El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
L’enigma Ferrante
Admiració, estupefacció i incredulitat es van sumar quan, l’any 1991, va aparèixer L’amor que molesta. Qui era aquella dona —si és que era una dona— que signava amb el pseudònim d’Elena Ferrante, que mostrava a la solapa del llibre una silueta anònima i com a úniques dades «va viure molt de temps a Nàpols, en l’actualitat resideix a Grècia»?
Ja en aquella primera novel·la la seva veu era ferma, nítida, completa, una veu de la trama tancada on participen l’atmosfera opressora del policial negre americà, la gesticulació còmica i patètica dels grans personatges de Samuel Beckett, la interrogació anguniosa sobre la pròpia identitat de Virgínia Woolf, i l’aguait confús i alhora decisiu dels fantasmes propi de Henry James. Una novel·la, L’amor que molesta, de la qual resultava difícil definir-ne el gènere: una dona d’uns quaranta-cinc anys que, davant la sobtada i misteriosa mort de la seva mare, emprèn la reconstrucció dels fets. Però per saber com i per què la mare va morir ofegada, amb uns sostenidors de llenceria fina com a única vestimenta (ella, que tota la seva vida havia estat una humil modista de Nàpols), la Delia, la seva filla, ha de reviure tota la vida de la seva mare —i la seva pròpia infantesa—, la sordidesa, la violència, les mentides, els desitjos irrespirables, el riure d’angoixa, els enganys potser només imaginats, però castigats com si fossin vertaders, l’arqueologia de la pròpia culpa. L’amor que molesta era una investigació, en totes les direccions i els sentits: es tractava de dirimir les circumstàncies d’una mort, i al mateix temps s’esbrinava la forma de narrar una vida, de trobar un sentit al laberint d’un destí familiar i d’una inflexió femenina de la història contemporània: el joc de miralls entre la mare napolitana, sotmesa als cops d’un masclisme ancestral, i la filla emancipada a Roma, tornant de manera vertiginosa cap a aquell origen del qual sempre es va voler allunyar.
Aleshores molts van pensar que allò devia ser un cop d’inspiració, que no podia repetir-se. Però, alhora, era difícil pensar que aquell remolí narratiu, aquelles dues-centes cinquanta pàgines trepidants sense una sola línia de descoratjament, fossin producte de la casualitat. La novel·la no només impactava per la seva atmosfera d’asfíxia física i moral; era, a més, un muntatge excepcional de tècnica narrativa, nascut d’una escriptura que sabia fer servir les eines més eficaces en cada ocasió, en cada passatge. La novel·la va guanyar diversos premis de primer nivell a Itàlia, entre els quals l’Oplonti i l’Elsa Morante. Ningú no va acudir a rebre’ls. Les traduccions i les edicions es van succeir l’una rere l’altra. La identitat de l’autora —més ben dit, la seva absència d’identitat— va continuar intacta.
Onze anys més tard va arribar Els dies de l’abandonament (2002), menys hermètica tot i que semblantment fosca i contundent; una peripècia de desamor, solitud i desesperació sense cap gota de sentimentalisme, sense una sola pàgina innecessària: l’admiració i l’estupor del públic i la crítica es van tornar a repetir, reforçats. L’única dada afegida a la biografia de la solapa deia que l’autora ja no vivia a Grècia sinó a Torí, ciutat en la qual es desenvolupa aquesta novel·la. A internet van començar a sorgir tota mena de conjectures sobre qui era realment Elena Ferrante. No n’hi va haver cap, tanmateix, que resultés irrefutable. La identitat de l’autora segueix sent avui un misteri, malgrat que des d’aleshores van aparèixer dos llibres més: un volum d’articles i escrits diversos intitulat La frantumaglia (2003) i una tercera novel·la, que apareix per primera vegada en català en aquest volum, La filla fosca (2006).
Els títols de la Ferrante sempre van més enllà de l’obvietat: Els dies de l’abandonament, per exemple, esmenta el duríssim període que travessa l’Olga després que en Mario, el seu marit durant quinze anys, la deixa d’un dia per l’altre, amb els seus dos fills de set i deu anys, per anar-se’n amb una joveneta. La filla fosca es refereix a l’Elena, la nena a qui la Leda —narradora i protagonista de la novel·la— observa amb una curiositat incontenible durant unes vacances solitàries en una platja del sud d’Itàlia. Però l’«abandonament» del primer títol també al·ludeix a la degradació en caiguda lliure a la qual se sotmet l’Olga, per angoixa, per ràbia, per desorientació: un abandonament de si mateixa, gairebé una separació de si mateixa, que la farà travessar inferns inesperats quan la seva ordenada i serena vida familiar ja semblava fixada per sempre en l’espai i en el temps. D’alguna manera, el viatge immòbil de l’Olga d’Els dies de l’abandonament és una reelaboració del viatge a la recerca de les seves arrels de la Delia a L’amor que molesta. Semblantment a com la mateixa Leda de La filla fosca és en ella mateixa una «filla fosca», la mare napolitana de la qual —amb tot el pes que aquest origen i aquesta educació comporta per a una dona— es troba molt present en la memòria de la narradora. I, a més a més, hi ha les seves pròpies filles, figures desdibuixades però exigents, que es mouen com dues taques inquietants en el rerefons del relat.
Es podria pensar que aquests segons —o successius— significats dels títols són un mer joc interpretatiu. Tanmateix, aquestes novel·les aconsegueixen bona part de la seva força en allò no dit, en allò insinuat i callat, en allò oblidat o potser amagat que torna i ja no es pot ignorar. Per això provoquen a qui llegeix, perquè no permeten agafar distància, i no en podem gaudir com ho faríem en una ficció més o menys enginyosa i ben construïda que es mira des de fora. El lector de la Ferrante està en suspens, sorprès, commogut, de vegades temptat pel riure i en altres ocasions seriosament descontent amb el comportament de les seves protagonistes.
En efecte, un dels exercicis més difícils als quals se sotmet la Ferrante com a narradora —i dels quals en surt ostentosament victoriosa— és el d’enfrontar-nos a protagonistes que no són d’una peça, que no es coneixen del tot a elles mateixes, que no estan fetes i tancades per sempre; de vegades, fins i tot sospitem sobre la seva estabilitat mental —l’emocional la van perdent completament al llarg del relat— i, per tant, no sabem si el que expliquen és del tot cert.
A L’amor que molesta, la Delia reconstrueix de forma minuciosa els cops del seu pare a la seva mare, la manera submisa en què la seva mare els acceptava sense defensar-se, com si fos culpable d’alguna cosa; però després sabrem que potser va ser la mateixa Delia qui la va acusar falsament, davant del seu pare, de tenir un amant. A Els dies de l’abandonament, ¿arriba l’Olga realment a atacar el seu exmarit Mario i la Carla, la seva amant, en ple centre de Torí, quan se’ls troba per casualitat en una tòrrida tarda d’agost o el fet només és producte de la seva enfebrada fantasia? ¿I c