Lliçons de química

Bonnie Garmus

Fragmento

llicons_de_quimica-3

2

Pine

L’Elizabeth Zott, que temps enrere s’havia dedicat a la recerca en el camp de la química, era una dona amb una pell impecable i l’aire inconfusible de qui ni era normal ni ho seria mai.

Com totes les estrelles de debò, la van descobrir. Tot i que, en el cas de l’Elizabeth, no va ser en un cafè, ni la van veure per casualitat asseguda en un banc, ni va tenir la sort que li presentessin algú. Va ser un robatori, concretament d’aliments, el que va propiciar que la descobrissin.

Era una història senzilla: una nena que es deia Amanda Pine, que gaudia del menjar d’una manera que alguns terapeutes considerarien significativa, es cruspia el dinar de la Madeline. Això passava perquè el dinar de la Madeline no era normalet. Mentre la resta de criatures endrapaven entrepans de mantega de cacauet i melmelada, la Madeline obria la carmanyola i hi trobava un bon tall de la lasanya que havia sobrat el dia abans, acompanyada de carbassó amb mantega, un kiwi exòtic tallat a quarts, cinc tomàquets cirerol rodonets, un minisaler Morton, dues galetes de xocolata acabades de sortir del forn i un termos de quadres vermells ple de llet ben freda.

El contingut de la carmanyola era el motiu pel qual tothom volia el dinar de la Madeline, inclosa la Madeline. Tanmateix, l’oferia a l’Amanda perquè l’amistat requereix sacrificis, però també perquè l’Amanda era l’única de tota l’escola que no es reia d’ella per ser tan estranya. La Madeline ja n’era conscient, de la seva estranyesa.

L’Elizabeth no va començar a preguntar-se què passava fins que es va adonar que a la Madeline li penjava la roba del cos esprimatxat com si fossin unes cortines mal posades. Segons els seus càlculs, la ingesta diària de la Madeline era exactament el que li calia a la filla per a un desenvolupament òptim, i, per tant, la pèrdua de pes era científicament inconcebible. Llavors, estava fent una estirada? No. Ja havia tingut en compte el creixement quan n’havia fet els càlculs. Trastorn alimentari d’inici precoç? Improbable. A l’hora de sopar, la Madeline es podia menjar un bou amb banyes. Leucèmia? Segur que no. L’Elizabeth no era alarmista, no era de les que no podia dormir a les nits imaginant-se que la filla patia una malaltia incurable. Com a científica, sempre buscava una explicació assenyada, i en el moment que va conèixer l’Amanda Pine, amb la boqueta tacada del vermell de la salsa de tomàquet, va saber que havia trobat el què.

— Senyor Pine — va dir l’Elizabeth, entrant a l’estudi de televisió local sense fer cas de la secretària un dimecres a la tarda —, fa tres dies que li truco, i ni una sola vegada ha arribat a tenir la cortesia de tornar-me la trucada. Em dic Elizabeth Zott. Soc la mare de la Madeline Zott, les nostres filles van plegades a l’escola Woody, i he vingut a dir-li que la seva filla li ofereix amistat a la meva amb xantatges — i com que l’home semblava desorientat, hi va afegir —: La seva filla se li menja el dinar a la meva.

— El dinar? — va aconseguir dir en Walter Pine, mentre observava la dona que tenia al davant. La bata blanca de laboratori emetia una aura de llum sagrada, llevat d’un detall: duia les inicials «E. Z.» estampades de color vermell just a sobre de la butxaca.

— La seva filla, l’Amanda — va tornar a carregar l’Elizabeth —, es menja el dinar de la meva. Pel que sembla, des de fa mesos.

En Walter no podia parar de mirar-la fixament. Era allà, alta i angulosa, amb els cabells (del color d’una torrada una mica cremada untada amb mantega) tirats enrere i agafats amb un llapis, amb les mans als malucs, els llavis vermells i atrevits, la pell lluminosa, el nas recte. La dona se’l mirava des de dalt, com si fos una metgessa al camp de batalla decidint si pagava la pena salvar-lo o no.

— I és absolutament reprovable que faci veure que és amiga de la Madeline per menjar-se-li el dinar — va continuar.

— Perdoni, com ha dit que es diu? — va balbucejar en Walter.

— Elizabeth Zott! — va tornar a bordar ella —. La mare de la Madeline Zott!

En Walter va fer que sí amb el cap, intentant entendre què passava. Feia molts anys que produïa programes de televisió de la franja de la tarda i havia vist molts drames. Però això? Va continuar mirant-se-la de fit a fit. Era impressionant. L’havia deixat estupefacte. Venia a fer una prova per a algun paper?

— Em sap greu — va dir, al final —. Però tots els papers d’infermera ja els hem donat.

— Com diu? — va saltar ella. Va fer una pausa llarga —. L’Amanda Pine — va repetir.

Ell va parpellejar.

— La meva filla? Ah — va dir; de sobte s’havia posat nerviós—. Què li passa? És metge? Ve de l’escola? —Va posar-se dret d’un bot.

— No, i ara! — va respondre l’Elizabeth —. Soc química. Vinc des de Hastings aprofitant l’hora de dinar perquè no s’hi posa quan li truco. —I com que l’home encara semblava desconcertat, va aclarir—: L’Institut de Recerca Hastings. «On s’innova amb investigacions innovadores», no li sona? — L’eslògan buit li havia sortit com un sospir —. El cas és que dedico molts esforços a fer-li un dinar nutritiu a la Madeline, i segur que vostè també n’hi dedica a la seva filla. —Com que l’home continuava mirant-se-la bocabadat, hi va afegir —: Perquè li importa el desenvolupament cognitiu i físic de l’Amanda. Perquè sap que aquest desenvolupament depèn d’oferir-li l’equilibri correcte de vitamines i minerals.

— La qüestió és que la senyora Pine...

— Sí, ja ho sé. Està desapareguda en acció. He intentat contactar-hi, però m’han dit que viu a Nova York.

— Estem divorciats.

— Em sap molt greu, però el divorci no té res a veure amb el dinar.

— Ja sé que no ho sembla, però...

— Els homes poden fer el dinar, senyor Pine. No hi ha cap impediment biològic.

— I tant —

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos