L’enigma Ferrante

Admiració, estupefacció i incredulitat es van sumar quan, l’any 1991, va aparèixer L’amor que molesta. Qui era aquella dona —si és que era una dona— que signava amb el pseudònim d’Elena Ferrante, que mostrava a la solapa del llibre una silueta anònima i com a úniques dades «va viure molt de temps a Nàpols, en l’actualitat resideix a Grècia»?

Ja en aquella primera novel·la la seva veu era ferma, nítida, completa, una veu de la trama tancada on participen l’atmosfera opressora del policial negre americà, la gesticulació còmica i patètica dels grans personatges de Samuel Beckett, la interrogació anguniosa sobre la pròpia identitat de Virgínia Woolf, i l’aguait confús i alhora decisiu dels fantasmes propi de Henry James. Una novel·la, L’amor que molesta, de la qual resultava difícil definir-ne el gènere: una dona d’uns quaranta-cinc anys que, davant la sobtada i misteriosa mort de la seva mare, emprèn la reconstrucció dels fets. Però per saber com i per què la mare va morir ofegada, amb uns sostenidors de llenceria fina com a única vestimenta (ella, que tota la seva vida havia estat una humil modista de Nàpols), la Delia, la seva filla, ha de reviure tota la vida de la seva mare —i la seva pròpia infantesa—, la sordidesa, la violència, les mentides, els desitjos irrespirables, el riure d’angoixa, els enganys potser només imaginats, però castigats com si fossin vertaders, l’arqueologia de la pròpia culpa. L’amor que molesta era una investigació, en totes les direccions i els sentits: es tractava de dirimir les circumstàncies d’una mort, i al mateix temps s’esbrinava la forma de narrar una vida, de trobar un sentit al laberint d’un destí familiar i d’una inflexió femenina de la història contemporània: el joc de miralls entre la mare napolitana, sotmesa als cops d’un masclisme ancestral, i la filla emancipada a Roma, tornant de manera vertiginosa cap a aquell origen del qual sempre es va voler allunyar.

Aleshores molts van pensar que allò devia ser un cop d’inspiració, que no podia repetir-se. Però, alhora, era difícil pensar que aquell remolí narratiu, aquelles dues-centes cinquanta pàgines trepidants sense una sola línia de descoratjament, fossin producte de la casualitat. La novel·la no només impactava per la seva atmosfera d’asfíxia física i moral; era, a més, un muntatge excepcional de tècnica narrativa, nascut d’una escriptura que sabia fer servir les eines més eficaces en cada ocasió, en cada passatge. La novel·la va guanyar diversos premis de primer nivell a Itàlia, entre els quals l’Oplonti i l’Elsa Morante. Ningú no va acudir a rebre’ls. Les traduccions i les edicions es van succeir l’una rere l’altra. La identitat de l’autora —més ben dit, la seva absència d’identitat— va continuar intacta.

Onze anys més tard va arribar Els dies de l’abandonament (2002), menys hermètica tot i que semblantment fosca i contundent; una peripècia de desamor, solitud i desesperació sense cap gota de sentimentalisme, sense una sola pàgina innecessària: l’admiració i l’estupor del públic i la crítica es van tornar a repetir, reforçats. L’única dada afegida a la biografia de la solapa deia que l’autora ja no vivia a Grècia sinó a Torí, ciutat en la qual es desenvolupa aquesta novel·la. A internet van començar a sorgir tota mena de conjectures sobre qui era realment Elena Ferrante. No n’hi va haver cap, tanmateix, que resultés irrefutable. La identitat de l’autora segueix sent avui un misteri, malgrat que des d’aleshores van aparèixer dos llibres més: un volum d’articles i escrits diversos intitulat La frantumaglia (2003) i una tercera novel·la, que apareix per primera vegada en català en aquest volum, La filla fosca (2006).

Els títols de la Ferrante sempre van més enllà de l’obvietat: Els dies de l’abandonament, per exemple, esmenta el duríssim període que travessa l’Olga després que en Mario, el seu marit durant quinze anys, la deixa d’un dia per l’altre, amb els seus dos fills de set i deu anys, per anar-se’n amb una joveneta. La filla fosca es refereix a l’Elena, la nena a qui la Leda —narradora i protagonista de la novel·la— observa amb una curiositat incontenible durant unes vacances solitàries en una platja del sud d’Itàlia. Però l’«abandonament» del primer títol també al·ludeix a la degradació en caiguda lliure a la qual se sotmet l’Olga, per angoixa, per ràbia, per desorientació: un abandonament de si mateixa, gairebé una separació de si mateixa, que la farà travessar inferns inesperats quan la seva ordenada i serena vida familiar ja semblava fixada per sempre en l’espai i en el temps. D’alguna manera, el viatge immòbil de l’Olga d’Els dies de l’abandonament és una reelaboració del viatge a la recerca de les seves arrels de la Delia a L’amor que molesta. Semblantment a com la mateixa Leda de La filla fosca és en ella mateixa una «filla fosca», la mare napolitana de la qual —amb tot el pes que aquest origen i aquesta educació comporta per a una dona— es troba molt present en la memòria de la narradora. I, a més a més, hi ha les seves pròpies filles, figures desdibuixades però exigents, que es mouen com dues taques inquietants en el rerefons del relat.

Es podria pensar que aquests segons —o successius— significats dels títols són un mer joc interpretatiu. Tanmateix, aquestes novel·les aconsegueixen bona part de la seva força en allò no dit, en allò insinuat i callat, en allò oblidat o potser amagat que torna i ja no es pot ignorar. Per això provoquen a qui llegeix, perquè no permeten agafar distància, i no en podem gaudir com ho faríem en una ficció més o menys enginyosa i ben construïda que es mira des de fora. El lector de la Ferrante està en suspens, sorprès, commogut, de vegades temptat pel riure i en altres ocasions seriosament descontent amb el comportament de les seves protagonistes.

En efecte, un dels exercicis més difícils als quals se sotmet la Ferrante com a narradora —i dels quals en surt ostentosament victoriosa— és el d’enfrontar-nos a protagonistes que no són d’una peça, que no es coneixen del tot a elles mateixes, que no estan fetes i tancades per sempre; de vegades, fins i tot sospitem sobre la seva estabilitat mental —l’emocional la van perdent completament al llarg del relat— i, per tant, no sabem si el que expliquen és del tot cert.

A L’amor que molesta, la Delia reconstrueix de forma minuciosa els cops del seu pare a la seva mare, la manera submisa en què la seva mare els acceptava sense defensar-se, com si fos culpable d’alguna cosa; però després sabrem que potser va ser la mateixa Delia qui la va acusar falsament, davant del seu pare, de tenir un amant. A Els dies de l’abandonament, ¿arriba l’Olga realment a atacar el seu exmarit Mario i la Carla, la seva amant, en ple centre de Torí, quan se’ls troba per casualitat en una tòrrida tarda d’agost o el fet només és producte de la seva enfebrada fantasia? ¿I com podem solidaritzar-nos amb la narradora de La filla fosca quan, sense motiu aparent, amaga al seu apartament la nina que la petita Elena ha oblidat a la platja, i provoca durant dies i dies el desconsol de la nena i la desesperació de la Nina, la seva mare, a qui malgrat tot la Leda pretén defensar del cercle hostil, ferri i amenaçador que la família del seu marit traça al seu voltant, gairebé com si fos un segrest vitalici?

La Ferrante ens mostra, per al nostre desassossec, nous models de representació de la figura femenina a la novel·la. Agafem Anna Karènina, referència explícita d’Els dies de l’abandonament, personatge amb el qual l’Olga s’identifica (reprodueix en el seu dietari les preguntes que es fa l’Anna just abans d’anar cap a la mort voluntària: «On soc? Què estic fent? Per què?»). Atès que la Ferrante és una escriptora que no dona pistes gratuïtes, alguna cosa fa pensar que, més enllà de l’esfondrament d’Anna Karènina, el fet d’esmentar aquesta novel·la té —com hem dit en el cas dels títols— altres sentits. Anna Karènina forma part de la sèrie de novel·les d’adulteri, juntament amb un altre dels referents del segle XIX, Madame Bovary. L’Emma i l’Anna són víctimes del prejudici d’una societat burgesa que considera l’adulteri —només el femení, és clar— un pecat imperdonable. Però per a una dona de les acaballes del segle XX, el que és escandalós és gairebé el contrari: l’Olga, abandonada pel seu marit, està obligada a buscar-se un amant i renuncia a fer-ho. L’única aventura que té al llarg d’Els dies de l’abandonament és la trobada sexual amb el seu veí Carrano, per ràbia i per despit cap al seu marit. És una de les escenes de sexe més còmiques, patètiques, angoixants i intel·ligents que hagi donat la narrativa europea en molts anys: gairebé es diria que és una aventura a la italiana, en el sentit cinematogràfic, tragicòmic, grotesc. Es pot dir el mateix de la tarda que l’Olga passa tancada a casa seva —el pany no funciona, el telèfon mòbil ha estat destrossat en un atac d’ira i la línia del telèfon fix no torna res més que soroll i veus llunyanes— amb el seu fill malalt i el seu gos agonitzant: còmica i neguitosa a parts iguals —a parts que es necessiten mútuament per tal de crear el seu poderós efecte—. L’Olga està tan lluny de l’Anna Karènina com de La dona trencada que llegia en la seva adolescència. Trenta-cinc anys separen el llibre de Simone de Beauvoir del de la Ferrante: la Delia, l’Olga i la Leda tenen tota la llibertat i estan obligades a ser felices, a donar un sentit a la seva vida professional, sexual, familiar. Però estan mancades de models i la desorientació amenaça de tornar-se el rail dels seus destins.

Avui el que resulta escandalós ja no són les infidelitats, les aventures, les fantasies. Allò que inquieta és la revelació que la felicitat és un estat que pot interrompre’s, que no hi ha bons sentiments sense cara fosca, que fins i tot els vincles familiars —principalment aquests vincles familiars— estan teixits d’identitat i diferència, de dolcesa fosa en hostilitat. Per exemple, les filles de la Leda a La filla fosca, carregades de gelosia i enveges cap a qui té uns cabells millors o uns pits més bonics: recels entre germanes que, òbviament, recauen sobre la mare, per haver-les fet així i no d’una altra manera. Reclam injust per improcedent, atès que una mare no delibera —com a mínim ara per ara— quina de les seves filles serà la més formosa o la més ben preparada per a la vida. Però en això consisteix precisament el vincle tal com es formula en les novel·les de la Ferrante: com la culpa improcedent i condemnatòria, una culpa impossible de remunerar i que, per això mateix, mai no acaba de pagar-se. La culpa de la inestabilitat i la infelicitat en una societat en què l’angoixa s’ha tornat el veritable escàndol, el que —com l’adulteri en les grans novel·les del XIX— no ha de ser mostrat, perquè desperta fantasmes inquietants en els altres.

La filiació és un dels eixos de les ficcions de la Ferrante. Les protagonistes de L’amor que molesta, Els dies de l’abandonament i La filla fosca tenen en comú el fet de provenir del sud d’Itàlia, de Nàpols, i el fet d’haver marxat, en edat universitària, a grans ciutats del país, Roma, Torí i Florència, respectivament. Totes elles pensen obsessivament en les seves mares, a les quals continuen unides per un vincle que s’ha tornat part del seu propi ésser i del qual no es poden desprendre. La Delia fa de dibuixant de còmics; la Leda és professora universitària de literatura anglesa; l’Olga s’ha dedicat a criar els seus fills i a tenir cura del seu marit —ell no volia que ella treballés—, però és una dona culta, que fins i tot ha publicat un llibre i que durant els seus «dies de l’abandonament» pren apunts per a una novel·la. Les tres són dones d’avui que porten a sobre aquest món ancestral, catòlic (en el pitjor sentit del terme), fet de xafarderies i xiuxiuejos, de prejudicis i cruel­tats, de violència sorda però també d’una forta, veritable i sòlida cultura popular que ja no existeix en l’àmbit europeu i cosmopolita del nord de la península. No obstant això, seria una errada considerar que el drama dels personatges femenins de la Ferrante consisteix en l’esqueixament entre aquests dos terrenys: la seva angoixa prové, més aviat, de la commixtió de què estan fets i de la qual, per tant, no podran desfer-se. D’això que l’autora anomena, utilitzant precisament un terme del dialecte napolità, la frantumaglia.

En les novel·les de la Ferrante —d’una manera molt visible a L’amor que molesta— la dicotomia dialecte/italià adquireix un sentit potent, no només en la construcció de l’imaginari del país —allò groller, obscè i insultant s’expressa en dialecte, que surt de les vísceres; allò convenient, serè i raonable es diu en italià, que parla des del seny—, sinó també en el de les dones protagonistes. La frantumaglia[1] és el títol que la Ferrante va escollir per reunir textos de tota mena —la gran majoria són cartes, algunes d’elles destinades a atallar les demandes d’entrevistes, totes referides a les seves novel·les i a la seva posició com a escriptora—. Cartes que, dit sigui de passada, van alimentar novament les conjectures sobre qui s’amaga rere el pseudònim d’Elena Ferrante. En una d’aquestes cartes, la Ferrante contesta a dos periodistes que li envien un qüestionari:

Vostès em pregunten sobre el dolor en els meus dos llibres.[2] Fins i tot formulen una hipòtesi. Diuen que el patiment de la Delia a L’amor que molesta i de la Delia a Els dies de l’abandonament derivaria de la necessitat de passar comptes, tot i ser dones d’avui, amb els seus propis orígens, amb models femenins arcaics, amb mites de matriu mediterrània encara actius dins seu. Pot ser, ho hauria de rumiar, però per fer-ho no puc partir del lèxic que vostès proposen: «origen» és un terme massa carregat; i l’adjectivació que vostès fan servir («arcaic», «mediterrani») té un ressò que em desconcerta. Prefereixo, si m’ho permeten, pensar en una paraula de dolor que em ve de la infantesa i que m’ha acompanyat en l’escriptura d’ambdós llibres.

La meva mare m’ha deixat un terme del seu dialecte que utilitzava per dir com se sentia quan era arrossegada en direccions oposades per impressions contradictòries que la ferien. Deia que tenia una frantumaglia a dins. La frantumaglia la deprimia. [...] Era la paraula per a un malestar que no es podia definir de cap altra manera, que es referia a una multitud de coses heterogènies al cap, detritus a l’aigua fangosa del cervell. La frantumaglia era misteriosa, causava actes misteriosos, era l’origen de tots els patiments no atribuïbles a una única raó evident. [...]

La frantumaglia és un passatge inestable, una massa aèria o aquàtica d’escòries infinites que es mostra al jo, de manera brutal, com la seva veritable i única interioritat. La frantumaglia és el dipòsit del temps sense l’ordre d’una història, d’un relat. La frantumaglia és l’efecte del sentit de pèrdua, quan es té la certesa que tot el que ens sembla estable, durador, un ancoratge per a la nostra vida, se sumarà tot d’una a aquest paisatge de detritus que ens sembla entreveure.

Aquesta frantumaglia —el verb italià frantumare significa «triturar», «moldre», «fer miques»— està íntimament relacionada amb totes les dones que habiten les cases de la Ferrante, perquè els seus personatges no són la materialització d’una idea, no encarnen fàcilment una hipòtesi. Altrament, són autèntics personatges rodons, amb l’espessor i la sensibilitat, la lluentor i l’obscuritat dels (comptats) grans personatges de ficció dels nostres temps.

Ara, per primera vegada a Espanya i a Europa, les dones de la Ferrante conviuran en aquestes Cròniques del mal d’amor per tal que el seu dolor auster, la seva follia fonda i discreta alhora, tingui finalment l’ordre d’una història, d’un relat, aquell ordre que recompon la frantumaglia, per deixar-nos sols però sencers davant el que encara ens queda per viure.

EDGARDO DOBRY

L’AMOR QUE MOLESTA

A la meva mare

1

La meva mare es va ofegar la nit del 23 de maig, el dia del meu aniversari, en un tram de mar davant de la localitat anomenada Spaccavento, a pocs quilòmetres de Minturno. Justament en aquesta zona, a les acaballes dels anys cinquanta, quan el meu pare encara vivia amb nosaltres, a l’estiu llogàvem una habitació en una casa de pagès i ens passàvem el mes de juliol dormint tots cinc en pocs i calorosos metres quadrats. Cada matí, nosaltres, les nenes, ens bevíem un ou, fèiem drecera cap al mar entre canyes altes per caminets de terra i sorra i ens anàvem a banyar. La nit que va morir la meva mare, la propietària d’aquella casa, que es deia Rosa i ja tenia més de setanta anys, va sentir que trucaven a la porta, però no va obrir per por que fossin lladres o assassins.

La meva mare havia agafat el tren cap a Roma dos dies abans, el 21 de maig, però mai no va arribar-hi. En els últims temps venia a veure’m uns dies, com a mínim una vegada al mes. Jo no estava contenta quan la sentia per casa. Es despertava a l’alba i tenia per costum netejar la cuina i el menjador de dalt a baix. Jo provava de tornar a adormir-me, però no ho aconseguia: engarrotada entre els llençols, em feia la impressió que amb els seus quefers el cos se’m transformava en el d’una nena amb arrugues. Quan arribava amb el cafè, m’arraulia cap a un costat perquè no em toqués mentre s’asseia a la vora del llit. La seva sociabilitat em fastiguejava: sortia a comprar i feia una confiança als botiguers amb qui jo, en deu anys, no havia bescanviat més de dues paraules; anava a passejar per la ciutat amb alguna de les seves coneixences puntuals; es feia amiga dels meus amics, als quals els explicava històries de la seva vida, sempre les mateixes. Amb ella, jo només sabia ser prudent i mentidera.

Se’n tornava a Nàpols a la meva primera mostra d’impa­ciència. Recollia les seves coses, feia una darrera repassada a la casa i prometia que tornaria aviat. Jo passava per les habita­cions tornant a endreçar segons el meu criteri tot el que ella havia disposat segons el seu. Tornava a posar el saler al compartiment on el tenia des de feia anys, tornava el detergent al lloc que sempre m’havia semblat oportú, desfeia el seu ordre als meus calaixos, restituïa el caos a l’habitació on treballava. Fins i tot l’olor de la seva presència —un perfum que deixava una sensació de desassossec a casa— al cap de poc temps s’esvaïa, de la mateixa manera que a l’estiu s’esvaeix l’olor d’una pluja breu.

Sovint perdia el tren. Habitualment arribava amb el següent o fins i tot el dia després, però jo no m’hi acostumava i em preocupava igualment. Li trucava, neguitosa. Quan per fi li sentia la veu, li retreia amb una certa duresa: per què no havia sortit?, per què no m’havia avisat? Ella es justificava sense ganes, preguntant, rient, què m’imaginava que podia passar-­li, a la seva edat.

—De tot —li responia jo.

Sempre m’afigurava una emboscada teixida expressament per fer-la desaparèixer del món. Quan era petita, passava el temps de les seves absències esperant-la a la cuina, darrere els vidres de la finestra. Desitjava amb totes les meves forces que aparegués al final del carrer, com una figura en una esfera de cristall. Respirava amorrada al vidre, embafant-lo, per no veure el carrer sense ella. Si trigava, el neguit es feia tan incontenible que se’m desbordava en tremolins per tot el cos. Llavors m’escapava a un rebost sense finestres i sense llum elèctrica, just al costat de la seva habitació, que també era la del meu pare. Tancava la porta i em quedava a les fosques, plorant en silenci. Aquell quarto era un antídot eficaç. M’inspirava un terror que em frenava el neguit per la meva mare. En la foscor més absoluta, ofegada per l’olor d’insecticida, m’assetjaven formes acolorides que em llepaven les pupil·les durant pocs segons deixant-me sense respiració. «Quan tornis, et mataré», pensava, com si hagués estat ella qui m’hagués tancat allà a dins. Però després, tan bon punt li sentia la veu al passadís, m’escapolia de pressa per anar a giragonsar-li al voltant fingint indiferència. Vaig tornar a recordar aquell rebost quan vaig descobrir que ella havia sortit com de costum, però no havia arribat.

Al vespre vaig rebre la primera trucada. La mare em va dir amb to tranquil que no podia explicar-me res, que estava amb un home que li impedia fer-ho. Després es va posar a riure i va penjar. En aquell moment em vaig quedar estupefacta. Vaig pensar que em volia prendre el pèl i em vaig resignar a esperar una segona trucada. En efecte, vaig deixar passar les hores fent conjectures, asseguda en va al costat del telèfon. Però després de la mitjanit em vaig adreçar a un amic policia, que va ser molt amable: em va dir que no em posés nerviosa, que ell se’n faria càrrec. La nit, tanmateix, va passar sense notícies de la meva mare. L’únic que era cert era que havia sortit: la vídua De Riso, una dona sola de la seva mateixa edat, amb qui des de feia quinze anys alternava períodes de bon veïnatge amb períodes d’enemistat, em va dir per telèfon que l’havia acompanyada a l’estació. Mentre feia cua per comprar el bitllet, la vídua li havia comprat una ampolla d’aigua mineral i una revista. El tren estava ple a vessar, però, de tota manera, la meva mare va trobar un lloc al costat de la finestreta en un compartiment ple de militars de permís. S’havien acomiadat demanant-se mútuament anar amb compte. Com anava vestida? Com de costum, amb roba que tenia des de feia anys: faldilla i jaqueta blaves, una bossa de cuir negre, sabates velles amb taló mitjà, una maleta usada.

A les set del matí la meva mare va tornar a trucar. Malgrat que jo la vaig omplir de preguntes («On ets? Des d’on truques? Amb qui estàs?»), ella es va limitar a cantar-me quasi cridant, entonant-les a gust, un seguit d’expressions obscenes en dialecte. Després va penjar. Aquelles obscenitats em van causar una regressió incoherent. Vaig tornar a trucar al meu amic, sorprenent-lo amb una barreja inconnexa d’italià i expressions dialectals. Ell volia saber si la meva mare havia estat especialment deprimida els darrers temps. Jo no ho sabia. Vaig admetre que ja no era com abans, tranquil·la, calmosament divertida. Reia sense motiu, parlava massa; però la gent gran sovint fan aquestes coses. El meu amic va estar d’acord amb mi: passava contínuament que els vells, amb les primeres calorades, fessin coses estranyes; no calia amoïnar-­se. Jo, en canvi, vaig seguir amoïnant-me i vaig recórrer la ciutat de cap a cap buscant, sobretot, pels llocs on sabia que li agradava passejar.

La tercera trucada va arribar a les deu de la nit. La meva mare va parlar de manera ombrívola d’un home que la seguia per emportar-se-la embolicada en una catifa. Em va demanar que m’afanyés a ajudar-la. Li vaig suplicar que em digués on era. Va canviar de to, va respondre que més valia que no.

—Tanca’t a dins de casa, no obris a ningú —em va demanar.

Aquell home també em volia fer mal a mi. Després va afegir:

—Ves a dormir. Ara em banyaré. —No es va sentir res més.

L’endemà dos nois van veure el seu cos surant a pocs metres de la riba. Només portava sostenidors. No es va trobar la maleta. No es va trobar el vestit jaqueta blau. Tampoc no van trobar les calcetes, les mitges, les sabates, la bossa amb els documents. Però, al dit, encara hi duia l’anell de prometatge i l’aliança. A les orelles, hi duia unes arracades que li havia regalat el meu pare feia mig segle.

Vaig veure el cos i davant d’aquell objecte blau vaig sentir que potser m’hi havia d’aferrar per no acabar qui sap on. No l’havien violada. Només presentava alguns hematomes fruit de les onades suaus que l’havien empesa durant tota la nit contra alguns esculls a flor d’aigua. Em va semblar que al voltant dels ulls tenia restes d’un maquillatge que devia haver estat molt exagerat. Vaig observar-li durant molta estona, amb incomoditat, les cames de color d’oliva, extraordinàriament joves per a una dona de seixanta-tres anys. Amb la mateixa incomoditat em vaig adonar que els sostenidors que portava no s’assemblaven gens als desgastats que solia portar. Les copes eren de blonda finament treballada i ensenyaven els mugrons, i es lligaven entre si amb tres V brodades, marca d’una botiga napolitana de roba interior femenina, la de les germanes Vossi. Quan me’ls van tornar juntament amb les arracades i els anells, els vaig olorar llargament. Feien l’olor irresistible de la roba nova.

2

Durant l’enterrament em vaig sorprendre a mi mateixa pensant que per fi ja no tenia l’obligació de preocupar-me mai més per ella. Just després vaig notar un fluix tebi i em vaig humitejar entre les cames.

Anava al capdavant del llarg seguici de parents, amics i coneguts. Les meves dues germanes se m’arrapaven als costats. A una l’agafava pel braç perquè em feia por que es desmaiés. L’altra se m’aferrava com si els ulls massa inflats li impedissin de veure-hi bé. Aquella mullena involuntària del cos em va espantar com si fos l’amenaça d’un càstig. No havia aconseguit vessar ni una llàgrima: no en tenia ganes o potser no havia volgut que me’n vinguessin. A més, jo havia estat l’única que havia malgastat algunes paraules per justificar el meu pare, que no havia enviat flors i no havia vingut a l’enterrament. Les meves germanes no m’havien amagat la desaprovació, i ara semblaven entestades a demostrar públicament que tenien prou llàgrimes per plorar, fins i tot les que ni jo ni el meu pare no vessàvem. Em sentia incriminada. Quan durant un tram el seguici va ser franquejat per un home de color que portava algunes teles pintades i emmarcades a l’espatlla, la primera de les quals (la que se li veia sobre l’esquena) representava grollerament una gitana mig nua, vaig desitjar que ni elles ni els parents no se n’adonessin. L’autor d’aquells quadres era el meu pare. Potser en aquell moment estava treballant en els seus dibuixots. D’aquella gitana odiosa, venuda pels carrers i a les fires provincianes durant dècades, n’havia fet i en seguia fent còpies i més còpies, obeint, com sempre per poques lires, a l’encàrrec de quadres lletjos per a menjadors petitburgesos. La ironia de les línies que connecten els encontres i les separacions i les antigues rancúnies havia enviat a l’enterrament de la meva mare no a ell, sinó aquella pintura seva elemental, que nosaltres, les seves filles, detestàvem més del que detestàvem el seu autor.

Em sentia absolutament fatigada. Des que havia arribat a la ciutat, encara no havia parat. Durant dies havia acompanyat el meu oncle Filippo, el germà de la mare, a voltar pel caos de despatxos, entre petits mitjancers capaços d’agilitzar el procediment burocràtic dels expedients o comprovant nosaltres mateixos, després d’infinites cues a les finestretes, la disponibilitat dels treballadors per tal de superar entrebancs infranquejables a canvi de propines considerables. De vegades el meu oncle havia aconseguit obtenir algun benefici ostentant la màniga buida de la jaqueta. Havia perdut el braç dret en edat avançada, als cinquanta-sis anys, treballant en el torn d’un taller de la perifèria, i des d’aleshores s’aprofitava de la seva invalidesa per demanar favors o per presagiar la seva mateixa desgràcia a aquells que els hi denegaven. Però els millors resultats els havia obtingut desembutxacant molts diners. Així, ens havíem procurat ràpidament els documents que necessitàvem, les autoritzacions de no sé quantes autoritats competents autèntiques o inventades, un enterrament de primera categoria i, el més difícil, un lloc al cementiri.

Mentrestant, el cos mort de l’Amalia, la meva mare, esquarterat per l’autòpsia, s’havia tornat cada vegada més feixuc a còpia d’arrossegar-lo amb nom i cognom, data de naixement i data de defunció, davant de treballadors ara pallussos, ara persuasius. Sentia la urgència de desempallegar-me’n, però, tanmateix, encara no esgotada del tot, havia volgut portar el fèretre a l’espatlla. M’ho van concedir entre molta resistència: les dones no porten fèretres a l’espatlla. Va ser una idea nefasta. Com que els que transportaven la caixa amb mi (un cosí i els meus dos cunyats) eren més alts que jo, durant tot el recorregut vaig témer que la fusta se’m clavés entre la clavícula i el coll juntament amb el cos que contenia. Quan havíem dipositat el fèretre al cotxe i el cotxe havia arrencat, n’hi havia hagut prou amb poques passes i un alleujament culpable per tal que la tensió es precipités cap a aquella remor secreta del ventre.

El líquid calent que sortia de mi sense que jo ho volgués em va fer la impressió que era un senyal pactat entre estranys de dins del meu cos. La processó fúnebre avançava cap a la plaça Carlo III. Em semblava que la façana groguenca de la presó contenia amb esforç la pressió del barri Incis que pesava damunt seu. Els camins de la memòria topogràfica em van semblar inestables com una beguda efervescent que, si se sacseja, es desborda d’escuma. Sentia com la ciutat es fonia per la calor, sota una llum grisa i polsegosa, i repassava mentalment la narració de la infantesa i de l’adolescència que m’empenyia a divagar per Veterinària fins al Jardí Botànic, o per les pedres sempre humides, cobertes per les hortalisses resseques del mercat de Sant Antoni Abat. Em feia la impressió que la meva mare també s’estava emportant els llocs, fins i tot els noms dels carrers. Veia la meva imatge i la de les meves germanes al vidre, entre les corones de flors, com una foto feta amb poca llum, inútil per a la memòria en un futur. Amb les soles de les sabates m’ancorava a les llambordes de la plaça, aïllava el perfum de les flors disposades al cotxe, que arribaven a lloc ja marcides. En un moment determinat vaig témer que la sang comencés a córrer pels turmells i vaig intentar esquivar les meves germanes. Va ser impossible. Vaig haver d’esperar que la processó girés per la plaça, pugés pel carrer Don Bosco i finalment es dissolgués en un embús de cotxes i de gentada. Oncles, oncles avis, cunyats i cosins van començar a abraçar-nos per torns: gent vagament coneguda, canviada pels anys, freqüentada només durant la infantesa, potser mai vista. Les poques persones que recordava amb nitidesa no havien vingut. O potser estaven allà, però no les reconeixia perquè, de quan era petita, només en recordava detalls: un ull tort, una cama coixa, el color llevantí de la pell. Per compensar, persones de les quals fins i tot n’ignorava el nom se’m van endur un moment per recordar-me antigues males passades que els havia fet el meu pare. Jovenets desconeguts però molt afectuosos, hàbils en la conversa de circumstàncies, em van preguntar com estava, en què treballava. Vaig respondre: bé, estava bé, dibuixava còmics, i ells com estaven? Moltes dones arrugades, negres de cap a peus excepte en la pal·lidesa dels rostres, van lloar l’extraordinària bellesa i bondat de l’Amalia. Alguns em van abraçar amb tal força i van vessar tantes llàgrimes, que vaig vacil·lar entre una sensació d’ofec i una insuportable sensació d’humitat que s’allargava des de la seva suor i les seves llàgrimes fins al meu engonal, a l’altura de les cuixes. Per primera vegada em vaig sentir satisfeta amb el vestit negre que m’havia posat. Estava a punt d’anar-me’n quan l’oncle Filippo en va fer una de les seves. Dins el seu cap de setantí que sovint confonia passat i present, algun detall devia esfondrar unes barreres ja poc sòlides. Va començar a renegar en dialecte i amb veu altíssima, davant l’estupefacció general, brandant frenèticament l’únic braç que tenia.

—Heu vist en Caserta? —va preguntar dirigint-se a mi i a les meves germanes, quasi sense alè. I va repetir més vegades aquell cognom conegut, un so amenaçador de la infantesa que em va provocar una sensació de malestar.

Després, rubicund, va afegir:

—Sense fre. A l’enterrament de l’Amalia. Si hi hagués el teu pare, el mataria.

No volia sentir parlar d’en Caserta; un munt d’angoixes infantils. Vaig fer veure que no passava res i vaig intentar calmar-lo, però ell ni tan sols em va sentir. Més aviat em va abraçar neguitós amb el seu únic braç, com si volgués consolar-me per la injúria d’aquell nom. Llavors me’n vaig separar maldestrament, vaig prometre a les meves germanes que arribaria al cementiri a temps per a la cerimònia i vaig tornar a la plaça. A pas ràpid vaig buscar un bar. Vaig preguntar on era el lavabo i vaig entrar a la rebotiga, un traster pudent amb la tassa bruta i una pica groguenca.

El fluix de sang era copiós. Vaig tenir sensació de nàusea i em vaig marejar lleugerament. A les fosques vaig veure la meva mare amb les cames obertes que desenganxava un imperdible de seguretat, i es treia del sexe, com si estiguessin enganxats, uns draps de lli ensangonats, es girava sense sorpresa i em deia calmosament:

—Surt, què hi fas aquí?

Vaig posar-me a plorar, per primera vegada després de molts anys. Vaig plorar colpejant la pica amb una mà i de manera quasi metronòmica, com per imposar un ritme a les llàgrimes. Quan me’n vaig adonar, vaig aturar-me, em vaig netejar amb kleenex el millor que vaig poder i vaig sortir a buscar una farmàcia.

Va ser llavors quan el vaig veure per primera vegada.

—Puc ajudar-la? —em va preguntar quan vaig topar-hi; pocs segons, el temps de notar contra la cara la tela de la seva camisa, veure el capciró blau del bolígraf que li sortia de la butxaca de la jaqueta, i mentrestant gravar el to incert de la veu, un perfum agradable, la pelleringa del coll, una tofa de cabells blancs perfectament pentinats.

—Sap on hi ha una farmàcia? —li vaig preguntar sense ni tan sols mirar-lo, obsedida com estava a realitzar una acció ràpida que volia evitar qualsevol contacte.

—A l’avinguda Garibaldi —em va respondre mentre restablia un mínim de distància entre la taca compacta del seu cos ossut i jo.

Ara estava com enganxat, amb la seva camisa blanca i la jaqueta fosca, a la façana de l’Albergo dei Poveri. El vaig veure pàl·lid, ben afaitat, sense entusiasme a la mirada. No em va agradar. Li vaig donar les gràcies gairebé sense vocalitzar i vaig marxar en la direcció que m’havia indicat.

Ell em va seguir amb la veu, que va passar de cortès a un xiulet apressant i cada vegada més groller. Em va llançar un raig d’obscenitats en dialecte, un rierol de sons que ens va embolcallar en un batut d’esperma, saliva, femtes, orina, dins de tot tipus d’orificis, a mi, a les meves germanes i a la meva mare.

Em vaig girar de cop, estupefacta, perquè tots aquells insults no tenien raó de ser. Però l’home ja no hi era. Potser havia travessat el carrer i s’havia perdut entre els cotxes, potser havia girat la cantonada cap a Sant Antoni Abat. Lentament vaig deixar que els batecs del cor es regularitzessin i s’evaporés una desagradable pulsió homicida. Vaig entrar a la farmàcia, vaig comprar un paquet de tampons i vaig tornar al bar.

3

Vaig arribar al cementiri en taxi, just a temps per veure davallar el fèretre en una fossa de pedra grisa, que van omplir de terra. Les meves germanes van marxar just després de la sepultura, en cotxe, amb els marits i els fills. No veien l’hora de tornar a casa i oblidar. Ens vam abraçar i ens vam prometre que ens tornaríem a veure aviat, però sabíem que no seria així. Com a molt ens trucaríem alguna vegada per mesurar cada ics temps la quota creixent d’allunyament recíproc. Feia anys que totes tres vivíem en ciutats diferents, cadascuna amb la seva vida i un passat en comú que no ens agradava. Les poques vegades que ens vèiem preferíem callar tot el que teníem per dir-nos.

Em vaig quedar sola, pensant que l’oncle Filippo em convidaria a casa seva, on m’havia allotjat els dies anteriors. Però no ho va fer. Aquell matí li havia anunciat que havia d’anar a casa de la meva mare, emportar-me els pocs objectes amb valor sentimental, cancel·lar els contractes de lloguer, de la llum, del gas, del telèfon; i ell probablement va pensar que era inútil convidar-me. Es va allunyar sense acomiadar-se, encorbat, arrossegant els peus, adolorit per l’arteriosclerosi i per aquell gavadal de velles rancúnies que li feien vomitar insults fantasiosos.

D’aquesta manera vaig ser oblidada al carrer. La multitud de parents s’havia retirat cap a les perifèries d’on havien vingut. La meva mare havia estat enterrada per enterramorts mal­educats al fons d’un subterrani pestilent de ceres i flors marcides. A mi em feien mal els ronyons i tenia espasmes a la panxa. Em vaig decidir a contracor; em vaig arrossegar per totes les parets candents del Jardí Botànic fins a la plaça Cavour, amb un aire que encara s’havia tornat més pesat a causa dels fums dels automòbils i del brunzit de sons dialectals que desxifrava de mala gana.

Era la llengua de la meva mare, que havia intentat oblidar en va al costat de tantes altres coses seves. Quan ens vèiem a casa meva, o jo venia a Nàpols en visites rapidíssimes de mig dia, ella feia l’esforç de parlar en un italià mal parlat i jo relliscava mig enfadada, només per ajudar-la, en el dialecte. No era un dialecte alegre o nostàlgic, sinó un dialecte sense naturalitat, emprat amb inexperiència, pronunciat amb prou feines com una llengua estrangera poc coneguda. En els sons que articulava a disgust, hi havia el ressò de les batusses violentes entre l’Amalia i el meu pare, entre el meu pare i els pares d’ella, entre ella i els pares del meu pare. Em tornava insofrible. Aviat tornava al meu italià i ella s’acomodava en el seu dialecte. Ara que havia mort i que hauria pogut eliminar-lo per sempre juntament amb la memòria que vehiculava, sentir-lo a les orelles em generava neguit. El vaig fer servir per comprar una pizza fregida farcida de ricotta. Vaig menjar de gust després d’alguns dies de quasi dejú, dreta, passejant per jardins desfets amb baladres rebordonits i escorcollant amb la mirada entre els nombrosos grupets de vells. L’insistent vaivé de gent i de cotxes a prop dels jardins em va fer decidir a pujar a casa de la meva mare.

El pis de l’Amalia estava situat a la tercera planta d’un edifici vell apuntalat amb tubs Innocenti. L’edifici pertanyia a aquelles construccions del centre històric semidesèrtiques de nit i habitades de dia per treballadors que renoven permisos de conduir; emeten certificats de naixement o de residència; interroguen ordinadors buscant reserves o bitllets d’avió, tren o vaixell; estipulen pòlisses d’assegurances contra robatoris, incendis, malalties, mort; emplenen intricades declaracions de la renda. No hi havia gaires llogaters, però quan el meu pare, feia més de vint anys —quan l’Amalia li havia dit que volia separar-se’n i les filles li havíem donat suport ferm en la decisió—, ens havia fet fora de casa a totes quatre, per sort hi havíem trobat un piset de lloguer. L’edifici mai no m’havia agradat. M’inquietava com una presó, un tribunal o un hospital. La meva mare, en canvi, n’estava contenta: el trobava imponent. En realitat era lleig i immund des del portal, que forçaven regularment cada vegada que l’administrador feia arreglar el pany. Els porticons estaven plens de pols, ennegrits pels tubs d’escapament, amb poms de llautó que no s’havien enllustrat des de començaments de segle. En el llarg i cavernós passadís que donava a un pati interior, durant el dia sempre hi havia algú estacionat: estudiants, passavolants a l’espera de l’autobús que parava tres metres més enllà, venedors d’encenedors, de mocadors de paper, de pa­notxes o castanyes torrades, turistes acalorats o que es protegien de la pluja, homes sospitosos de totes les races en perenne contemplació dels aparadors que s’estenien al llarg de les dues parets. Normalment, aquests darrers enganyaven l’espera no sé de què mirant les fotografies artístiques d’un fotògraf vell que tenia l’estudi a l’edifici: parelles vestides de casament, noies somrients i lluminoses, joves d’uniforme amb aire insolent. Anys abans també havia estat exposada durant un parell de dies una fotografia de l’Amalia de mida carnet. Li havia demanat jo al fotògraf que la retirés, abans que el meu pare passés per allà, li vingués un rampell i destrossés l’aparador.

Vaig creuar el pati interior amb el cap cot i vaig pujar la petita escalinata que donava a la porta de vidre de l’escala B. El porter no hi era i me’n vaig alegrar. Vaig entrar de pressa a l’ascensor. Era l’únic lloc d’aquell edifici grandiós que m’agradava. En general detestava aquells sarcòfags de metall que pujaven ràpidament o es desplomaven tan bon punt es premia el botó, obrint un forat a l’estómac. Però aquest tenia parets de fusta, portes de vidre amb arabescos grisos a les vores, picaportes de llautó treballat, dos bancs elegants encarats, un mirall, il·luminació tènue; i arrencava amb un concert de cruixits, regulats per una reposada lentitud. Una màquina de fitxes dels anys cinquanta, panxuda i amb el bec arquejat dirigit al sostre, a punt per empassar-se les fitxes, emetia un gemec metàl·lic a cada pis. Des de feia temps la cabina funcionava només prement un botó, amb la qual cosa havia quedat fixada en va a la paret de la dreta. Tanmateix, tot i que espatllés la vellesa calma d’aquell espai, la màquina, en la seva abstinent vacuïtat, no em desagradava.

Em vaig asseure en un banc i vaig fer el que feia quan era petita cada vegada que necessitava calmar-me: en comptes de prémer el botó amb el número tres, em vaig deixar portar fins a la cinquena planta. Aquell lloc havia estat buit i fosc des que, molts anys enrere, l’advocat que hi tenia el despatx se n’havia anat i s’havia emportat fins i tot la bombeta que il·luminava el replà. Quan l’ascensor es va aturar, vaig deixar que la respiració em baixés per la panxa i després tornés lentament a la gorja. Com sempre, al cap d’uns quants segons, també es va apagar el llum de l’ascensor. Vaig pensar a allargar la mà cap al picaporta d’un dels finestrons: n’hi havia prou d’estirar-lo i la llum tornaria. Però no em vaig moure i vaig continuar enviant la respiració al fons del cos. Només se sentien els corcs que devoraven la fusta de l’ascensor.

Només pocs mesos enrere (cinc?, sis?), per culpa d’un rampell imprevist, havia revelat a la meva mare, en el transcurs d’una de les meves visites fugaces, que quan era adolescent em refugiava en aquell lloc secret i l’havia portada fins allà a dalt. Potser intentava establir entre nosaltres una intimitat que mai no havia existit, o potser volia fer-li saber, d’una manera confosa, que sempre havia estat infeliç. Però només va semblar que la divertia molt el fet que m’hagués quedat suspesa en el buit, en un ascensor decrèpit.

—Mai no has tingut un home en tots aquests anys? —li vaig preguntar sense embuts.

Volia dir: mai no has tingut un amant, després d’haver dei­xat el pare? Era una pregunta molt anòmala en el conjunt de preguntes possibles entre nosaltres des que era una nena. Però el seu cos, assegut a pocs centímetres del meu al banc de fusta, no va manifestar cap mena de desassossec. Ni la seva veu, que va ser segura i clara: no. Ni un sol senyal que pogués induir-me a pensar que mentia. Per això no en vaig tenir cap dubte. Mentia.

—Tens un amant —li vaig dir fredament.

La reacció va ser exagerada en comparació amb el seu comportament sempre tan contingut. Es va apujar el vestit fins a la cintura, mostrant unes calces de color rosa altes i donades. Rient, va dir alguna cosa confusa sobre la carn fluixa, la panxa caiguda, repetint:

—Toca aquí.

I intentant agafar-me una mà per portar-la sobre la seva panxa blanca i inflada.

Em vaig allunyar i em vaig posar la mà al cor per calmar els batecs molt ràpids. Ella havia deixat caure els baixos del vestit altra vegada, però li havien quedat les cames al descobert, unes cames grogues amb la llum de l’ascensor. Em vaig penedir d’haver-la portada a dalt, al meu refugi. Sobretot volia que es tapés.

—Surt —li vaig dir.

Ho va fer: mai no em deia que no. N’hi havia hagut prou amb una passa per travessar les portes obertes i havia desaparegut en la penombra. En saber-me sola a la cabina, vaig notar un cert plaer tranquil. Amb un gest irreflexiu, vaig tancar les portes. Pocs segons i el llum de l’ascensor es va apagar.

—Delia —va murmurar la meva mare sense temença. Mai no es posava nerviosa en presència meva i fins i tot aquella vegada em va semblar que, per un vell costum, en comptes de buscar alleujament, volia alleugerir-me a mi.

M’havia quedat un moment assaborint el meu nom com un ressò de la memòria, una abstracció que sona sense so a dins del cap. M’havia semblat la veu, des d’un temps immaterial, de quan ella em buscava per casa i no em trobava.

Ara era allà i provava d’esborrar de pressa l’evocació d’aquell ressò. Però em va quedar la impressió de no estar sola. M’espiaven, no aquella Amalia d’uns mesos enrere que ara era morta, sinó jo mateixa que havia sortit al replà per veure’m asseguda allà. Em detestava a mi mateixa, quan passava això. Vaig passar una mica de vergonya de descobrir-me muda a la cabina obsoleta, suspesa entre el buit i l’obscuritat, amagada com en un niu a la branca d’un arbre, amb la cua llarga dels cables d’acer penjant feixugament del cos de l’ascensor. Vaig allargar la mà cap a la porta i vaig temptejar una mica abans de trobar el picaporta. La fosca es va enretirar rere els vidres amb arabescos.

Ho sabia des de sempre. Hi havia una línia que no aconseguia creuar quan pensava en l’Amalia. Potser era allà per poder creuar-la. Però em vaig espantar, vaig prémer el botó del número tres i l’ascensor va tremolar sorollosament. Grinyolant, va començar a baixar cap al pis de la meva mare.

4

Vaig demanar les claus a la veïna, la vídua De Riso. Me les va donar, però es va negar rotundament a entrar amb mi. Era grossa i suspicaç, amb una piga enorme a la galta dreta habitada per dos pèls llargs i grisos, i els cabells amb ratlla al mig recollits al clatell amb un gargot de trenes. Anava vestida de negre, potser per costum, potser perquè encara duia posat el vestit de l’enterrament. Es va quedar al llindar de la porta mirant com jo buscava les claus bones. Però la porta no estava tancada amb cura. Contràriament a com feia normalment, l’Amalia només havia emprat un dels panys, el que tenia dues voltes de clau. L’altre, que en tenia fins a cinc, no l’havia tancat.

—Com pot ser? —li vaig dir a la veïna obrint la porta.

La De Riso va vacil·lar.

—Tenia el cap una mica a can Pistraus —em va dir, però devia considerar que l’expressió era impertinent, perquè va afegir—: Estava contenta. —Va tornar a dubtar: es veia que hauria xafardejat amb molt de gust, però temia el fantasma de la meva mare que aletejava pel forat de l’escala, a l’apartament, i fins i tot segurament també a casa seva.

Vaig tornar-la a convidar a entrar esperant que em fes companyia amb la seva enraonadissa. Ella ho va refusar amb determinació i amb un calfred, i se li van posar els ulls vermells.

—Per què estava contenta? —li vaig preguntar.

Va tornar a dubtar i després es va decidir:

—Des de feia temps, la venia a veure un senyor alt, molt ben plantat...

La vaig mirar amb hostilitat. Vaig decidir que no volia que continués.

—Era el seu germà —vaig dir.

La De Riso va empetitir els ulls, ofesa; ella i la meva mare eren amigues des de feia molt de temps i coneixia perfectament l’oncle Filippo. Ni era alt, ni massa ben plantat.

—El seu germà —va sil·labejar amb falsa condescendència.

—No? —li vaig preguntar incòmoda amb aquell to. Ella es va acomiadar amb fredor i va tancar la porta.

Quan s’entra a casa d’una persona que fa poc que ha mort, resulta difícil creure-la deserta. Les cases no conserven fantasmes, però retenen els efectes dels darrers gestos de vida. El primer que vaig sentir va ser el rugit de l’aigua que venia de la cuina i durant una fracció de segon, amb una brusca torsió del vertader i el fals, vaig pensar que la mare no era morta, que la seva mort només havia estat l’objecte d’una llarga i angoixant fantasia iniciada qui sap quan. Tenia la seguretat que era a casa, viva, dreta davant de l’aigüera, rentant els plats i murmurant per a ella mateixa. Però els finestrons eren tancats, l’apartament a les fosques. Vaig encendre els llums i vaig veure l’antiga aixeta de llautó que vessava aigua copiosament a l’aigüera buida.

La vaig tancar. La meva mare pertanyia a una cultura desapareguda que no concebia el malbaratament. No llençava el pa sec, del formatge n’aprofitava fins i tot la crosta bullint-la amb la sopa per afegir-hi sabor, no comprava carn gairebé mai però demanava restes d’ossos al carnisser per fer brou i els xuclava com si tinguessin substàncies miraculoses. Mai no hauria deixat l’aixeta oberta. Feia servir l’aigua amb una parsimònia que s’havia transformat en un reflex del gest, de l’oïda, de la veu. Si jo, quan era petita deixava ni que fos un silenciós fil d’aigua —com si fos una agulla de fer mitja— caient cap al fons de l’aigüera, un instant després em cridava sense esbroncar-me:

—Delia, l’aixeta.

Em vaig angoixar: havia malbaratat més aigua amb aquesta distracció de les darreres hores de vida que en tota la seva existència. La vaig veure surant panxa enlaire, suspesa enmig de la cuina, sobre el fons de rajoles blaves.

Vaig canviar de seguida d’espai. Vaig voltar pel dormitori recollint en una bossa de plàstic les poques coses amb valor sentimental: l’àlbum de fotos de família, un braçalet, un vestit vell d’hivern que es remuntava als anys cinquanta i que a mi també m’agradava. La resta era roba que no haurien volgut ni els drapaires. Els pocs mobles que hi havia eren vells i bruts, el seu llit estava format només pel somier i el matalàs, els llençols i el cobrellit estaven apedaçats amb una cura que, per l’edat que tenien, no es mereixien. En canvi, em va impressionar que el calaix on normalment guardava la roba interior estigués buit. Vaig buscar el cabàs de la roba bruta i vaig mirar a dins. No hi havia res més que una camisa d’home de bona qualitat.

La vaig examinar. Era una camisa blava, de talla mitjana, comprada feia poc i escollida per un home jove o amb gustos juvenils. Tenia el coll brut, però l’olor del teixit no era desagradable: la suor s’havia barrejat amb una bona marca de deso­dorant. La vaig plegar amb cura i la vaig posar dins la bossa de plàstic juntament amb les altres coses. No era una peça que encaixés amb l’estil de l’oncle Filippo.

Vaig entrar al bany. No hi havia raspall de dents ni dentífric. De la porta en penjava el seu barnús blau. El paper higiènic s’estava acabant. Al costat de la tassa hi havia una bossa d’escombraries mig plena. A dins no hi havia deixalles; en canvi, desprenia aquella fortor de cos fatigat que conserva la roba bruta o feta de teixit vell, penetrant en cada fibra pels humors acumulats durant dècades. Vaig començar a treure, una peça rere l’altra, amb una mica de fàstic, tota la roba interior de la meva mare: calces velles blanques i roses, amb molts sargits i gomes antiquades que sobresortien aquí i allà de la tela descosida, com les vies als intervals entre un túnel i un altre; sostenidors deformats i desgastats; samarretes foradades; lligacames per subjectar les mitges, de les que es feien servir fa quaranta anys i que ella conservava en va; mitges en estat penós; combinacions passades de moda i fora del mercat des de feia temps, destenyides i amb les puntes esgrogueïdes.

L’Amalia, que sempre s’havia vestit amb parracs per pobresa, però també pel costum de no resultar atractiva, adquirit molts anys enrere per aplacar la gelosia del meu pare, semblava que hagués decidit, de sobte, desfer-se de tot el seu guarda-roba. Em va tornar a la ment l’única peça que portava quan l’havien pescada: els sostenidors refinats nous de trinca, amb les tres V que unien les copes. La imatge dels seus pits tancats en aquella blonda va augmentar el neguit que tenia. Vaig deixar la roba escampada per terra, sense forces per tornar a tocar-la, vaig tancar la porta i m’hi vaig recolzar.

Però va resultar inútil: tota la cambra de bany em va passar per sobre i es va recompondre davant meu, al passadís: ara l’Amalia estava asseguda a la tassa i em mirava atentament mentre em depilava. Em tapava els turmells amb una capa de cera bullent per després, gemegant, desenganxar-la de la pell amb decisió. Ella, mentrestant, m’explicava que quan era jove s’havia tallat els pèls negres de les cames amb tisores. Però que els pèls de les cames li havien tornat a créixer de seguida, durs com les punxes d’un filferro d’espines. A la platja, abans de posar-se el banyador, també es retallava els pèls del pubis amb les tisores.

Li vaig posar cera de la meva, malgrat la seva resistència. L’hi vaig estendre amb cura per les cames, per la banda interior de les cuixes primes i fortes, als engonals, mentre li retreia, amb immerescuda duresa, la combinació sargida que portava. Després li vaig treure la capa de cera mentre ella m’observava sense pestanyejar. Ho vaig fer sense anar amb compte, com si volgués sotmetre-la a una prova de dolor, i em va deixar fer sense badar boca, com si hagués acceptat la prova. Però la pell no va resistir. Primer es va posar vermell foc i després, de cop i volta, de color violaci, bo i desvetllant una xarxa de capil·lars trencats.

—No passa res —va dir—, després ja marxa —mentre jo em lamentava lleument per haver-la deixat així.

Però ara em lamentava més intensament, mentre amb un esforç de voluntat intentava allunyar el bany a l’altra banda de la porta contra la qual recolzava les espatlles. Per fer-ho, em vaig separar de la porta, vaig deixar que la imatge de les seves cames lívides es descolorís pel passadís i vaig anar a agafar la meva bossa a la cuina. Quan vaig tornar al bany, vaig escollir amb cura, d’entre totes les calces que jeien per terra, les que em van semblar menys atrotinades. Em vaig rentar i em vaig canviar el tampó. Vaig deixar les meves calces a terra, entre les de l’Amalia. Quan vaig passar per davant del mirall, sense voler vaig somriure’m per tranquil·litzar-me.

Vaig estar no sé quant de temps al costat de la finestra de la cuina, escoltant l’aldarull del carreró, el trànsit de motocicletes, les gambades dels peus sobre les llambordes. El carrer exhalava una olor d’aigua estancada que s’enfilava pels tubs Innocenti. Estava molt cansada, però no volia estirar-me al llit de l’Amalia ni demanar ajuda a l’oncle Filippo o telefonar al meu pare o tornar a buscar la De Riso. Sentia llàstima per aquell món de vells desemparats, confusos entre imatges de si mateixos que es remuntaven a èpoques pretèrites, ara d’acord i ara en desacord amb ombres de coses i persones d’un temps passat. Tanmateix, em resultava difícil mantenir-me’n al marge. Em temptava la idea d’enllaçar veu amb veu, cosa amb cosa, fet amb fet. Ara ja tornava a sentir l’Amalia que volia observar com m’untava amb crema, com em maquillava i em desmaquillava. Ja començava a imaginar amb rancor la seva vellesa secreta, en la qual jugava amb el seu cos tot el dia, com potser hauria fet quan era jove si el meu pare no hagués llegit en aquells jocs un desig d’agradar als altres, una preparació per a la infidelitat.

5

No vaig dormir més de dues hores, sense somnis. Quan vaig obrir els ulls, l’habitació era a les fosques i per la finestra oberta només entrava la claror boirosa dels fanals, que es difonia per un angle del sostre. L’Amalia era allà dalt com una papallona nocturna, jove, potser d’uns vint anys, embolicada amb un batí verd, amb la panxa inflada d’un embaràs avançat. Malgrat que tenia la cara serena, s’arrossegava sobre l’esquena torçant el cos convulsament en un espasme dolorós. Vaig tancar els ulls per donar-li temps de separar-se del sostre i tornar a la mort; després els vaig tornar a obrir i vaig mirar el rellotge. Eren les dues i deu. Em vaig t

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X