La frantumaglia

Elena Ferrante

Fragmento

g-1

 

AQUEST VOLUM

Aquest volum va dirigit a qui ha llegit, estimat i discutit L’amor que molesta (1992) i Els dies de l’abandonament (2002), les dues primeres novel·les d’Elena Ferrante. Amb els anys, la primera s’ha convertit en un llibre de culte; Mario Martone la va adaptar en una pel·lícula preciosa i les preguntes sobre l’actitud esquerpa de l’autora s’han multiplicat. El segon ha augmentat el públic de l’escriptora, lectors i lectores apassionats l’han estimat molt i els interrogants sobre la personalitat d’Elena Ferrante s’han intensificat.

Per satisfer la gran curiositat d’aquest públic exigent i alhora generós, hem decidit recollir aquí algunes cartes de l’autora a Edizioni e/o, les poques entrevistes realitzades, la correspondència amb lectors d’excepció. Els textos aclareixen, entre altres coses, de manera esperem que definitiva, els motius que empenyen l’escriptora a mantenir-se al marge, des de fa deu anys, de la lògica dels mitjans de comunicació i de les seves necessitats.

Els editors Sandra Ozzola i Sandro Ferri

NOTA: Presentació de la primera edició italiana de l’obra (setembre del 2003). Les notes explicatives que tanquen les seccions són dels editors d’aquesta versió ampliada.

g-2

1

EL REGAL DE LA BEFANA

Estimada Sandra,

Em vas demanar, durant l’agradable darrera trobada amb tu i el teu marit, què volia fer per a la promoció de L’amor que molesta (està bé que m’acostumi a anomenar el llibre amb el seu títol definitiu). Vas fer-me la pregunta de manera irònica, acompanyant-la d’una de les teves mirades vives i divertides. Fins ara no he tingut el coratge de respondre’t, em semblava que ja havia estat prou clara amb en Sandro, ell va estar absolutament d’acord amb les meves decisions i esperava no tornar a parlar del tema ni de lluny. Ara et responc per escrit, l’escriptura m’esborra les pauses llargues, les incerteses, la conformitat.

No penso fer res per L’amor que molesta, res que comporti un compromís públic de la meva persona. Ja he fet prou per aquesta llarga història: l’he escrita. Si el llibre serveix per a alguna cosa, hauria de ser suficient. No participaré en debats ni col·loquis, si m’hi conviden. No aniré a recollir premis, si me’n volen donar. Mai no faré promoció del llibre, sobretot a la televisió, ni a Itàlia ni de manera eventual a fora. Només intervindré a través de l’escriptura, però tendiré a limitar al mínim indispensable fins i tot això. Definitivament m’he compromès en aquest sentit amb mi mateixa i amb la meva família. Espero que no m’obligueu a canviar d’idea. Entenc que això pot causar algun problema a l’editorial. Tinc una gran estima per la vostra feina, de seguida us vaig agafar afecte, no us vull ocasionar cap contratemps. Si no teniu la intenció de donar-me més suport, digueu-ho de seguida, ho entendré. No cal que publiqui aquest llibre.

Tots els motius de la meva decisió em resulten difícils d’exposar, ja ho saps. Només et vull confessar que la meva és una petita aposta amb mi mateixa, amb les meves conviccions. Jo crec que els llibres no necessiten els autors, una vegada han estat escrits. Si tenen alguna cosa per explicar, tard o d’hora trobaran lectors; si no, no. Senyal que són suficients. Estimo molt aquests misteriosíssims volums antics i moderns que no tenen un autor clar, però que han tingut i tenen una vida intensa. Em semblen una mena de prodigi nocturn, com quan de petita esperava els regals de la Befana, me n’anava al llit ben nerviosa i al matí em despertava i els regals eren allà, però la Befana ningú no l’havia vista. Els autèntics miracles són els que ningú mai no sabrà qui els ha fet, ja siguin els petitíssims miracles dels esperits secrets de la casa o els grans miracles que realment ens deixen amb la boca oberta. M’ha quedat aquest desig infantil de meravelles petites o grans, encara hi crec.

Per això, estimada Sandra, t’ho dic clarament: si L’amor que molesta no té fil de cosir per ell mateix, paciència, vol dir que tu i jo ens hem equivocat. Si, en canvi, en té, el fil s’entreteixirà fins on sigui capaç d’entreteixir-se i només haurem d’agrair a les lectores i als lectors que de manera pacient l’hagin agafat per una punta i hagin estirat.

Per a la resta, oi que les promocions costen diners? Jo seré l’autora menys cara de l’editorial. Fins i tot us estalviaré la meva presència.

Una abraçada forta,

Elena

NOTA: Carta del 21 de setembre de 1991.

g-3

2

LES MODISTES DE LES MARES

Estimada Sandra,

Aquesta història del premi m’està posant molt nerviosa. Haig de dir-te que el que em confon més no és que el meu llibre sigui premiat, sinó que el premi porti el nom d’Elsa Morante. Per escriure alguna línia d’agraïment que sobretot sigui un homenatge a una autora que he estimat moltíssim, m’he posat a buscar fragments dels seus llibres adequats per a l’ocasió. He descobert que els nervis fan males passades. He fullejat, he fullejat, i no he localitzat ni tan sols una paraula que m’anés bé per al meu assumpte, quan en realitat en recordava clarament moltes. Necessitava reflexionar sobre com i quan les paraules s’escapen dels llibres i els llibres acaben per semblar sepulcres buits.

Què m’ha encegat en aquestes circumstàncies? Buscava un fragment inequívocament femení sobre la figura materna, però les veus narratives masculines que s’inventa la Morante m’han entelat la vista. Sabia perfectament que aquells fragments hi eren, però, tanmateix, per trobar-los, se suposava que havia de tornar a entrar en la impressió de la primera lectura, quan era capaç de sentir les veus masculines com disfresses de veus i sentiments femenins. No obstant això, per obtenir una cosa com aquesta, el pitjor que es pot fer és llegir amb la urgència de localitzar un fragment amb la intenció de citar-lo. Els llibres són organismes complexos, les línies que ens han alterat profundament són el moment més intens d’un terratrèmol de lectors que el text ha posat en marxa des de les primeres pàgines: o es redescobreix la falla, i esdevé falla, o les paraules que hi ha sembrades escrites per nosaltres no es tornen a trobar i, si es troben, semblen banals, i encara més, un lloc comú.

Al final he recorregut a la citació que us vaig anotar, volia posar-la com a epígraf a L’amor que molesta; però és difícil d’utilitzar, perquè llegint-la avui sembla justament òbvia, nomé

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos