Pròleg

Quan portava escrita la meitat de la novel·la vaig sentir la necessitat de fer un pròleg, potser perquè em calia explicar-vos la importància d’escriure aquesta història.

No ho havia fet mai abans en una novel·la, però si no ho fes sentiria que al llibre li falta alguna cosa. En aquest pròleg no hi haurà spoiler, només entranyes que us explicaran d’on neix. Vull explicar-vos, amics lectors, per què necessito escriure aquesta història.

Suposo que era una assignatura pendent. Després d’escriure per al cinema històries com Planta 4a, sèries com Polseres vermelles, obres de teatre com Los Pelones, un dia em vaig adonar que no havia escrit una història en novel·la d’un fet que va condicionar la meva vida i va fer de mi la persona que soc. És veritat que existeix El món groc, però en realitat és una autobiografia, i jo volia explicar una d’aquelles històries que vaig viure en tercera persona però que em va marcar en primera durant la meva estada a l’hospital.

I és que aquest és un relat d’hospital que vaig escoltar centenars de vegades mentre estava malalt. Em van explicar la història dels bessons des de tants punts de vista...

Mai vaig pensar gaire sobre quina part era veritat i quina pura invenció. A la vida tampoc m’ho plantejo quan conec algú; sé que molta gent fabula i d’altres exageren, però al final, si has viscut prou, saps extraure la veritat de les persones.

Desitjo que estimeu aquesta petita història sobre segones oportunitats i, també, sobre l’equilibri entre els somnis i les promeses.

El títol neix d’un fet que sempre m’ha fascinat i que sempre vaig observar a l’hospital. Hi ha una nit que tots ens escoltem, hi ha una nit en què sabem per què existim en aquest món, i em sembla tan màgic quan això passa... Encara que de vegades aquella nit es dilueixi, es perdi i es reinventi. I tot a ritme de bolero.

Tant de bo gaudiu d’aquesta història de dos bessons que per a mi són immortals. Va ser la primera que vaig escoltar a l’hospital i segueix sent una que m’havia guardat per a mi, tot i que moltes nits d’hospital la vaig explicar a un munt de nois nous que arribaven, i sempre em fascinava com la gaudien, potser perquè té una mica de tot allò bo que ha de contenir un gran relat.

Per això us l’explicaré jo al principi, però després hauré de deixar que siguin ells, la seva pròpia veu i la d’altres que la van viure, qui us la segueixin relatant.

Mai no havia escrit un llibre tan especial a l’hora de narrar, però la màgia de les històries que et regalen és que has de respectar molt les veus d’aquells que te les van explicar i dels que les van viure. Per això de vegades el narrador canviarà, potser l’expliquem des de dins o des de fora, però aquesta és una història de tripes i sobretot de cor, i el de menys és qui la pilota.

Vaig escoltar aquesta història abans d’operar-me, abans de les químios, mentre vomitava, quan vaig conèixer algú que els va conèixer i, més endavant, la vaig explicar a amics meus abans que els operessin, abans que rebessin la químio, després de vomitar... Era la nostra història, allò que somiàvem aconseguir una nit. Mai no ens vam plantejar res perquè compreníem la moral de l’assumpte.

Aquesta novel·la està dedicada a tots aquells que van sobreviure, a aquells que es van sentir estranys en un món de sans i van pensar que mai arribarien a viure una èpica com aquella i un dia van descobrir que estaven vius i en aquest món per un motiu més gran del que pensaven. I això ho van descobrir perquè el seu nen interior mai va marxar, mai es va suïcidar, i va seguir recordant-los allò que importa a la vida i allò que no té cap valor.

I és que has de poder matar els teus dimonis, ser implacable i també aprendre a oblidar per poder continuar; si no, seria impossible seguir vivint.

Crec que aquesta història ha salvat moltes vides i qualsevol que hagi passat un temps a l’hospital sap què significa cada personatge i cada trama. Ningú les veu com a «tristòries», sinó com a històries lluminoses que t’ensenyen a lluitar.

Hi ha històries de nens que estan en coma però viuen a piscines, històries de joves que s’escapen i aconsegueixen complir els desitjos d’altres, històries d’adolescents que estimen el seu caos i viuen a illes desertes.

Són tot històries de l’altra riba, aquelles que, quan has patit, arriben per salvar-te. Quan caus malalt, mai és important la intel·ligència; el que et salva és la imaginació.

ALBERT

Barcelona, setembre del 2022

Aquella tarda el Jano es va despertar de la migdiada tot suat. No era el primer cop, aquella setmana li havia estat passant dia sí, dia també. Odiava fer la migdiada, però la vida a l’hospital et porta a dormir entre hores per fer l’existència allà més lleugera.

Va tardar a obrir els ulls, tot i que sabia que estava despert. Molt sovint somiava que no era en aquell hospital, encara que el seu olfacte l’hi confirmava i no aconseguia bloquejar l’olor de cap manera. Va pensar que hauríem de tenir parpelles al nas per evitar que les olors delatin on som, i pestanyes a les orelles per aconseguir filtrar els sons que li recordaven que es trobava en aquella odiosa planta d’hospital.

Portava allà des dels onze anys, entre tractaments i operacions. Quan vius tant de temps a un hospital saps que arribarà un moment en què afrontaràs el teu moment crucial, que definirà si segueixes amb vida o mors. La gent sempre diu que si mors perds la batalla; jo sempre he cregut que, en realitat, és un empat, perquè el bitxo també perd. I si guanyes et consideren un heroi, encara que no ho siguis. Tots són supervivents, només que alguns segueixen respirant.

Però per arribar a un lloc o a un altre, has de superar l’instant de la gran batalla. I, com tot gran combat, és difícil afrontar-lo.

El Jano en sabia molt, de combatre. Havia perdut una mà i un tros de pulmó, però també era conscient que allò només eren esgarrapades de la bèstia. Li quedaven poques hores per afrontar el gran combat, a primera hora del matí de l’endemà estaria cara a cara davant la seva gran nèmesi. Amb només disset anys i sis de batalla, el seu moment culminant havia arribat.

Potser per això havia esperat tant a obrir els ulls i desitjava ser a qualsevol altre lloc, sentir que tot havia estat un malson, que era un noi normal com el seu germà i que la seva màxima preocupació era decidir quina samarreta comprar-se, qui li agradava o per què suspenia aquella odiosa assignatura que se li entravessava.

Però no, els seus problemes tractaven sobre la vida o la mort i ell era l’últim de la seva estirp. Havia tingut un grup d’amics a l’hospital, tots amb un càncer diferent. S’ho havien passat genial en diverses etapes de la seva vida, però amb el pas dels anys tots havien anat morint, així que va deixar de tenir ganes de socialitzar en grup a l’hospital.

Sí, tots els de la seva camada havien mort, ell era l’últim mohicà, però ni tan sols tenia cresta. Se sentia sol i diferent. Cada setmana ingressaven més nois amb càncer; sempre hi ha nous nois amb càncer, això no s’acaba mai, però ell no tenia ganes de congeniar amb ells. Estava cansat de ser amable amb les persones que arribaven de nou, d’estimar-les per després perdre-les. Suposo que és difícil d’entendre, però quan has perdut tanta gent sent tan jove ja no tens ganes de conèixer-ne més per també acabar perdent-la.

Finalment va obrir els ulls i, com imaginava, estava en aquella freda habitació d’hospital. L’esgotava pensar que al cap de poques hores li obririen el cap. Sabia que tenia només un u per cent de probabilitats que tot sortís bé. Tant de bo en aquell moment estigués a la platja amb els seus amics. Tant de bo fos un noi normal, el noi del xandall verd que havia estat, que jugava dotze partits de tennis en un sol dia amb nois de diferents edats i que se sentia el millor tennista del món.

En aquella època només era el noi del xandall verd. Ara ja no, ara era el bessó amb càncer, el calb, el malalt, el noi que segurament moriria.

Tenia clar el que faria aquella darrera nit. Només necessitava que passessin els minuts fins que arribés el seu germà.

Li havia promès que arribaria a les set de la tarda, però el seu germà mai no complia; hi ha gent que no entén la puntualitat perquè té tot el temps del món. No era el seu cas, cada minut podia ser l’últim.

Va sentir a prop un dels seus atacs d’ansietat, així que va respirar fons i es va posar música als auriculars. Li encantava fugir a través de la música de qualsevol lloc, des dels onze anys que escoltava música a totes hores per neutralitzar els sons de l’hospital. Era la persona que més vegades havia dormit al costat de mites de la música, metafòricament, és clar, però era així i ells l’havien salvat de crits de dolor i del silenci nocturn.

Aquelles cançons li havien permès fugir d’una realitat que de vegades era complicada d’assumir. Pot haver-hi molta violència, en un hospital; tant de bo els únics atacs que existissin en aquest món fossin els de felicitat.

El despertador va sonar, però el Rubén no es despertava. Havia promès al Jano que seria a l’hospital a les set en punt, però la son l’havia vençut. Aquell dia havia volgut fer una becaina després de l’escola, però no va calcular que estava tan cansat i es va quedar adormit del tot. La vida de compaginar escola i hospital l’esgotava.

Sabia que si no es llevava apareixeria la seva mare i li recordaria que havia de cuidar el seu germà aquell dia tan important. I ho faria amb aquell to, com si ell pogués oblidar que durant els darrers quatre anys ell havia estat el germà afortunat. Ell tenia sort, l’hi deia tothom. El germà afortunat que no tenia càncer.

Alguna vegada desitjava respondre a crits que tampoc no havia estat fàcil per a ell. No podia explicar cap èxit del seu dia a dia; a qui li importava que aprovés una assignatura, que l’haguessin agafat per al torneig Intercoles d’handbol, o que li agradés molt aquella noieta que va conèixer a la discoteca...? Sabia que, si ho digués, li respondrien que allò no tenia cap valor en comparació amb el que li passava al Jano; bé, segurament ni això, l’escoltarien i prou. El menyspreu més gran és no donar valor a les paraules d’algú i respondre al seu intens discurs amb silenci. No discutir, no donar valor a les teves raons és la forma més ràpida de silenciar qualsevol.

Odiava anar a l’hospital, de què servia? Últimament, el Jano gairebé no li parlava i tots dos es quedaven en silenci mirant programes de televisió que no els interessaven a cap dels dos. De vegades ni això, el seu germà es posava els auriculars amb música i no li feia cap cas.

Des de feia mesos ja no era el mateix. Estava cabrejat amb tothom, però sobretot amb ell. El Rubén notava que quan el Jano el mirava semblava que li fes fàstic. No era estrany, eren bessons, dels idèntics, fets com una còpia de l’altre. La mateixa piga al costat del mugró i la mateixa mida de cada dit del peu.

Però el càncer havia destruït la perfecció de la còpia. El Rubén no tenia una cicatriu a prop del pulmó. No tenia cap marca que li creués l’esquena en diagonal, d’un extrem a l’altre, i encara conservava les dues mans.

Li feia mal veure el seu germà mutilat, d’alguna manera era com veure la seva mala sort en un mirall trencat, la seva vida alternativa a un univers distòpic.

Finalment es va llevar del llit, va anar al lavabo, es va mirar la cara; també ell començava a sentir fàstic de si mateix. Estava tan fart dels seus cabells rossos ben tallats, sobretot perquè el seu germà estava calb. Odiava especialment com li mirava els cabells, aquella diferència tan òbvia el matava. A més, al cap de dotze hores ja no serien només els cabells, sinó que el Jano tindria una cicatriu en forma de mitja lluna al cap que accentuaria les diferències. No volia ni pensar-hi, va colpejar el vidre amb ràbia, però la vida no és com a les pel·lícules, no va ser tan fàcil trencar un mirall.

Va pensar que, al final, ser diferents només depèn de quants estiguin al teu costat, de part teva. Ell tenia a molts nois que s’assemblaven a ell perquè vivien la seva mateixa situació i els seus problemes.

Va deixar anar un altre cop de puny amb ràbia contra el mirall, amb idèntic resultat. Com que no va poder descarregar la seva ràbia fent miques el seu reflex, va agafar la maquineta que utilitzava per depilar-se les cames els dies que tenia partit i va decidir rapar-se al zero. Estava fart de la seva melena perfecta. Desitjava canviar de bàndol.

Durant uns minuts, mentre es rapava, es va sentir lliure; assemblar-se a ell el va calmar per moments.

Va venir-li al cap un moment en què ell i el seu bessó feien punta al llapis a l’extrem de la classe on hi havia la paperera. Allà s’explicaven secrets i allò va ser el més semblant a la felicitat, juntament amb el moment quan, de petits, van fer una foguera al mig del camp amb el seu avi. No estava preparat per perdre el seu germà.

També va venir-li a la ment una pregunta: què passa quan algú es queda sense secrets i la seva vida no té res a ocultar a altres persones?

La infermera que parlava amb diminutius va arribar a dos quarts de vuit. Sempre era puntual com un rellotge, i només per posar-li una merda de termòmetre. Era com si volguessin activar tots els malalts abans del sopar, com si ells fossin el motor d’aquell lloc i haguessin de molestar-los perquè tot funcionés.

—Ja estàs despert, guapet? —va dir la infermera, que semblava lamentar no poder despertar-lo de la migdiada amb la llum dels fluorescents.

El Jano odiava els seus diminutius, i aquell en particular. Quan li deien «guapet» o «homenet», es posava tot nerviós, perquè no era cap de les dues coses i, segurament, la manca d’aquelles qualitats era el que feia que la gent l’anomenés així. Però havia après a ocultar les seves emocions, de manera que es va limitar a somriure. Tenia un somriure espectacular i, com ell sabia, la gent es desarma davant d’un bon somriure. El tenia molt assajat, mostrava només una part de les dents, es mossegava el llavi i després el feia esclatar sencer. Mai no li fallava.

—Demà és el teu gran dia —va dir la infermera sense pensar en el que implicaven aquelles paraules.

—Millor que sigui el gran dia del doctor Elías. Això farà que també sigui el meu gran dia —va respondre el Jano sense evasives.

La infermera que parlava amb diminutius va riure. Segurament l’hi explicaria al metge quan se’l trobés. El doctor Elías era un bon home: sempre deia el que volies sentir i el que no volies saber. Mai mentia i, sobretot per això, era un gran metge. A més, sempre havia pensat que era curiós que els àrbitres i els metges siguin de les poques persones a qui tothom anomena pel seu cognom, potser perquè tant els uns com els altres tenen professions que poden canviar un resultat.

El doctor ja li havia explicat unes quantes vegades que la part bona de tenir un càncer al cervell era que si l’operació sortia bé i s’eliminaven totes les fibres, estaves curat, perquè el càncer no s’estén a cap altra part del cos, no es reprodueix del no-res, i això implica un escac i mat. Però si no surt bé, el tumor et pot fotre la capacitat de pensar i de ser tu mateix, a més d’estendre’s per tot el cos.

Sí, el doctor Elías l’hi havia explicat d’aquella manera, sense evasives, mirant-lo als ulls i sense cap tipus de contacte físic absurd i paternalista. Com quan li va dir que el cabró del càncer

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X