La promesa

Maria Jaén

Fragmento

promesaCS16

1

«L’amor s’assembla sempre a si mateix, però cada un de nosaltres el viu a la seva manera. Totes les històries d’amor s’assemblen, però tanmateix cadascú de nosaltres viu la seva pròpia història d’amor amb el convenciment que és única. Pensem, i a vegades ens fa vergonya dir-ho, que som afortunats, que l’Amor ens ha tocat amb el dit màgic i ens ha triat i ens ha tancat a la seva presó i ens ha condemnat a estimar per sempre més. Però tot plegat és ben estúpid. L’enamorament ens fa creure i defensar les idees més absurdes. Tot just ens sabem enamorats que ens sentim capaços d’afirmar que mai no hem estimat com ara, que si aquest home —l’home que estimem avui, el que vam estimar l’estiu passat o el que estimàvem quan teníem quinze anys— ens deixés, no podríem viure, que no som res sense el seu afecte, que mai, per més que ens abandoni, no el deixarem d’estimar, que el nostre amor durarà per sempre i bla bla bla. Afirmacions estúpides, perquè l’amor, justament perquè sempre s’assembla a si mateix, sempre s’acaba. Ho sé després d’haver estimat alguns homes. I només ara, que no n’estimo cap, ho puc dir. Tot el que vulgarment anomenem amor —el desig, la passió, l’enamorament, la idealització de l’altre, vehement i sense sentit— no són sinó sentiments, sensacions i estats d’ànim; formes d’amor que tard o d’hora arriben a la fi, que invariablement sempre s’acaben. En canvi, hi ha altres formes d’amor que no s’acaben mai. L’amor de l’amic, per exemple. Perquè l’amistat, tan propera i alhora tan distinta de l’enamorament, no és sinó una altra manera d’estimar, una altra mena d’amor, potser la més perdurable, la més sòlida, l’única que ho pot sofrir gairebé tot i sobreviure. La nostra amistat, aquella mena d’amor que va unir-nos durant tants anys, que ens va fer la vida més fàcil, clara, també es va acabar un dia. O així ens ho va semblar. Per això em resulta tan estrany aquest desig de parlar-te que em neix avui. I encara em sembla més estrany el sentiment que em mou. T’estimo. Sí, això és el més estrany de tot (...).»

Aquí l’Alícia ja no va poder més. Dir que l’estimava! Se li va escapar una mitja rialla d’escepticisme. Però, què s’havia cregut? La Irene no tenia cap dret a aparèixer ara, després de tant de temps, amb aquell posat de sempre, dolça i segura de si mateixa, per donar-li lliçons sobre l’amor. No continuaria sentint aquell discurs. No el necessitava per res. Tenia coses molt més importants a fer. Va prémer el botó i va aturar la cinta. Va tornar a agafar el sobre per trobar-hi alguna nota. Però no hi havia res. Va treure la cinta del magnetòfon i la va tornar a mirar, per una banda i per l’altra, buscant-hi alguna indicació. No hi va trobar res, cap escrit, cap gargot, res. En una altra època, la Irene hi hauria fet algun dibuix. Acostumava a fer-ho sempre que gravava una cinta. Al cartronet de la capseta, en comptes d’escriure-hi el nom del disc que havia copiat o els títols de les cançons, hi dibuixava aquella mena de monstre pelut i sense rostre, un nan amb els cabells que li arribaven a terra, que pensava o fumava o bevia o follava o tocava la guitarra. Però aquesta vegada no hi havia dibuix. Només la indicació del temps de durada impresa en l’etiqueta original. Noranta minuts de gravació. Noranta minuts que l’Alícia no estava disposada a perdre. Potser a la Irene li sobrava el temps, potser es podia passar les tardes o els dies sencers pensant en veu alta i gravant les seves reflexions sobre l’amor. Però no seria ella qui les escoltés. El seu temps era sagrat, així que va decidir ignorar el missatge. No podia perdre ni un minut. No tenia temps per reflexions. A la vida, almenys a la seva, hi havia coses molt més importants, molt més urgents. Va desar la cinta al fons de l’últim calaix de la taula i el va tancar amb clau. Com si amb allò en tingués prou per treure’s del cap la imatge de la Irene. Els cabells llargs, els pits menuts... La imaginava parlant al seu costat, asseguda al llit, de matinada, insomne. La veia tal com era deu anys abans. Però, com devia ser ara? S’hauria engreixat? S’hauria tallat els cabells? Se’ls tenyiria? Encara pintava? Fora! No hi volia pensar més. Va desar la clau i va sortir del despatx. L’Alícia era una dona pràctica. Tenia compromisos, feina, responsabilitats, no podia perdre el temps amb jocs d’adolescent.

Asseguda a la cadira de maquillatge, va tancar els ulls i va buscar la concentració. Havia après a fer-ho. Necessitava uns minuts en blanc, de silenci interior, abans de començar el programa. Tant li feia el soroll que hi hagués al voltant, s’asseia davant del mirall, tancava els ulls i desapareixia. La maquilladora li dibuixava una línia, molt difuminada, al damunt de les parpelles i li aprofundia la mirada. Però ella no sentia la petjada del llapis ni la carícia del pinzell. No sentia tampoc, després, les mans de la perruquera, que li acabava de posar els cabells en ordre. Se n’havia anat molt lluny i quan obria els ulls i somreia i deia «molt bé», i sortia de la sala i la Berta li presentava els convidats i ella els saludava amb un somriure d’orella a orella, encara no havia tornat. Encara era lluny. S’absentava d’ella mateixa durant tot el programa. Era el seu secret. Se n’anava lluny. No era ella quan parlava amb l’actor de moda, amb el futbolista més car del món o amb l’assassí penedit. No era ella quan reia els acudits dels polítics. Només després, acabada la conversa, asseguda de nou davant del mirall, mentre la maquilladora li esborrava el rostre, l’Alícia emprenia el viatge de tornada. Aquell vespre, però, l’exercici no li va servir. «No estàs relaxada: què tens?», li va dir la maquilladora. I també la perruquera ho va notar; no aconseguia dominar-li els cabells. Tothom se’n va adonar; la gent de l’equip, el cap de programes, el mateix entrevistat i potser també els espectadors; per tots es va fer evident que alguna cosa l’havia trasbalsat. Per primera vegada des que feia aquell programa havia permès que les qüestions personals li dificultessin la feina. «Què t’ha passat? T’he vist com rara, que no et trobes bé?», li va dir la Berta quan el directe es va haver acabat. I ella va fer que sí, que es trobava perfectament bé, i va córrer a buscar un mocador de color crema. «Perdona, avui tinc una mica de pressa.» Va endreçar les seves coses i se’n va anar amb la cara bruta i el mocador a la mà. No s’ho sabia explicar, però era evident que alguna cosa en les paraules de la Irene, les paraules que ella tenia segrestades a la taula del despatx, li havia provocat aquell neguit.

Va baixar les escales amb presses mentre es treia el maquillatge. El seu home l’esperava. I el seu home era l’home que havia sabut estimar-la més i millor, el que ella havia estimat més, i se sentia afortunada i no gens estúpida de creure que s’estimarien sempre, sempre i sempre i que, si ell la deixava, no sabria què fer ni com viure, perquè mai abans no havia estimat així i perquè estava convençuda que, passés el que passés, mai no podria tornar a estimar de la mateixa manera, amb el mateix desig, amb la mateixa ànsia, amb un amor tan absolut. El que sentia pel seu home tirava per terra el discurs de la Irene, ofegava el ressò que les seves paraules li havien deixat dins el cervell, n’esborrava la imatge, els llavis prims, el serrell amagant-li els ulls, l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos