Cos a terra

Toni Aira Foix

Fragmento

cos_a_terra-epub-3

Guia del lector

Relació dels principals personatges que intervenen en aquesta obra (per ordre d’aparició):

MARGARIT, Max. Un «jove» assessor a qui el seu assessorat li diu «Marga».

VIDAL, Frank. L’assessorat, actor i número dos de la candidatura.

BOSCH, Àstrid. Líder del partit i cap de cartell.

ANDRADE, Mila. Tertuliana famosa i directora del diari més poderós del país.

NOGUERA, Rosa Maria. Cap de comunicació de la lideressa.

SUST, Oriol. Redactor gracioset de l’autobús de campanya.

DUART, Xavier. Caporal del cos de Mossos d’Esquadra a punt de jubilar-se.

CARABAL, Irene. Mossa d’esquadra acabada de sortir de l’ou.

BERBOIS, Martí. Responsable de Logística i Actes del partit.

RIUS, Cristian. El xofer de la jefa, amb ínfules de guardaespatlles.

OLIVÉ, Mimi. La fotògrafa del partit.

CARDENAL, Bel. Cap de Secretaria del partit.

BOIRA, Dani. Jove i impacient redactor del segon diari del país.

LAMA, Mar. Redactora en cap del digital més progre del país.

RODRIGO, Pere. Tertulià amargat i amargant.

ARASA, Enric. Tertulià amb ànima de bohemi i butxaca de burgès.

CARROZA, Emma. Ex cap de premsa del partit reconvertida en tertuliana absurda.

PUIG, Cesc. Secretari d’Organització del partit.

TORRENTS, Aurora. Diputada i alcaldessa del Vendrell.

JUANOLA, Núria. Vicesecretària general del partit i cap de campanya.

JUNQUERA, Mariona. Cap de premsa del partit.

MASÓ, Joel. Antic alt executiu d’una tecnològica, ara portaveu del partit.

DEXEUS, Sergi. Community manager del partit.

DÍEZ, Marc. Cap de gabinet de la vicesecretària general.

cos_a_terra-epub-4

1

L’enganxada

Divendres d’obertura de campanya

El gran líder tenia uns ous com un piano i sobre ells va edificar un partit de collons. Va ser com allò de Nostro Senyor quan va decidir construir la seva Església sobre Sant Pere. Amb la diferència que aquí el mític manaire ho concentrava tot en un, Pare, Fill i Esperit Sant. Passats els anys, ell i els seus testicles van passar, i d’allò en queda bàsicament un partit per descollonar-se. Jo hi feinejo.

El pròxim Onze de Setembre farà vint anys clavats que em vaig afiliar a les joventuts del partit i no puc amagar que ja és molta la merda empassada. Ronya dels altres, per descomptat, i d’aquella que si te la guardes tota per a tu, somatitzes, mínim un mussol que et fot l’ull enlaire. Has de tenir alguna vàlvula d’escapament.

N’hi ha que tiren de festa a l’Apolo, dijous, divendres, dissabte i fins i tot diumenge, i així entre setmana s’empas­tillen de medicaments per recuperar-se de les altres pastis, menys medicinals, que han engolit el cap de setmana. N’hi ha que fan pònting. N’hi ha que beuen més que una esponja. I jo vaig decidir fer-ne un dietari personal, per si algun dia m’atreveixo a petar-ho tot i instants després opto per exiliar-me a Waterloo, a la Casa de la República, que diuen en Paco Marhuenda i rodalia que la paguem entre tots. Si és així, un raconet entenc que me l’hi faran segur.

Algun dia passarà. En vida o ja finat, però tot això que vaig escrivint basat en fets reals ha de veure la llum, i, si cal, que peti tot. Perquè la gent, que no sap de la missa la meitat, ja ens té prou creuats a tots, polítics, periodistes i mallerengues que hi voletegem fent d’assessors o del que calgui. Així que si algun dia algú des de dins explica un tros de com va de veritat la pel·lícula, sortim volant en globus.

Perquè riu-te’n, de la «foguera de les vanitats» del psicòpata frare Savonarola, veí florentí de Maquiavel. Riu-te’n, d’aquella mala tarda, sense marxa enrere, de Maria Antonieta a Versalles. Riu-te’n, de l’assalt dels revolucionaris russos al Palau d’Hivern. Riu-te’n, de la Primavera Àrab. Ai, si la gent sabés!

Personalment, ja fa temps que no puc amb la fanfàrria de les campanyes electorals, no puc amb aquest partit friqui que ens ha sortit després de tanta provatura absurda i no puc amb la gent que em diu «Marga» per fer la gràcia amb el meu cognom, Margarit. Però aquí estic, enganxat com una paparra a la mamella del diner públic. I com em dic Max que, mentre no em toqui la grossa, podré amb tot això i d’aquesta en surto amb despatxàs amb vista al Pati dels Tarongers. D’aquestes eleccions no passa.

Passar. El concepte. El cas és que pensava passar d’escriure el diari aquests dies de campanya, perquè sé el que són aquestes setmanes frenopàtiques. Però això ha arrencat molt fort. Algú em dirà, «Max, hola? Benvingut a una campanya electoral». Però no. Una cosa és com comencen d’habitude les campanyes electorals, que han d’exagerar la nota perquè la gent capti que són moment de festa major. Però com ha arrencat això d’ara no és d’eixe món.

Per entendre’ns, i partint de la base que fa molts anys que no trepitjo Port Aventura: si el govern tripartit de Pasqual Maragall el van batejar com el Dragon Khan, comparat amb allò, un inici de campanya acostuma a ser una atracció amb aigua tipus Tutuki Splash, mentre que l’inici de campanya que acabem de tenir és el Shambala.

D’entrada, per obrir boca, ja s’ha donat el fet inèdit de dir una cosa pel seu nom. L’acte d’enganxada de cartell, en què ja ben bé ningú no enganxa res i tot va (òbviament) de pantalletes, aquest cop i a casa nostra ha estat exactament això. Una enganxada. L’Enganxada, de fet. Així, amb majúscula. Una col·lisió entre dues petardes siderals que en general quan s’hi posen no ho fan pas per poc.

Perquè avui venien totes dues amb ganes de brega, i l’han tinguda. El que no sé exactament és si eren conscients que tot quisqui se n’assabentaria, però ha estat el cas. Fins al punt que m’he repensat allò de no fer dietari personal aquests dies. I au, som-hi. Si algun dia aquestes notes d’un pobre assessor veuen la llum, que no sigui dit que no tenien teca per distreure el personal. Això pel cap baix.

D’emocions fortes en el meu espai polític fa anys que no en falten. Vaig començar a militar en un partit que fa no gaire va acabar saltant pels aires i que, mentre traspassava, en va parir un altre que finalment va donar-ne a llum involuntàriament un tercer que ara és el que ens posa el plat a taula. Per la part que em toca, ho fa també amb els «survivors», que és com ens autoanomenem alguns dels treballadors de la seu nacional, fent-ne conya a l’hora del cafè. Som supervivents de ben bé tot.

A mi, com a molts altres, Charles Darwin i la seva teoria de l’evolució de les espècies ens va inspirar, i aquí em tenen. No som de partit petit. Mínim, que sigui mitjà. Sempre, això sí, amb opcions de tocar cuixa. La pagueta que no falti. I en el meu cas, consti que utilitzo el diminutiu per referir-me al que cobro, no amb to sarcàstic, sinó bàsicament perquè és una porqueria de sou.

Vaig estudiar Polítiques i tenia clar que, per

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos