La veritat no està escrita

Lolita Bosch

Fragmento

cap-3

1

 

 

 

 

Ròmul Bosch i Alsina, el meu rebesavi, va néixer l’any 1852 a Calella, un poble de la costa del Maresme, al nord de Barcelona. Catalunya vivia una època gloriosa gràcies a les immenses fortunes que havien acumulat els esclavistes. I això que a Europa l’esclavatge no ens venia de nou, què va! Feia segles que ens n’aprofitàvem. Aquí ja es compraven i venien persones quan la Pesta Negra va matar la meitat de la població europea i va augmentar el preu de tot i, tot i això, es van abaixar els sous dels obrers i de la pagesia. Us en recordeu? Fou aleshores que vam acusar els jueus d’enverinar els pous. Tics racistes que tenim a dins i que encara, de tant en tant, escopim. Com si no en fóssim conscients.

La pesta havia arribat a Catalunya en un vaixell que provenia de Gènova i va matar mig Barcelona. Jo crec que en aquella època nosaltres érem jueus i tot just arribàvem amb un cognom alemany: Bosch. Ben probablement fugíem de la frontera francoalemanya, on l’agitació social provocava grans migracions. Així que nosaltres també vam ser refugiats, tot i que no en guardem memòria. Era l’any 1400 i entre un cinc i un deu per cent de la població de Barcelona era esclava: servei domèstic, prostitutes i estibadors que treballaven sense cobrar un ral. Gent comprada que tenia prohibit fer família. Principalment, musulmans. La ciutat era caòtica i confusa. Havien apujat brutalment el preu dels aliments, els bandolers s’havien organitzat en bandes armades i les cases dels qui havien mort de pesta, a la rodalia de les ciutats, foren ocupades.

La ciutat s’empobria, nosaltres probablement no.

Barcelona no va recuperar l’estabilitat econòmica fins a l’any 1700. I aleshores nosaltres ja feia temps que érem catalans. Fou llavors, però, que vam començar a resseguir el rastre de la nostra nissaga familiar. Veníem de Tordera i d’Igualada; tot i que mai no ens n’hem sentit. I més tard, de Calella: el poble de la costa on finalment va néixer el meu rebesavi, l’Alsina. En una família amb prou diners perquè, tot i ser el petit de setze germans, pogués estudiar.

L’Alsina va créixer a la segona meitat del segle XIX, quan al nostre país l’esclavisme estava normalitzat. I sempre va saber que la seva família materna s’hi dedicava. També ens n’hauríem de recordar, tot i que aquest és un racisme del qual ni tan sols guardem memòria. És com si no hagués existit mai. I això que les embarcacions catalanes van traficar amb més de trenta mil esclaus i esclaves. Però no formen part de la nostra història. L’avi de l’Alsina, sense anar més lluny, el meu rererebesavi, era el negrer Francesc Alsina, soci de la companyia Alsina, Marc i Cona. De la qual la Reial Acadèmia de la Història, encara avui, diu que fou una «companyia fundada a Calella a finals del segle XVIII per al trànsit mercantil amb Amèrica». Trànsit mercantil, no esclavatge.

No ens ho diem mai, però d’aquí és d’on venim.

I de tot n’hem tret diners que no eren nostres.

Tant és la llotja de propietat al Liceu o les tertúlies d’economia a l’Ateneu Barcelonès. La veritat és que aquesta pàtina classista de decència i de poder a casa nostra ha tapat una història més humana que batega per sota i que és molt, molt més important que els prohoms que volem creure que han fet la nostra societat. Només són persones a qui disculpem coses que no toleraríem als altres. Ni tan sols a nosaltres mateixes. Per això, quan va morir el fill petit de l’Alsina, Ròmul Bosch i Catarineu, el meu besavi, ningú no va pensar que ells hi poguessin tenir alguna cosa a veure. Perquè el prestigi es compra, s’hereta o es manté. Però no es posa en dubte. Així que ningú no va preguntar si al darrere d’aquella mort hi havia res d’estrany. O si algú ho va fer, no en va dir res. I això que al meu besavi feia temps que la família el vigilava. I, a més, la seva col·lecció d’art estava valorada en l’equivalent del que avui serien vint-i-cinc milions d’euros; gràcies, sobretot, a «l’elevada ca­pacitat econòmica del col·leccionista —hereu de la gestió de les empreses i d’una part de la fortuna familiar—, l’existència d’un mercat artístic actiu, una relació estreta amb agents, antiquaris i assessors artístics i, per descomptat, un gust irreprotxable per saber triar i comprar conjunts de qualitat». Però ni sabent tot això, dubtem que la seva fou una mort natural; i ni tan sols la considerem una fatídica casualitat. En diem «va tenir una hemorràgia», tal com especifica la seva acta de defunció, diem «patia un defecte al cor perquè nos­altres estimem massa», o diem «tornava del Casino de Montecarlo i estava massa excitat». Hi ha moltes versions. Cap no és certa. La veritat que no està escrita és que Ròmul Bosch i Catarineu, el meu besavi, a Barcelona se sentia, en qualsevol moment i a qualsevol lloc, com a casa. El seu pare n’era l’alcalde i ell va créixer amb la sensació que la ciutat era imperceptiblement seva. La família s’havia fet construir a finals del segle XIX un edifici amb dues façanes iguals a la cantonada de la ronda Universitat i la Rambla, al bell mig de la plaça Catalunya, on avui hi ha un Kentucky Fried Chicken en el que probablement era el lloc reservat per al servei. I aquell edifici majestuós el visitaven les persones amb més poder i diners de tota la ciu­tat: col·leccionistes d’art, banquers, promotors urbanístics, polítics, propietaris de les colònies industrials, les fàbriques, les navilieres i els edificis més emblemàtics de Barcelona. Homes als quals, en algun moment, tots nosaltres hem anomenat il·lustres malgrat que gairebé tots ells venien de famílies que havien augmentat la seva riquesa amb fortunes des­orbitades comprant esclaus a la costa d’Àfrica o a l’Amèrica Llatina per subhastar als ingenios de Cuba, negociant a pes comunitats senceres a les quals mai, mai no van considerar estrictament hu­manes. L’Alsina, el pare d’en Catarineu, era membre de la Lliga Antiesclavista Catalana, sí. Ell, que faria a Sud-amèrica una fàbrica de carn assecada per vendre-la als propietaris d’esclaus al Carib perquè els mal alimentessin! I, tot i així, amb el pas del temps només s’ha assenyalat, i amb prou feines, els negrers que no es van unir a aquella lliga o de la brutalitat dels quals en queda memòria. Però això no vol dir que uns i altres fessin coses diferents. Què va! Aquelles fortunes immenses del segle XIX només es podien acumular traficant amb gent i esprement-la treballant. Totes dues coses.

Anglaterra, França i Holanda havien prohibit l’esclavitud a les seves colònies d’ultramar i als Estats Units s’havia abolit en tot el territori nacional. Fou aleshores que Portugal i Espanya, sobretot Catalunya, es van apoderar d’aquell pertorbador negoci que ja estava organitzat i van fer diners i més diners, tot primer a Cuba, que aleshores era una colònia espanyola, però amb el temps també al canal de Suez, a Fernando Poo i a altres llocs del món. En total van sortir del port de Barcelona cent trenta-sis embarcacions catalanes que van vendre vius més de trenta mil esclaves

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos