Quin bé que em fas quan em fas bé

Albert Espinosa

Fragmento

g-2

Pròleg

Quin bé que em fas quan em fas bé (2023) és el meu ter­cer llibre de relats curts després de Finals que mereixen una història (2018) i Si ens ensenyessin a perdre guanyaríem sempre (2020). És el final d’aquesta trilogia de relats que no deixen de ser contes per curar l’ànima, així que tant de bo un dia puguem treure aquests tres llibres medicinals en un bonic cofre. El meu objectiu mentre els escrivia va ser el d’entretenir i fer-vos gaudir amb unes històries que, per una raó o una altra, han preferit residir en poques pàgines.

En total, després dels vint-i-dos relats d’aquest llibre, hauré escrit seixanta-un contes curts. No crec que escrigui un quart llibre de relats breus. Aquesta selecció ja em sembla prou bonica i resumeix el món que m’entusiasma i els personatges que m’apassionen. He rellegit els altres dos abans d’escriure aquest i he vist que alguns dels seus protagonistes tornen a aparèixer en altres situacions i la seva vida ha millorat de manera notable.

Finals que mereixen una història era una idea que em rondava des dels vint anys; trobava finals molt emocionants i sorprenents, i els estimava tant que havia de construir una història per a ells, perquè visquessin. Mai vaig pensar a publicar aquells finals ni aquelles històries, era com un exercici privat i passional, però un dia vaig sentir la necessitat de compartir-los. En aquest primer llibre de relats hi ha històries que m’han acompanyat durant dècades. Sempre apareixien a les meves llibretes perquè estimava aquells finals, però, per una raó o una altra, mai els havia trobat un lloc en forma de sèries, pel·lícules o llibres, i us puc assegurar que no hi ha res més trist que deixar una idea òrfena en una llibreta.

Si ens ensenyessin a perdre, guanyaríem sempre va néixer just abans que arribés la covid. El vaig acabar un mes abans que comencés el confinament, però després vaig veure que, casualment, tenia molt a veure amb la pandèmia, encara que no escrivís res en aque­lla època. Eren històries sobre perdedors que guanyaven, persones que havien après a extreure un guany de la pèrdua. Si ets capaç de fer-ho, pots arribar a ser molt feliç en aquest món, perquè ser feliç quan guanyes no té gaire mèrit.

Quin bé que em fas quan em fas bé recull les meves històries més personals, perquè moltes vegades són les que més tardes a mostrar al teu públic. Donar-les és com cedir part dels teus records i sempre m’he resistit a compartir la meva intimitat. Així que amb aquest tercer volum de contes em coneixereu molt més que amb els onze llibres anteriors.

Hi he inclòs, com en els altres dos, cites dels meus llibres, les que apareixen a la contraportada i també la meva preferida de cadascun. Crec que aquelles frases resumeixen prou bé de què van, i potser us vindrà de gust rellegir-los o llegir-los per primer cop.

També he decidit afegir-vos més pel·lícules amb bufada i explicar-vos quina és la meva seqüència bufada favorita en cadascun dels films, que m’emociona i en la qual viuria la resta de la meva vida.

A Estava preparat per a tot menys per a tu us vaig parlar de les vint-i-tres pel·lícules que m’insuflen felicitat i ganes de viure, quan les miro. Aquí us n’afegiré més i us explicaré per què m’agrada tant alguna de les seqüències que l’integren. Espero que us vinguin ganes de mirar-les i que en gaudiu tant com jo. Aquí trobareu un autèntic vendaval de films.

Com sempre, la bellesa dels dibuixos és obra de la meva amiga Vero Navarro, dissenys tan cinèfils com els dels dos llibres anteriors. Sempre és un plaer treballar amb algú que té tant de talent i que té aquella manera única de resumir el meu món en una imatge.

Al primer llibre de relats vam transformar els contes en pòsters de cinema; al segon, en fotogrames de cel·luloide, i en aquest tercer seran fotocroms d’aquells que abans es penjaven a l’entrada dels cinemes i que molts col·leccionàvem.

I és que sempre he vist cadascuna de les seixanta-una històries com a petites pel·lícules de cinema, i crec que els dibuixos que tanquen cada relat us poden ajudar a imaginar com serien els personatges si els adaptéssim a la gran pantalla.

També us vull dir que el març de l’any vinent transformaré els meus dos contes preferits dels seixanta-un que he escrit i els convertiré en una novel·la. Però realment hi haurà molts canvis, serà com un remake, i és que quan els vaig escriure ja em vaig adonar que mereixien més espai, així que no hi ha nit que no em xiuxiuegin que volen viure en més pàgines.

Us estimo, lectors meus. Espero que gaudiu molt d’aquests relats i que algun dia m’escrigueu per explicar-me quin és el vostre conte favorit.

ALBERT ESPINOSA

Barcelona, març del 2023

Portadilla

cover

Portadilla

cover

g-3

 

Jugava en un equip cadet de futbol. Vivia amb altres jugadors a una residència per a joves futbolistes i, sobretot, tenia molta por a fracassar. Quan tornava al seu poble tothom pensava que era un heroi. Només tenia quinze anys, però tothom confiava que arribaria a jugar a l’elit.

Portava molt de pes sobre les espatlles, però ell intentava somriure i fer-se fotos amb tothom que l’hi demanés. Era dur: sabia que a finals de maig d’aquell any, decidirien quins jugadors continua­rien, passarien a la categoria de juvenil i signarien el seu primer contracte professional. Fins als setze anys no cobraven res. Estava ansiós per mostrar econòmicament quant valien les seves qualitats futbolístiques.

Havia lluitat per aquell somni durant m

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos