Les calces al sol

Regina Rodríguez Sirvent

Fragmento

calces-epub-5

El cartell de neons

—I tu com vas saber que volies ser depiladora? —La Pam es concentra. La cera bullent em cau líquida sobre la cuixa. Pronostico una cremada de segon grau.

—Doncs em vaig fer dissenyadora estètica —remarca la paraula «dissenyadora»— perquè, de totes les cosines, jo era la que pentinava millor la tia Paquita. —Bufa—. Que crema, encara?

—Molt, Pam, crema molt… A més, demà tinc una cita importantíssima i l’aspecte de la meva cuixa serà crucial…

(De fet, no sé si la tinc, la cita, fa dos dies que espero el seu missatge i no arriba).

—Bueeeeeeno, dona, no et queixis tant, que és una cremadeta de no res; ja et rebaixaré un euro.

—Algun dia m’ho hauries de fer gratis, en homenatge a tota l’epidermis que m’he deixat al damunt d’aquesta llitera.

—Ai, nena, «epidermis», que tècnica que et poses. Et depi­lo els braços?

—Ja t’he dit mil cops que no, Pam. Que no en tens prou amb la resta del cos? Total, no n’hi ha per a tant.

—Que no n’hi ha per a tant? Això ho dius tu, perquè aquesta pelambrera no l’accepten ni al Pakistan rural.

—Aleshores, vas saber quina era la teva vocació només perquè pentinaves bé la tia Asunsion?

—La tia Paquita.

—Paquita. I ja està?

—Ai, Rita, que pesadeta. Sí, quan era petita m’agradava pentinar les nines, les meves germanes i la tia Paquita.

—Ahà…

—I, ja de gran, no sé com, ho vaig veure clar. Un dia em vaig adonar que la meva vocació havia sigut sempre aquella. Va aparèixer com un cartell de neons. El disseny estètic m’havia agradat des que hidratava els cabells a la Barbie nedadora i feia trasplantaments capil·lars al Ken.

—El Ken és calb? —No sé res de Barbies.

—A casa meva era calb, no facis més preguntes. Escolta, per què m’ho demanes, això? Que no acabes la carrera, tu?

—Mira, veus el paper on has deixat el tros de cera amb els pèls dels meus engonals?

—Sí.

—Doncs és el resguard que necessito per anar a buscar la nota d’anglès, l’última de totes. Si l’aprovo seré una dona llicenciada.

—Oh mai got! Llicenciada! Advocada!

—Psicòloga.

—Hòstia! Una loquera! No m’analitzis, eh? Les ungles les tinc així de sempre, eh? Bé, en realitat no, la meva mare…

—Pam, relaxa’t, que això no va així. A més, no tinc cap intenció d’exercir. He fet Psicologia per tenir una carrera, perquè no tenia ni idea de què fer amb la meva vida… i llestos.

—I?

—I que després de la carrera encara no ho sé.

—I doncs?

—Doncs res, cap vocació. Hauré d’anar a buscar aquest cartell de neons que dius.

La Pam fa l’última arrencada de la mort i s’enduu tres capes de pell; em cau una llàgrima, però ella no s’immuta.

—Per cert, Pam, tu no et deies Dolors?

Surto al carrer gestionant el frec sec dels pantalons damunt la pell. Quin mal. El sol de juny s’amaga darrere d’un núvol esponjós, i jo avanço per la plaça principal de la Universitat Autònoma deixant-me endur per l’eufòria pròpia de l’última setmana de curs. Crits i riallades i orles sota el braç. Miro al cel, tanco els ulls i em permeto un luxe que encara no m’he guanyat: sentir l’estiu.

M’emmirallo a la paret de vidre de l’hemeroteca i penso que el reflex no està gens malament. El meu cos fibrat i sense corbes, la cabellera morena, llisa i desbocada; els quàdriceps socarrimats sota els texans. Em queden quinze dies sense pèl.

Miro el mòbil: cap missatge.

Deixo la plaça enrere per començar a enfilar cap a la Vila. Fa estona que m’esperen i sospito que avui serem uns quants. M’aturo a la porta principal de l’escola d’idiomes i respiro fondo. Entro amb decisió, el repic de les xancletes ressona fort pel passadís. Ni rastre dels accents estrangers, ni de les cabelleres pèl-roges, ni de les aromes exòtiques dels estu­diants durant el curs. Soc l’últim mohicà.

Aquesta vegada hauré aprovat. Per primera vegada vaig repassar tots els deures. Vaig omplir els espais en blanc de les frases. Vaig buscar sinònims de qualitat i vaig posar-me el casset de quan una tal Stephanie anava a un restaurant a menjar fish and chips. Impossible suspendre.

Poso la mà al pany de la porta i, quan em disposo a entrar, el mòbil es dispara. La cançó «Mi carro me lo robaron» em reclama amb un extra de volum. Després li trucaré.

L’apago, estic massa nerviosa per parlar amb ningú. L’estiu m’espera. La llicenciatura. El futur. La vida.

Torno a respirar fondo i pico a la porta amb un somriure forçat. Tot ajuda.

—Endavant. —Una veu seca que no aixeca la mirada del paper em convida a entrar. La calidesa britànica.

—Bon dia, Suuus…

—Oh, Rita —em veu, decepció absoluta—, ets tu.

Oh, la Susan! La «Suuusan», com ens obliga a dir-li. Podria ser la representant de la comunitat guiri a Catalunya: vinguda d’un poble emmurallat a prop de Newcastle, té més de seixanta anys, és prima i blanca i amortitza els pocs cabells que té allisant-se’ls amb l’assecador cada matí. Que això no vol dir que es dutxi cada matí. Té les dents desordenades i pintades del groguenc hippy dels que van viure al Londres dels setanta. Potser folla molt amb el seu marit, però no es nota gens. De jove devia estar força bona; me la imagino ferma i esvelta, amb un d’aquells cossos plens de promeses. Per això creu que no hauria de ser aquí, fent de professora d’aquesta universitat pública del sud d’Europa, més a prop d’Àfrica que de Yorkshire. La pobra Susan fins i tot hauria acceptat casar-se amb un ric descamisat de l’època daurada del Gil y Gil, que ara li permetria flotar a les aigües de Marbella en un vaixell que potser duria el nom d’una altra dona, però que ja faria el fet. El que fos per no estar ara mateix davant d’aquesta noia, quaranta anys més jove que ella, que passa olímpicament de tot.

—He vingut a portar-te el comprovant per recollir la nota… —La cera ha quedat enganxada damunt del número d’expedient. L’intento arrencar.

—Dona-me’l, és igual…

—Un segon, és que… —No l’hi puc entregar amb pèls, hòstia, Pam!

—Rita.

—Ja gairebé està…

—Rita.

—Un segon.

—Rita, has suspès.

—Co… com?

—Has suspès.

Merda.

—Però… No pot ser… Sé com demanar fish and chips i…

—Aviam: com pots saber que «destraler» es diu «clumsy», i no pots conjugar una simple frase en futur? —Doncs perquè Big Muzzy, el millor professor d’anglès que he tingut, era destraler i no se n’amagava—. Rita, que el futur és de tercer de bàsica!

—Però, sí… Sí que sé conjugar el futur perfectament… —Sempre tinc problemes amb el futur, però com a mínim he après a conjugar-lo en anglès.

—Mira —la Susan col·loca el tors esquifit damunt la taula—: si em saps traduir ara mateix la frase «Avui podria acabar la carrera», t’aprovo.

—Així de fàcil?

—Així de fàcil.

—Un segon, un segon, deixa’m pensar…

—Ara.

—Tudei… —Cinc paraules i acabo la carrera. Big M

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos