encert que li va reportar grans beneficis i, fet i fet, un pis més que decent en el número 45 de la Rambla. El seu nom real, o això és si més no el que deia ella, era Anastasiya Ivanovna Solo­viov, i pretenia passar per la vídua d’un destacat general, el llinatge del qual estaria remotament emparentat amb el del mateix tsar de Rússia, però el cert és que ningú no sabia ben bé d’on venia, quant de temps feia que era aquí, d’on havia tret els diners per iniciar la seva aventura. Molts sospitaven que en realitat no era russa, i alguns que ni tan sols era una dona. Corrien moltes històries sobre ella, però com que la majoria em semblen purs disbarats no les posaré per escrit.

Era una dona formidable. Metre vuitanta, cent trenta quilos, els cabells negres, les celles gruixudes, una piga enorme just sobre la comissura dels llavis. Algunes nits, si la madame estava de bon humor, la podies trobar tocant el piano i proferint crits al saló principal del prostíbul, amb un vas de vod­ka damunt la tapa i l’indefectible puro entre les dents. Si estava de mal humor, cosa habitual, s’estava asseguda en un extrem de la barra, o a peu dret dalt de l’escala, fumant, bevent i vigilant el local. La senyora estava dotada d’una força física insospitada, i si algun client s’excedia amb alguna de les seves noies o muntava qualsevol mena d’altercat, no vacil·lava a arremangar-se les mànigues de la camisa i fotre’l ella mateixa al carrer.

La Casa —doncs així és com s’anomenava el prostíbul: la Casa, i punt— ocupava un edifici de tres pisos. No us penseu que allò era un antre pudent de segona fila, en absolut, no he pretès donar a entendre res semblant en cap moment. El lloc estava ben cuidat, i els caps de setmana hi podies trobar, a més a més de la xusma habitual, gent força rica i distingida, artistes i senyorets que baixaven expressament de Barcelona per conèixer de primera mà les famoses donzelles de la Mamà Asya. La decoració era sumptuosa, els mobles exquisits, les finestres estaven cobertes amb cortines de seda negra, i recordo que el sostre estava pintat amb elaborades escenes pornogràfiques que pretenien imitar, o parodiar més aviat, els frescos de la Capella Sixtina. A la planta baixa, sempre bulliciosa, hi havia servei de bar, un escenari diminut on es representaven comèdies de molt mal gust i un saló recreatiu on cada nit els habitants del barri s’apostaven el salari a les cartes. A la primera planta hi havia les habitacions, cadascuna decorada amb alguna temàtica més o menys exòtica, a més a més d’un vestidor molt ampli on es guardaven una extensa gamma de disfresses i utensilis diversos. A l’última planta era on vivien les putes.

N’hi devia haver com a mínim una dotzena, tot i que les noies anaven i venien i el nombre sempre variava. Totes vi­vien allà, sota la tutela de la Mamà Asya, que feia a la vegada el paper de mare atenta i d’exigent capatàs i a qui totes tractaven amb un respecte temorós i infantil. Mamà Asya s’encarregava personalment de buscar i contractar les noies, i procurava que l’oferta sempre fos variada. En aquella època recordo que hi havia una negra, una llatinoamericana, una nana, una dona immensament grassa i una xinesa, entre altres. La xinesa en realitat crec que era coreana, o japonesa, però això era un detall que escapava a la gent del barri, no habituada a tals subtileses. Ella va ser durant molt de temps l’atracció més cobejada de la Casa —no solament per l’exòtica peculiaritat de les seves faccions, sinó també per la seva llegendària destresa al llit—, i allò li va valdre amb el temps una posició destacada entre les altres putes, que la consideraven la seva líder natural. Heu de tenir en compte que Mamà Asya, guiada per un genuí esperit capitalista, donava a les noies llibertat plena perquè cadascuna dissenyés la seva oferta i establís els preus, pagava a comissió i es preocupava per fomentar una insana competència entre elles. Algunes oferien abonaments mensuals, i n’hi havia que permetien als clients ajuntar-se per parelles per tal de compartir llit i despeses. Unes quantes tenien en oferta números especials, amb tot tipus de joguines i trucs, un dels quals incloïa —i no menteixo— una cabra ensinistrada, que no em pregunteu què és el que feia, perquè la veritat és que no ho sé, mai no ho vaig arribar a descobrir. En qualsevol cas, tots aquests petits detalls no són importants, i no sé ben bé per què m’hi estic entretenint tant, ja que hi ha molt per contar. Però com que ja està escrit, deixem-ho.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist