Pròleg

La casa de la Mamà Asya

A l’encreuament del carrer Pujades amb Ciutat de Granada, on avui dia es troba l’entrada a l’estació de metro de Llacuna, s’alçava antigament el prostíbul de la Mamà Asya. Parlo de fa molt de temps. El nostre barri era aleshores poc més que un gran conglomerat de fàbriques, sorgides durant la Revolució Industrial enmig del que, tot just uns anys abans, i pels segles dels segles, havien sigut pobres camps de pastura. El terreny —pantanós, humit, proper al mar— resultava idoni per a l’estampació d’indianes, tan de moda a principis del XIX, i així és com van arribar a aquell indret remot les primeres fàbriques. El barri encara no formava part de Barcelona, i quan, cap el 1840, l’Ajuntament va prohibir la construcció de més fàbriques a l’interior de la ciutat, aquell nucli primigeni es va convertir de la nit al dia en una monstruositat fabril que a la llarga li valdria els sobrenoms de l’Obrador de Barcelona i el Manchester català. Hi havia magatzems de vi, farineres, la fàbrica d’aiguardent Can Bardina, Cinzano, la fàbrica de gas Lebon, la fàbrica d’espelmes i sabons Can Rocamora, però sobretot molta indústria tèxtil: Ca l’Arañó, Can Felipa, L’Escocesa —per esmentar-ne algunes—, o la fàbrica de jute El Cànem, propietat de la fa­mília Godó.

Al voltant de totes aquestes fàbriques, la sobtada aparició de les quals havia propiciat l’arribada massiva de nous habitants, la vida es va organitzar ràpidament seguint la mateixa lògica que s’aplica arreu: les classes acomodades —comer­ciants, propietaris i petits i grans industrials— es van instal·lar al llarg de l’empedrat passeig del Triomf, el que actualment és la Rambla del Poblenou, mentre que la classe treballadora s’amuntegava en el que en aquells dies es coneixia com el barri de la Plata, al costat del cementiri, entre el carrer Ramon Turró, el passatge Bori i el carrer Doctor Trueta, aleshores anomenat Wad-Ras.

Ja us podeu imaginar el que era allò. El barri estava literalment construït sobre basses i, quan plovia, els carrers es convertien en un autèntic fangar. Els gossos vagabunds campaven al seu aire sobre el sòl llotós, recobert per les deixalles i la merda que els veïns hi abocaven des de les finestres de les cases. El cel estava eternament encapotat per la massa de fum negre que escopien les xemeneies. L’aire era pútrid, insalubre, i recordo que hi havia granges clandestines de porcs pertot arreu. El lloc era, en definitiva, una veritable immundícia, on el tifus, el còlera i la verola celebraven regularment grans festins.

Amb tot, la Mamà Asya, a qui no podem negar una gran visió per als negocis, va tenir la perícia de construir allà, a principis de la dècada del 1850, el seu bordell, un encert que li va reportar grans beneficis i, fet i fet, un pis més que decent en el número 45 de la Rambla. El seu nom real, o això és si més no el que deia ella, era Anastasiya Ivanovna Solo­viov, i pretenia passar per la vídua d’un destacat general, el llinatge del qual estaria remotament emparentat amb el del mateix tsar de Rússia, però el cert és que ningú no sabia ben bé d’on venia, quant de temps feia que era aquí, d’on havia tret els diners per iniciar la seva aventura. Molts sospitaven que en realitat no era russa, i alguns que ni tan sols era una dona. Corrien moltes històries sobre ella, però com que la majoria em semblen purs disbarats no les posaré per escrit.

Era una dona formidable. Metre vuitanta, cent trenta quilos, els cabells negres, les celles gruixudes, una piga enorme just sobre la comissura dels llavis. Algunes nits, si la madame estava de bon humor, la podies trobar tocant el piano i proferint crits al saló principal del prostíbul, amb un vas de vod­ka damunt la tapa i l’indefectible puro entre les dents. Si estava de mal humor, cosa habitual, s’estava asseguda en un extrem de la barra, o a peu dret dalt de l’escala, fumant, bevent i vigilant el local. La senyora estava dotada d’una força física insospitada, i si algun client s’excedia amb alguna de les seves noies o muntava qualsevol mena d’altercat, no vacil·lava a arremangar-se les mànigues de la camisa i fotre’l ella mateixa al carrer.

La Casa —doncs així és com s’anomenava el prostíbul: la Casa, i punt— ocupava un edifici de tres pisos. No us penseu que allò era un antre pudent de segona fila, en absolut, no he pretès donar a entendre res semblant en cap moment. El lloc estava ben cuidat, i els caps de setmana hi podies trobar, a més a més de la xusma habitual, gent força rica i distingida, artistes i senyorets que baixaven expressament de Barcelona per conèixer de primera mà les famoses donzelles de la Mamà Asya. La decoració era sumptuosa, els mobles exquisits, les finestres estaven cobertes amb cortines de seda negra, i recordo que el sostre estava pintat amb elaborades escenes pornogràfiques que pretenien imitar, o parodiar més aviat, els frescos de la Capella Sixtina. A la planta baixa, sempre bulliciosa, hi havia servei de bar, un escenari diminut on es representaven comèdies de molt mal gust i un saló recreatiu on cada nit els habitants del barri s’apostaven el salari a les cartes. A la primera planta hi havia les habitacions, cadascuna decorada amb alguna temàtica més o menys exòtica, a més a més d’un vestidor molt ampli on es guardaven una extensa gamma de disfresses i utensilis diversos. A l’última planta era on vivien les putes.

N’hi devia haver com a mínim una dotzena, tot i que les noies anaven i venien i el nombre sempre variava. Totes vi­vien allà, sota la tutela de la Mamà Asya, que feia a la vegada el paper de mare atenta i d’exigent capatàs i a qui totes tractaven amb un respecte temorós i infantil. Mamà Asya s’encarregava personalment de buscar i contractar les noies, i procurava que l’oferta sempre fos variada. En aquella època recordo que hi havia una negra, una llatinoamericana, una nana, una dona immensament grassa i una xinesa, entre altres. La xinesa en realitat crec que era coreana, o japonesa, però això era un detall que escapava a la gent del barri, no habituada a tals subtileses. Ella va ser durant molt de temps l’atracció més cobejada de la Casa —no solament per l’exòtica peculiaritat de les seves faccions, sinó també per la seva llegendària destresa al llit—, i allò li va valdre amb el temps una posició destacada entre les altres putes, que la consideraven la seva líder natural. Heu de tenir en compte que Mamà Asya, guiada per un genuí esperit capitalista, donava a les noies llibertat plena perquè cadascuna dissenyés la seva oferta i establís els preus, pagava a comissió i es preocupava per fomentar una insana competència entre elles. Algunes oferien abonaments mensuals, i n’hi havia que permetien als clients ajuntar-se per parelles per tal de compartir llit i despeses. Unes quantes tenien en oferta números especials, amb tot tipus de joguines i trucs, un dels quals incloïa —i no menteixo— una cabra ensinistrada, que no em pregunteu què és el que feia, perquè la veritat és que no ho sé, mai no ho vaig arribar a descobrir. En qualsevol cas, tots aquests petits detalls no són importants, i no sé ben bé per què m’hi estic entretenint tant, ja que hi ha molt per contar. Però com que ja està escrit, deixem-ho.

I

EL SANTET

1

L’odiosa Kàtia

La nostra crònica arrenca un matí de febrer del 1867. Mamà Asya acabava d’arribar a la Casa amb la finalitat de comprovar els desperfectes de la nit anterior, com era el seu costum, quan, tot d’una, la va assaltar un recargolament de tripes intens i apressant. Va pujar corrents a un dels lavabos de l’últim pis, el que tenia reservat exclusivament per a ella i que incloïa un vàter de porcellana, va seure in extremis a la tassa i va buidar-hi els intestins. Estava encenent-se de nou el puro quan va sentir una mena d’udol sufocat que provenia del petit abisme que s’obria entre les seves cuixes. Mamà Asya es va apartar fent un salt i va descobrir, perplexa i horroritzada, que entre la muntanya d’excrements hi havia un bebè de pell morada, amb el cordó umbilical encara penjant, plorant com un boig.

Mamà Asya, sense deixar caure el puro, el va agafar en braços, va sortir trotant al passadís i es va posar a fotre crits preguntant qui havia llençat un bebè humà al seu vàter.

—A qui se li acudeix! —va exclamar—. No fa ni dues setmanes que vaig ordenar instal·lar el nou desguàs!

Les putes, que tot just s’acabaven de llevar i estaven esmorzant uns cigarrets a la taula comuna, van negar, una rere l’altra, haver llençat cap bebè, humà o no, en aquell vàter. La negra es va desentendre ràpidament de l’assumpte, argumentant que ella no podia cagar nens blancs, i la dona immensament grassa va confessar que alguna vegada havia llençat un nadó pel vàter, però que mai no se li acudiria fer-ho en el de Mamà Asya. Aleshores, una de les noies, que sens dubte devia ser nova, va plantejar la possibilitat que el bebè hagués sortit directament de l’interior de la madame, i aquesta li va respondre amb una contundent bufetada, si bé és cert que, durant els dies següents, va estar donant voltes al tema i repassant mentalment si la setmana anterior havia menjat res d’inusual. El que era segur és que en els mesos previs no s’havia ficat al llit amb cap home, ja que Mamà Asya considerava que cap home en aquell racó del món era prou home per tenir l’honor o, més ben dit, l’atreviment d’anar-se’n al llit amb una dona com ella, i molt menys de deixar-la embarassada.

El misteri va quedar sense resoldre’s, però, sigui com sigui, el cas és que la nena —doncs era una nena— va ser al cap i a la fi adoptada per Mamà Asya, que en endavant la va criar com a una filla. Li va posar de nom Iekaterina, en honor de sa majestat Caterina II, l’emperadriu més gran de la història de tota la mare Rússia, encara que la gent la coneixia sota la forma hipocorística de Kàtia. I la gent, creguin-me, la va arribar a conèixer bé, massa bé. Amb això faig referència a la fama que ben aviat la nena es va guanyar a tot el barri, perquè la preciosa Kàtia va resultar estar posseïda, ja des de ben joveneta, d’un caràcter intempestiu i d’unes maneres incorregibles. No en culparé Mamà Asya, cadascú és com és i té els seus punts febles. La generala va fer tot el que va poder per esmenar la conducta de la seva filleta. La va portar a la millor escola per a senyoretes del barri (el col·legi de nenes nobles del convent de monges franciscanes) i li va posar diverses institutrius i fins i tot un professor de piano alemany. Però el cert és que tot allò va servir de ben poc. Mamà Asya, famosa per la seva mà dura i l’actitud poc menys que despòtica amb què tractava les seves pupil·les, era, en canvi, un ésser dèbil i inofensiu en mans d’aquella nena, que sempre va fer amb ella el que li va donar la gana, i que, amb el temps, es va acabar convertint en una joveneta absolutament odiosa.

La noia era insolent, egoista, avariciosa, presumida, vanitosa, impertinent. Moltes tardes, sobretot els caps de setmana, la podies trobar rondant pel bordell, on es dedicava a fer malifetes i molestar la gent, i on ben aviat es va guanyar l’antipatia de tothom. A la petita Kàtia, per exemple, li agradava extorsionar els homes de bé que hi acudien, als qui amenaçava de revelar a les seves respectives senyores la seva afició pel vici i als qui després demanava, de la manera més descarada, algunes monedes per garantir el seu silenci. Els homes, quin remei, li entregaven els diners sense dir ni piu, i ella després se’ls gastava en vestits i altres foteses. També tractava amb un menyspreu absolut els cambrers, i què dir sobre les prostitutes, que van passar a viure sota la tirania d’una nena capritxosa, de manera que, si no es feia tot el que ella volia, les podia fotre d’un dia per l’altre al carrer. Molts desitjaven que arribés el dia en què algú la posés al seu lloc, però tothom era conscient que, mentre romangués sota la tutela de la seva mare, ningú no s’atreviria a dir-li res.

En fi, el temps va seguir el seu curs, els anys van anar passant i la nena es va convertir en una doneta, va acabar l’escola i, al final, també es va fer puta, o concubina, com li agradava dir a ella. Mamà Asya, no en tingueu cap dubte, estava decididament en contra de tot allò. La madame havia intentat des d’un principi allunyar-la tant com podia d’aquell món, però a la noia no sé per què diantre se li havia ficat al cap que allò era el que volia ser de gran. Al principi la seva mare tenia l’esperança que tot allò no fos més que una rebequeria infantil.

—No serà puta tret que de debò, de tot cor, ho vulgui ser —solia dir.

Però la nena va créixer i la rebequeria va seguir allà, i, com que la mare era incapaç de negar-li res, no li va quedar més remei que resignar-s’hi, i així és com, en complir els setze anys, la jove Kàtia va entrar a treballar al negoci familiar.

Ho va fer en gran. La noia, que tenia un bon sentit de l’espectacle i que havia heretat de la mare unes certes aptituds per al màrqueting, va encarregar a un pintor que freqüentava el local un retrat d’ella completament nua, el va penjar a la porta del bordell i va anunciar per tot el barri que subhastava la seva virginitat. La licitació va tenir lloc el mateix dia que la noia celebrava els setze anys. El bordell es va omplir de gom a gom, ningú no es volia perdre l’esdeveniment. Al final, un senyor d’uns cinquanta anys, impecablement vestit, amb la levita botonada, guants negres i un barret de copa a la mà, va oferir mil cinc-cents rals i se’n proclamà vencedor. Tothom va contemplar com la parella pujava precipitadament a la primera planta, on, en un instant, va començar un concert que va deixar el públic glaçat. Se sentiren crits, sacsejades, udols, brams. Feia la sensació que la casa s’esfondraria d’un moment a l’altre. Quan van acabar, tot just deu minuts més tard, el senyor va sortir al balcó de l’escala, pàl·lid i amb les cames tremoloses, on va rebre un fort i càlid aplaudiment. La Kàtia va aparèixer immediatament després. Va fitar a tothom de dalt estant, va encendre un cigarret i va preguntar:

—Qui és el següent?

Encara avui, cent cinquanta anys més tard, el seu nom és recordat en alguns llocs del barri. La Kàtia no era una prostituta com les altres, sinó la més bella i desitjada de totes les prostitutes que van passar per la Casa. Malgrat que encara era una nena, la seva bellesa no era fràgil, o angelical, o, per dir-ho així, candorosa, sinó evident, exuberant, voluptuosa. Tenia els pits grossos i rodons com dues pilotes, els llavis carnosos, les galtes roges, uns ulls lascius i arrogants… Les seves habilitats al llit van ser inspiració de poemes, cançons, una novel·la eròtica de dubtosa categoria, múltiples divorcis, sis casos diagnosticats de bogeria i tres suïcidis. La seva fama es va escampar com una reguera de pólvora, i ben aviat hi va haver homes de tot el país fent cua davant la Casa, on al final es va construir una entrada que conduïa directament a la seva habitació. Els homes entregaven els estalvis de tota la vida per passar deu minuts amb ella.

La bella Kàtia mai no es va mostrar, tot sigui dit, avergonyida de la seva professió. Fora del bordell es comportava com una gran dama. Els diumenges a la tarda la podies veure passejant per la Rambla abillada amb algun llampant vestit de seda amb volants, els dits adornats amb grans anells, els cabells pentinats a la moda i guarnits amb diademes, flors, plomes, amples barrets…, i no era estrany trobar-la més tard al teatre L’Aliança, on solia ocupar una de les llotges. Des d’allà podia exhibir-se a l’audiència masculina, molt més pendent d’ella que no pas del que succeïa a l’escenari.

Diuen que, en una ocasió, una de les grans senyores del barri —l’esposa d’un ric industrial i polític de segona fila— no va poder evitar esperar-la a la sortida del teatre per deixar-li anar alguna baixesa a la cara, a la qual la jove li va respondre:

—A mi, senyora, almenys em paguen per anar-me’n al llit amb el seu marit.

Així era la noia. Podria explicar altres anècdotes del mateix estil, però crec que no perdré més temps intentant dibuixar la nostra protagonista momentània, ja que el seu paper en aquesta crònica és molt breu. Tant que, de fet, la seva presència està a punt d’acabar, com a mínim en esperit. El cert és que no conec els detalls del que va passar, de com es va anar teixint la tragèdia, però, en tot cas, s’ha de dir que hi havia molta gent al barri que l’odiava, en especial les altres putes, que no podien seguir suportant aquella situació. La noia els havia arruïnat el negoci. D’ençà que la Kàtia havia fet la seva aparició en el mercat de l’amor, els preus havien caigut en picat. Els homes del barri ja no veien sentit a pagar per fornicar amb algú que no fos l’encantadora Kàtia. Així les coses, les putes van decidir formar una societat de resistència —que es podria considerar l’antecessora dels sindicats— i amotinar-se. Van organitzar una vaga, que en aquells temps eren l’última moda, i van amenaçar la patrona d’abandonar totes el bordell si no fotia la noia al carrer, limitava els seus horaris o, en tot cas, repartia els guanys d’una altra manera. Com era d’esperar, les seves demandes van ser desestimades. A partir d’aquí tot són suposicions, tot i que no era difícil sumar dos més dos. Les males llengües detallaven que la xinesa era la que havia ordit el complot i convençut les altres putes, però la veritat és que mai no es va saber del cert qui va posar fi a la seva vida, i tampoc no es pot descartar la possibilitat, posem per cas, que fos assaltada per algun bèstia durant un dels seus passejos vespertins, si bé el cos no mostrava senyals de violació. Algunes velles del barri també parlaven d’un dimoni que rondava per la platja, o prop de la platja, un ésser maligne que vivia apartat dels homes i que un cop cada trenta-un anys s’internava en la civilització per endur-se l’ànima d’alguna joveneta, i que suposadament era qui estaria darrere del que va passar. Però tot això són especulacions que, per ara, penso deixar de banda, doncs jo mateix en segueixo tenint dubtes, i de totes maneres això va més enllà dels meus propòsits. El cas és que, un bon dia, la Kàtia va desaparèixer de la faç de la Terra i una setmana més tard el mar va retornar el seu cos sense vida i el va dipositar a la sorra. Les marques al coll feien entendre que havia sigut estrangulada amb algun tipus de corda o de cinturó. No havia fet encara els dinou anys.

No cal dir que la incompetent policia no es va molestar a intentar indagar les causes o els motius de la mort d’una vulgar prostituta, prou que van fer arribant a la conclusió que era morta. Mamà Asya va embogir de pena. Diuen que, en assabentar-se de la notícia, es va posar a córrer pel carrer i a cridar «la meva Kàtenka, la meva preciosa Kàtenka», i que va estar-se així tota la tarda i tota la nit. En acabat es va tancar al seu pis, a la Rambla, i no en va tornar a sortir en deu anys. Pel que fa a la resta, recordo que, en els dies que van seguir, hi va haver un estrany silenci al barri, com si tothom hagués decidit unir-se en un dol espontani i sincer. Els afortunats que havien arribat a ser clients de la morta —entre els quals es comptaven un antic alcalde de Barcelona i un comte— van fer una col·lecta anònima i van pagar un enterrament a l’altura de la llegendària prostituta.

No va ser fins just abans del funeral, després de tres dies de vetlla, i quan ja feia pràcticament dues setmanes del seu assassinat, que algú va adonar-se que el cos de la noia no presentava el més petit símptoma de descomposició. De seguida es va cridar el metge del barri, que va corroborar que la noia seguia radiant. Van sonar les alarmes, es va aturar el funeral, la gent va sortir al carrer a predicar el miracle. El capellà que havia d’oficiar la missa —el pare Ramon, un home molt discret que feia més d’una dècada que era el rector de la nostra parròquia— va ordenar a un dels seus pupils que anés a parlar amb l’arquebisbe de Barcelona, que, al seu torn, va enviar un dels seus homes més fidels al Vaticà a buscar un expert en la matèria. Tota aquesta burocràcia eclesiàstica es va allargar durant, com a mínim, tres o quatre mesos. Mentrestant, el cos de la prostituta va ser posat a l’altar de l’església de Sant Bernat Calvó, on, sense pansir-se, rebia diàriament la visita de creients de tot el país, que peregrinaven fins allà per veure amb els seus propis ulls com Déu feia aquell truc de màgia.

2

Serafí el Boig

Per aquella època rondava pel nostre barri un personatge peculiar, un tipus pertorbat i ridícul anomenat Serafí Carcosa, conegut entre nosaltres com Serafí el Boig o, més habitualment, i disculpin la vulgaritat, com el Cardacavalls, on «cavalls» servia, en realitat, per designar el conjunt de la fauna terrestre, doncs l’expressió feia referència a la propensió que tenia aquell pobre sonat a fornicar amb qualsevol dels animals que trobava pasturant pels camps circumdants, ja fossin ovelles, burros, gallines o, en efecte, cavalls.

Segons deien, no sempre havia estat tocat del bolet. No era d’aquí. Era d’algun poble proper a Vic que soc incapaç de precisar. El seu pare era un terratinent vingut a menys, un home profundament religiós i un defensor acèrrim de l’Antic Règim que el 1847 havia participat com a membre de les guerrilles carlistes en l’anomenada guerra dels Matiners, on s’havia fet un tip de degollar liberals. La mare va morir quan el nen encara prenia el pit, no sé exactament de què; aleshores la gent es moria per qualsevol cosa. La qüestió és que el petit Serafí es va criar sota la tirania d’aquell home violent i sufocant, que li va inculcar una educació basada en el temor de Déu i la inflamació patriòtica. Això no va impedir al nostre Serafí trobar temps i espai per enamorar-se de cap a peus, quan tot just era un jovenet, d’una bonica noieta d’un poble proper, una cosina segona seva, alguns anys més jove, i a qui, després d’un llarg i immaculat festeig, va acabar per demanar en matrimoni.

La sort va voler que la nit de noces fos la mateixa nit en què va esclatar la revolta contra el govern liberal d’Amadeu de Savoia, fet que va desencadenar el que avui es coneix com la tercera guerra carlista. La notícia de l’alçament va enxampar en Serafí al dormitori, amb els pantalons pels turmells, a punt per consumar a la fi el seu matrimoni. El noi va treure el cap per la finestra que donava al carrer, on alguns joves cridaven visques a Carles VII. Un cop confirmada la informació, es va excusar davant la seva estimada —a qui va dir que el deure l’obligava a postergar aquell moment una mica més—, es va tornar a cordar el cinturó i es va llançar cap a la muntanya per posar-se immediatament sota les ordres del general Castells, tal com havia fet el seu pare abans que ell.

Durant els primers sis mesos de contesa, en Serafí no va poder disposar de cap fusell, ja que les tropes anaven escasses d’armament, i va haver de lluitar amb un pal, però el jove no va defallir. Entretant, Amadeu de Savoia havia abdicat després d’un regnat que amb prou feines va durar tres anys i s’havia instaurat la Primera República, que duraria la meitat de temps. Després d’un any i vuit mesos de guerra, en un enfrontament amb l’exèrcit enemic, en Serafí va ser abatut prop del riu Valira, a la Seu d’Urgell, i abandonat pels seus companys, que no li tenien una gran simpatia i no es van esforçar a comprovar si realment era mort. Havia rebut dos trets: un li havia perforat una cuixa; l’altre li havia llescat l’orella dreta i arrencat part del cuir cabellut. Era hivern. Reptant per la neu, deixant una reguera de sang, en Serafí va aconseguir arribar després de diverses hores a una vila propera, on el va recollir una vella i solitària cabrera, una dona d’una certa cultura i humor melancòlic, que va curar-li les ferides i el va tenir sis mesos al llit, on cada nit li llegia passatges de la Bíblia.

Una nit setembrina de pleniluni, en Serafí va retornar per fi, sa i estalvi, al seu poble natal. En baixar del cavall a l’entrada de la seva antiga casa, una tieta va sortir a buscar-lo i va avisar-lo entre sanglots que la seva esposa havia sigut atacada per la febre groga i que agonitzava a les portes de la mort. Ja a l’habitació, el genoll clavat a terra, el barret a les mans, en Serafí va escoltar com la seva estimada muller li confessava, entre suors, que durant la seva absència no se n’havia anat al llit amb cap altre home, excepte tres, un dels quals era un canalla de Ripoll que l’havia deixat prenyada abans de tocar el dos.

En Serafí va donar una ullada al nadó, que dormia en un racó de la cambra, i es va girar de nou cap a la seva esposa moribunda.

—No entenc com has pogut fer una cosa així sense que el meu pare t’hagi matat a cops —li va dir.

La dona li va explicar aleshores que el seu pare havia sigut un dels altres dos homes amb qui s’havia ficat al llit, i que, de totes maneres, el gran patriarca havia mort feia gairebé un any, fulminat per un llamp quan tornava d’oir missa un matí de diumenge.

En Serafí va enterrar la seva dona en un turó proper, als afores del cementiri, un lloc reservat a les esposes adúlteres i als suïcides. Es diu que aleshores va començar la seva decadència. Sumit en una profunda crisi existencial, una nit va decidir abjurar de Déu i la pàtria, va cremar el crucifix i el retrat de Carles V que penjaven de la paret de la sala principal de la casa i a partir d’aquell moment es va entregar a les passions més baixes. Va recórrer tots els bordells de la comarca, va dilapidar el que quedava de la fortuna familiar en alcohol i orgies, es va batre en duel amb un senyor de reputació dubtosa, i quan, acorralat pels deutes, va haver d’abandonar la casa, va agafar el seu fill adoptiu, que llavors devia tenir tres o quatre anys, i va fugir del seu poble natal, primer a Terrassa i després a Barcelona, per,

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X