Syrah i les filles de la vinya

Victoria Fernández

Fragmento

syrah-3

Nota de l’autora

Syrah no és una novel·la històrica. És una carta d’amor, una declaració d’amor a una terra i una cultura; per aquest motiu hi poden aparèixer elements que no coincideixen amb el context històric. Syrah no és un retrat fidel al cent per cent del Penedès de principis del segle XIX. Però sí que és el reflex d’una cultura, uns valors i la passió per un ofici centenari. Un sentiment de pertinença i d’orgull per una terra que he volgut transmetre en aquestes pàgines.

Sant Jordi del Penedès és un poble fictici basat en les viles de la meva infantesa. El motiu pel qual vaig decidir «crear» un nou poble en comptes de fer que la història passés en un lloc real van ser les necessitats geogràfiques de la narració, tot i que hi ha molts paisatges inspirats en localitzacions reals: la plaça de l’església de Sant Cugat bé podria tractar-se de la plaça de Moja. La pedrera i el pèlag van sorgir del gran pèlag de Vilobí, mentre que les ruïnes del puig dels Falcons s’inspiren en la muntanya del castell d’Olèrdola, del pla dels Albats i del puig de l’Àliga de Daltmar. Per als cellers i les finques, l’ús dels noms dels vents serveix especialment per orientar el lector en la geografia de la vila. Mestral i les seves caves estan inspirades en cellers de llarga tradició vinícola penede­senca, com Gramona, Nadal i Parés Baltà, que he visitat amb l’escola.

VICTORIA FERNÁNDEZ

Novembre del 2022

syrah-4

Pròleg

14 d’abril de 1821

Totes les mirades estaven posades en ell. Ja no seria mai més l’idealista, ni el mandrós, ni el somiador, ni el xerraire, i encara menys el faldiller i el puter. Ja no era el Panxo, era l’Antoni Josep Sánchez, l’heroi i líder de la revolta. Mentre es preparava per iniciar el discurs, els seus companys s’encarregaven de seguir inflant la foguera: hi tiraven ceps morts, mobles trencats, deixalles i sacs de fems i palla per assegurar-se que el fum es veiés des del mar.

El Panxo es va aclarir la veu:

—Fa gairebé dos-cents anys, un grup semblant a nos­altres, pagesos, pastors, camperols, va alçar-se contra el jou del poder militar a Catalunya. Van assassinar el virrei amb les mateixes eines amb què treballaven el camp. —Va mirar la falç.

El reflex del seu rostre, amarat de suor, es dibuixava a la fulla platejada.

—No fa tant de temps, quan els meus pares encara eren joves, els camperols francesos van decapitar el rei, cansats de passar fam, cansats de veure els seus nens morir-se de gana mentre la noblesa ballava sota sostres de vidre i galeries de miralls. Poble de Sant Jordi! —Va inflar els pulmons—. Quants de vosaltres vau perdre la collita l’estiu passat? Quants de vosaltres us vau veure temptats pel xantatge d’en Delgado per vendre les terres dels vostres avis? Quants de vosaltres us moriu de gana perquè no podeu fer front als pagaments i els deutes? Treballeu de sol a sol durant la verema a canvi del salari ridícul de Mestral! Quants de vosaltres esteu farts de vendre el vi, el fruit de la vostra feina i la vostra suor, en les condicions que pacten Garbí i Mestral?

El Panxo sempre havia tingut aquell carisma a la veu: quan obria la boca, el món es parava per escoltar-lo.

—No esteu cansats de viure amb por? Por que els homes d’en Delgado entrin a les nostres llars per un impagament, prenguin els nostres nens i violin les nostres germanes. Potser tenen matxets, però són pocs, nosaltres en som més! Tenim el cor, la passió, la sang ens bull a les venes. —Parlava amb tanta emoció que li faltava l’aire—. Siguem un exemple per als nostres compatriotes. Que se senti a Madrid com la humil vila de Sant Jordi es va rebel·lar contra la tirania de les Grans Cases!

El Panxo va alçar el puny, va mostrar la falç amb la fulla brillant. Panteixava, el sermó l’havia esgotat. La gent, però, no deia res. Tot i la inspiració i la força del seu discurs, el poble no havia sentit la seva crida. Un silenci angoixós regnava a la plaça, només trencat pel foc crepitant de la barricada. D’improvís, va sentir-se molt sol. Va mirar l’Arnau, que va arronsar les espatlles. El Panxo estava cobert de suor, amb les galtes enrojolades i el pit agitat per l’esforç. Sentia la boca seca i la calor de la foguera l’asfixiava. El batec del cor era un timbal insistent rebotant-li dins del cap. No podia pensar amb prou claredat. Va mossegar-se el llavi. La ràbia i la ira el sacsejaven per dins, lluitant per sortir: se sentia avergonyit i ridícul. Sol. Va alçar el rostre i una ràfega de marinada li va esvalotar els cabells. El fum impregnava l’aire i es barrejava amb la permanent aroma avinagrada de les vinyes.

Va alçar el retrat del rei. Els ulls brillants de passió.

—Hem de demostrar que no els tenim por!

Va apropar la falç al coll de llenç de Ferran VII. Va respirar fondo per omplir-se de valor, una gota de suor va relliscar-li pel nas. El cor li bategava molt de pressa.

—Per la revolució!

syrah-5

1

Mestral

5 d’agost de 1820

Tot i que era primera hora del matí, l’intens sol de l’estiu mediterrani no donava treva. La Jara Macabeu, xopa de suor, es trobava acotada vora un cep, examinant el raïm blanc. La parellada era una de les varietats més tardanes per veremar. Havia fet uns gotims verds i brillants, petits, compactes i agraïts. La Jara els examinava amb atenció.

—Ja podem veremar?

La Jara va alçar els ulls cap a en Quim, un dels seus nebots, que l’acompanyava en el seu passeig matiner. En Quim tenia sis anys, era alt per a la seva edat, de cabells clars i ulls negres ametllats.

—Encara queden algunes setmanes —va respondre la Jara incorporant-se, i li va remenar els cabells—. Abans veremarem el xarel·lo i el macabeu. La parellada no la collirem fins passat Sant Ramon Nonat.

Havia estat un any molt sec i els ceps patien. Si s’esperaven al setembre per collir el raïm la calor arruïnaria la fruita, però encara l’havien d’aguantar un parell de setmanes més perquè madurés prou per fer un bon vi.

—I quan veremarem el xarel·lo i el macabeu? —va preguntar el nen amb els ulls brillants.

—Si el temps no canvia, començarem després de les festes de Santa Maria, d’aquí a deu dies. Si ho deixem gaires dies més la calor pot espatllar els gotims.

En Quim va assentir en silenci, processant la informació. Una càlida marinada els acariciava els cabells. Un dels gossos de la casa, un petaner amb taques blanques i negres, ensumava el rastre d’algun conill, voltant per les vinyes. La Jara va ob­servar la Syrah que renillava. L’euga va alçar el cap i va moure les orelles. Era un exemplar hispanoàrab preciós: amb l’alçada dels cavalls andalusos

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos