La nit que ens vam escoltar

Albert Espinosa

Fragmento

escoltar-2

Pròleg

Quan portava escrita la meitat de la novel·la vaig sentir la necessitat de fer un pròleg, potser perquè em calia explicar-vos la importància d’escriure aquesta història.

No ho havia fet mai abans en una novel·la, però si no ho fes sentiria que al llibre li falta alguna cosa. En aquest pròleg no hi haurà spoiler, només entranyes que us explicaran d’on neix. Vull explicar-vos, amics lectors, per què necessito escriure aquesta història.

Suposo que era una assignatura pendent. Després d’escriure per al cinema històries com Planta 4a, sèries com Polseres vermelles, obres de teatre com Los Pelones, un dia em vaig adonar que no havia escrit una història en novel·la d’un fet que va condicionar la meva vida i va fer de mi la persona que soc. És veritat que existeix El món groc, però en realitat és una autobiografia, i jo volia explicar una d’aquelles històries que vaig viure en tercera persona però que em va marcar en primera durant la meva estada a l’hospital.

I és que aquest és un relat d’hospital que vaig escoltar centenars de vegades mentre estava malalt. Em van explicar la història dels bessons des de tants punts de vista...

Mai vaig pensar gaire sobre quina part era veritat i quina pura invenció. A la vida tampoc m’ho plantejo quan conec algú; sé que molta gent fabula i d’altres exageren, però al final, si has viscut prou, saps extraure la veritat de les persones.

Desitjo que estimeu aquesta petita història sobre segones oportunitats i, també, sobre l’equilibri entre els somnis i les promeses.

El títol neix d’un fet que sempre m’ha fascinat i que sempre vaig observar a l’hospital. Hi ha una nit que tots ens escoltem, hi ha una nit en què sabem per què existim en aquest món, i em sembla tan màgic quan això passa... Encara que de vegades aquella nit es dilueixi, es perdi i es reinventi. I tot a ritme de bolero.

Tant de bo gaudiu d’aquesta història de dos bessons que per a mi són immortals. Va ser la primera que vaig escoltar a l’hospital i segueix sent una que m’havia guardat per a mi, tot i que moltes nits d’hospital la vaig explicar a un munt de nois nous que arribaven, i sempre em fascinava com la gaudien, potser perquè té una mica de tot allò bo que ha de contenir un gran relat.

Per això us l’explicaré jo al principi, però després hauré de deixar que siguin ells, la seva pròpia veu i la d’altres que la van viure, qui us la segueixin relatant.

Mai no havia escrit un llibre tan especial a l’hora de narrar, però la màgia de les històries que et regalen és que has de respectar molt les veus d’aquells que te les van explicar i dels que les van viure. Per això de vegades el narrador canviarà, potser l’expliquem des de dins o des de fora, però aquesta és una història de tripes i sobretot de cor, i el de menys és qui la pilota.

Vaig escoltar aquesta història abans d’operar-me, abans de les químios, mentre vomitava, quan vaig conèixer algú que els va conèixer i, més endavant, la vaig explicar a amics meus abans que els operessin, abans que rebessin la químio, després de vomitar... Era la nostra història, allò que somiàvem aconseguir una nit. Mai no ens vam plantejar res perquè compreníem la moral de l’assumpte.

Aquesta novel·la està dedicada a tots aquells que van sobreviure, a aquells que es van sentir estranys en un món de sans i van pensar que mai arribarien a viure una èpica com aquella i un dia van descobrir que estaven vius i en aquest món per un motiu més gran del que pensaven. I això ho van descobrir perquè el seu nen interior mai va marxar, mai es va suïcidar, i va seguir recordant-los allò que importa a la vida i allò que no té cap valor.

I és que has de poder matar els teus dimonis, ser implacable i també aprendre a oblidar per poder continuar; si no, seria impossible seguir vivint.

Crec que aquesta història ha salvat moltes vides i qualsevol que hagi passat un temps a l’hospital sap què significa cada personatge i cada trama. Ningú les veu com a «tristòries», sinó com a històries lluminoses que t’ensenyen a lluitar.

Hi ha històries de nens que estan en coma però viuen a piscines, històries de joves que s’escapen i aconsegueixen complir els desitjos d’altres, històries d’adolescents que estimen el seu caos i viuen a illes desertes.

Són tot històries de l’altra riba, aquelles que, quan has patit, arriben per salvar-te. Quan caus malalt, mai és important la intel·ligència; el que et salva és la imaginació.


ALBERT

Barcelona, setembre del 2022

escoltar-3

cover

escoltar-4

 

Aquella tarda el Jano es va despertar de la migdiada tot suat. No era el primer cop, aquella setmana li havia estat passant dia sí, dia també. Odiava fer la migdiada, però la vida a l’hospital et porta a dormir entre hores per fer l’existència allà més lleugera.

Va tardar a obrir els ulls, tot i que sabia que estava despert. Molt sovint somiava que no era en aquell hospital, encara que el seu olfacte l’hi confirmava i no aconseguia bloquejar l’olor de cap manera. Va pensar que hauríem de tenir parpelles al nas per evitar que les olors delatin on som, i pestanyes a les orelles per aconseguir filtrar els sons que li recordaven que es trobava en aquella odiosa planta d’hospital.

Portava allà des dels onze anys, entre tractaments i operacions. Quan vius tant de temps a un hospital saps que arribarà un moment en què afrontaràs el teu moment crucial, que definirà si segueixes amb vida o mors. La gent sempre diu que si mors perds la batalla; jo sempre he cregut que, en realitat, és un empat, perquè el bitxo també perd. I si guanyes et consideren un heroi, encara que no ho siguis. Tots són supervivents, només que alguns segueixen respirant.

Però per arribar a un lloc o a un altre, has de superar l’instant de la gran batalla. I, com tot gran combat, és difícil afrontar-lo.

El Jano en sabia molt, de combatre. Havia perdut una mà i un tros de pulmó, però també era conscient que allò només eren esgarrapades de la bèstia. Li quedaven poques hores per afrontar el gran combat, a primera hora del matí de l’endem

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos