1

No sap quanta estona deu fer que sona el despertador quan un cop de colze d’en Xavier sota els llençols la desvetlla d’un son profund.

—Lisa, estimada, és el teu.

Li calen uns segons per ubicar-se, per col·locar el so estrident de l’aparell i les paraules del seu home, que situa quan ja el té un altre cop girat, donant-li l’esquena. De mica en mica tot es va endreçant. Divendres. Recorda haver posat l’alarma amb temps d’asserenar-se i fer una dutxa ràpida abans de tornar a ficar-se el pijama i el batí per pujar a la cuina.

La negror de la nit es comença a esvair per Montjuïc i envermelleix amb timidesa l’horitzó. L’estança resta immersa en una penombra freda i un silenci incòmode, sols trencats pels motors i els llums dels electrodomèstics. Una esgarrifança tremolosa li recorre el cos i s’ajusta l’escot abans d’agafar el telèfon per trucar a les seves amigues.

—Bon dia… —La Sara es posa les ulleres i mira l’hora abans de respondre; la Lisa no té mai pressa per penjar.

—Reina, et va bé que afegeixi l’Eva a la trucada? —pregunta en un to un pèl impertinent.

—Sí, sí —respon la Sara quan s’asseu. Badalla, es treu les ulleres i fa un glop al te.

La Lisa marca i totes dues esperen silencioses que l’Eva respongui. Una, neguitosa, vol acabar la trucada abans que en Xavier entri a la cuina, i l’altra posa l’altaveu i comença a traginar atrafegada per enllestir l’esmorzar, capficada amb què li deu passar a la Lisa que està tan insistent des de primera hora del matí.

—Bon diaaaaaa. Si que aneu d’hora, avui… Jo vaig justeta, nenes, tinc cinc minuts.

—Trigaré menys —contesta esbufegant la Lisa—, la Sara segur que està empantanegada amb els esmorzars. —Abans de continuar, sospira, remena dins la bossa i treu d’una caixeta petita i metàl·lica una píndola blava que s’empassa amb un glop d’aigua—. Com us va que ens veiem aquest vespre? A l’hora que em digueu.

—Ufff… No gaire bé —fa la Sara.

—Vingaaa —insisteix la Lisa gemegant.

—Però de què es tracta? Si és important, ja provo d’organitzar-me.

—Porfiii —respon la Lisa amb veueta de no haver trencat mai un plat.

Una remor al peu de l’escala la fa girar d’un bot i s’hi apropa ajupida a veure qui hi ha. Ningú; encara està sola.

—Jo avui plego tard —diu l’Eva—. Però què passa?

—Quan pleguis, Eva. Reines, és que ja no puc més! Haig de parlar amb vosaltres, però el que us haig de dir no vull dir-ho per telèfon. Ja busco un lloc a prop de la ràdio, vaaa! —insisteix.

—Okay, okay —respon l’Eva esbufegant—, si és tan important… pues quedem a les nou i mitja?

—Ufff… Tan tard? —diu la Sara, que, coneixent-les, sap que acabaran sopant a les onze—. I si quedem demà per esmorzar?, que és divendres i…

—Impossible —diu l’Eva—. Acabo de quedar amb en David per sortir a navegar al matí…

—Va, Sara, porfiii.

—D’acord…, doncs ja diràs el lloc, Lisa —claudica la Sara amb un sospir—. Jo a aquestes hores ja no valc gaire per a res… Sigueu puntuals, eh? Vols que et passi a buscar, Eva?

—No, no, que seré a la ràdio. Nenes, us deixo, ens veiem aquest vespre.

—A mi també se’m fa tard, Lisa.

—D’acord, maques! Petonets.

La Lisa penja i mira al voltant; encara no ha arribat ningú. Sent que es tanca la porta de l’entrada, la patacada li ressona punxeguda dins del cervell, acluca els ulls amb força i fa un gest adolorit. «És la María que arriba de comprar el pa i el diari», es diu. «Sempre ha de donar aquests cops?».

Està més tranquil·la ara que sap que aquest vespre es veurà amb la Sara i l’Eva. Es passeja per la cuina amb una tassa de cafè i el pijama i el batí de seda setinada. Porta els cabells recollits en un monyo i tan bon punt ha penjat el telèfon ha sentit una calor asfixiant que se li apoderava del cos. L’albada deixa pas a una foscor que no es decideix a marxar i tenyeix l’ambient, ensenyorint-lo. S’asseu a esmorzar i arreplega el primer que troba per ventar-se. Deixa la tassa sense mirar i se li vessa, i escampa un regalim per terra que s’afanya a eixugar amb paper de cuina. S’ajup esverada i es taca la màniga amb el degoteig marronós que encara cau del marbre. Sent la pitrera i la zona lumbar xopes de suor, i bufa esperant que passi.

—Aaah! —deixa anar un xisclet contingut quan s’adona que s’ha embrutit.

—Senyora…

—Què vols? —respon sobresaltada des de terra.

—Bon dia, senyora —saluda la María, amb el seu anglès accidentat, encenent el llum de la cuina. Quan s’adona del merder que hi ha a terra, deixa el pa i el diari sobre el taulell i s’ajup a ajudar-la—. Deixi, senyora, ja ho faig jo…

—Ja està… Gràcies, María —respon queixosa per la inesperada claror.

En acabar, la minyona para taula per a quatre i acaba de preparar l’esmorzar que tenia a mig fer abans de sortir a comprar. Quan la van contractar, en Xavi ja havia nascut, i en Xavier es va encaparrar que s’hi comuniquessin sempre en anglès, i a la Lisa encara li suposa un esforç entendre-s’hi.

—Senyora…

—I ara què passa?

—Que va arrossegant el cinturó de la bata. Se l’està trepitjant amb la pota del tamboret.

—Ai, gràcies, María, avui no sé on tinc el cap —diu la Lisa intentant excusar el mal geni d’abans—. Doncs massa net no és que estigui, eh?! —Aixeca lleugerament el to de veu—. Mira com ha quedat —diu a la noia, que ja ha sortit de la cuina i no pot sentir-la, mentre fa que no amb el cap, malhumorada, i espolsa el cinturó amb la mà—. Malaguanyada.

Arreplega la peça de roba i en fa un manyoc que guarda a la butxaca del batí. Quan hi posa la mà, palpa el que sembla un mocador, però en treure’l s’adona que són aquells calçotets que no recordava que havia deixat allà. El cor li fa un sotrac, se sufoca i corre a buscar un lloc on amagar-los. Obre un calaix i els deixa sota un plec de paperassa mal endreçada, esperant recordar agafar-los més tard i desar-los en un lloc més segur. Tanca el calaix d’un cop, esverada, i s’assegura que encara està sola, convençuda que ningú l’ha pogut veure. Deixa anar un sospir.

—I ara què et passa amb aquesta pobra mossa? —pregunta en Xavier, que entra a la cuina i s’acosta a fer-li un petó a la galta. Abans li arriba l’olor de perfum i quan el té tan a prop queda ben embafada.

—Res, que mira com m’ha quedat la bata, que no neteja bé, i… tant se val.

En Xavier no l’escolta, s’omple una tassa de cafè i es mira la taca que porta la seva dona negant amb el cap mentre s’asseu a taula. Es posa les ulleres, obre el diari per la pàgina d’esqueles i comença a llegir-les. A ella sempre li ha semblat un costum ben macabre.

Es reomple la tassa i mira silenciosa com segueix el seu ritual matutí, repentinat i amb el nus de la corbata impecable.

El fill petit arriba a la cuina vestit amb roba d’esport. No els diu res i s’emplena un got de suc de taronja, es posa cereals i llet en un bol i s’asseu a esmorzar enriolat amb alguna cosa que mira al telèfon.

—Bon dia, Mateu.

En Xavier remuga mentre aixeca els ulls per sobre les ulleres.

—Bon dia —respon en Mateu sense desenganxar la vista de la pantalla.

La Lisa se’l mira. «Aquesta és l’edat que els nois estan més lletjos», pensa. Té la cara plena de grans i un borrissol de color indefinit sobre el llavi, en un cos desmanegat que el sorprèn com a seu cada vegada que obre la boca i li surt un gall.

Ara és l’Alícia la que arriba a la cuina. Porta els auriculars posats, una bufanda groga enroscada al coll que li cobreix l’escot i uns texans foscos i arrapats. El jersei i els pantalons deixen al descobert el melic i tres dits de cintura. Els saluda a tots amb una caiguda d’ulls, s’asseu a taula i pica una mica de fruita directament de la safata.

—No entenc com a ple hivern pots anar ensenyant la panxa.

En Xavier torna a aixecar la vista un instant per mirar la seva filla.

—Jo no tinc fred, mama… —replica l’Alícia, irreverent—, o és que ja no te’n recordes, que a aquesta edat les hormones ens fan anar com una moto?

No vol respondre, no té ganes d’encetar cap discussió, per petita que sigui, i pensa que a ella també la tenen ben trastocada, aquest coi d’hormones. Sent una certa melangia recordant l’època en què els nens corrien als seus braços, encara que aleshores ella els intentava esquivar perquè no li enganxessin cap moc ni la taquessin amb el que fos que menjaven.

—I en Xavi? —pregunta l’Alícia massa fort abans de treure’s un dels cascos.

—No cridis! Nenaaa —exagera en Mateu.

En Xavi és el gran, ja ha acabat la carrera d’arquitectura i treballa al despatx del seu pare, tal com ja va fer en Xavier. Ell i l’Alícia sempre han compartit una complicitat especial i particular, i a en Mateu des de ben petit l’ha fet sentir desplaçat i no pot reprimir la gelosia que li provoca la relació entre els germans grans.

—Nens, no comenceu, eh? —rondina la Lisa—. Si no se li endarrereix el vol, serà aquí dimecres.

Calla. Parla sola, i adonar-se’n la fa sentir ridícula i l’entristeix pensar que a casa seva mai no li fa cas ningú. S’aixeca a agafar el telèfon per mirar què acaba de rebre i torna a seure amb tots.

—Alícia, filla! —deixa anar un crit més alt del que hauria volgut—. No pots agafar un plat per menjar com una persona normal?

—Ai, mama… Que pesadeta que et poses —contesta en un to encara més alt.

—Nenaaa! Que no cridis! —torna a dir-li el seu germà.

—Voleu parar tots dos, sisplau? I tu, Alícia… —remuga en Xavier amb el cap entaforat al diari—. No parlis així a la mamà.

«Quina barra», es diu la Lisa.

—OK, boomer… —diu l’Alícia tan fluixet que ningú no pot sentir-la.

—Estimada, marxo a un congrés fins dimarts, te’n recordes?

—Sí, sí… —diu ella tornant a ventar-se.

—Estàs bé? —pregunta en Xavier mentre s’eixuga els llavis amb el tovalló.

—Sí —respon ella amb un sospir—. Bé, avui he d’anar a la floristeria. M’ha trucat la Montserrat que té un parell de noies de baixa i m’ha demanat si m’hi puc acostar a donar-li un cop de mà.

—Ah! Doncs fantàstic, t’anirà bé esbargir-te una mica. —Li agafa una mà sense treure els ulls del que llegeix—. No trobes?

La Lisa torna a callar i el mira amb condescendència per sobre de les ulleres de prop.

—Mama, jo marxo amb l’Alícia, que m’acosta a l’insti —diu en Mateu, abrigat i amb la motxilla a l’esquena.

—Vaaaaaa, neeeeeen! Que farem tard! —crida l’Alícia des del pis de baix.

—Jo avui no sopo a casa, eh?, ja us espavilareu… —diu la Lisa als seus fills quan ja són fora.

—Tinc el taxi a dos carrers. Marxo. —En Xavier s’acosta a fer-li un petó a la galta—. Ja ho has vist, que t’has tacat, oi?

La Lisa no respon i es torna a quedar sola. «Tanta casa per a mi», pensa. Torna a ventar-se amb el manyoc de papers d’abans, i s’adona que té el gest tan integrat que ja el fa fins i tot quan no té cap fogot. No fa gaire, abans de confirmar les seves sospites sobre en Xavier, estava il·lusionada amb la idea de la reforma. En va iniciar el plantejament amb ell i un dels interioristes del seu estudi. Ja té la cuina i els terres nous triats, i ha començat a mirar els banys i les teles per a les cortines i els entapissats. Viuen en un àtic a Pedralbes que va ser el regal dels pares d’en Xavier quan es van casar. Els el van buscar ben a prop. Era del millor de Barcelona, quan el van estrenar, però amb els anys ha quedat antiquat. Es gira i la mirada li marxa lluny. Ara el sol brilla esverat en un cel de febrer desert de núvols. La claror amb què topa l’ofèn i li enceta un mal punyent al cap, com si les parets del crani li estomaquessin el cervell amb un picar intermitent que li té la closca adolorida. El paladar li pesa, i sent la boca com si s’hagués empassat un grapat de sorra feixuga. Va cap a la seva habitació i, mentre espera malsoferta el rescat de la píndola que s’ha pres fa una estona, rumia com es vestirà avui que ha d’anar a la botiga.

2

Són quarts de set i encara dormen tots. Va tard. Frega el mirall per desentelar-lo i sent el tremolor del telèfon. «Què deu voler la Lisa tan aviat?». No despenja. Pensa que avui li costarà acabar el dia. Mira el seu reflex i busca respostes. Endins. No entén per què hi ha dies que se sent així. També ha dormit malament. Avui tampoc s’agrada. Abaixa la vista als malucs, es tomba cap a un costat i cap a l’altre i els prem per constatar que no són imaginacions seves, que la pell de taronja ja és un fet ben instaurat a les cuixes i al cul. Esbufega. «Quan ha passat això? I aquesta panxa...», es diu amb cara d’avorriment i arreplegant amb les mans el saxó per examinar-lo des de l’altra banda de l’espill. Ara no és feliç, i l’emprenya pensar que tres talles més puguin arribar a condicionar-li l’estat emocional; no ha estat mai tan banal ni estúpida, ella, o potser sí? L’afligeix pensar que encara no ha aconseguit ser feliç, ser-ho sempre. Quan creu que ho té tot, un altre dubte la destarota. I per què, Sara? Per què?

Mai hauria pensat que un cas l’allunyaria tant d’en Seb. Ja s’ha deixat follar sota la dutxa massa vegades per compassió. Compassió? Això pensa ella.

Respira fondo, asseguda al vàter. Dues, tres, quatre, fins a sis vegades. Un formigueig subtil i càlid s’apropia del seu cos recorrent-lo de dalt a baix, d’endins cap enfora, asserenant-li la ment. Rep la pau.

«Jo trio com vull que sigui el meu dia».

Fa un glop a la tassa de te que ha pujat de la cuina. L’assaboreix sentint com llisca calent gola avall i tanca els ulls. A l’altra banda de la porta s’imagina en Seb removent-se sota els llençols. «Vinga, vaaa, Sara, espavila».

Sospira. S’aixeca i somriu a la Sara del mirall. S’escampa crema pel cos i la cara, s’eixuga els cabells amb la tovallola i comença a vestir-se per anar a enllestir l’esmorzar. El dubte no l’abandona, escolta dins seu el malestar que torna; ve a buscar-la, altra vegada, i avui tampoc sap com fer-lo fora.

Tant se val, potser no té un dia com els darrers, o potser sí? Ja no sap si guanyen els bons o els dolents. Com costa entomar els mals dies. Aquests que ni les rutines matineres del ioga aconsegueixen capgirar. No val la pràctica d’encetar el dia amb agraïments i respiracions. Quan es lleva amb una llosa seca i feixuga que li pesa al pic de l’estómac i damunt dels ulls només obrir-los, ja sap que la traginarà tot el dia.

—Bon dia.

En Seb obre la porta del bany i hi entra despentinat i fent un badall, es grata el cul amb una mà i els peus mandrosos l’arrosseguen fins a la pica, encara amb els ulls a mig obrir.

—Bon dia. —Se’l mira ella a través del mirall.

En Seb es renta les dents abans d’apropar-se a fer-li un petó.

Es gira i li besa els llavis. Agraeix que el sabor de dentífric amagui el deixat pestilent de les hores de son.

—Baixo a buscar una tassa de te. Vols que t’ompli la teva?

—Sí, gràcies —contesta la Sara atansant-li la tassa buida.

Abans que en Seb surti, es torna a obrir la porta del bany i la Lola, mig adormida, entra i s’abraça a la mare. La Sara li fa un petó al cap i l’ensuma. S’adona que ja només ha d’abaixar una mica el clatell per arribar-hi.

—Bon dia, amor meu. Vols fer una mica de mandres aquí mentre el pare i jo acabem de dutxar-nos?

La Lola no respon; de la pila de tovalloles, n’agafa un grapat, n’estira una a terra, en posa una altra com si fos un coixí, s’hi ajau a sobre i n’atansa una tercera a la mare perquè la pugui tapar. Tanca els ulls i la Sara l’observa fins que torna a adormir-se. Sent el tremolor del telèfon, un altre missatge de la Lisa.

«Una trucada a tres en una estona, et va bé?».

El posa en silenci i s’ajup al costat de la Lola. Es palpa les mans i les sent fredes. Les refrega abans d’estirar-se-li al cantó i l’abraça per l’esquena, amb el pensament intranquil en el dubte de què deu passar-li a la seva amiga. «Més tard», pensa. S’aixopluga en el perfum d’infantesa de la Lola i esbandeix cabòries amb el pessigolleig amable dels seus cabells. Encara té el clatell humit per la suor de la nit. Podria passar el dia sencer en aquest moment. Acluca els ulls i s’acomoda a l’altre respirar, quiet. Li acull el palpitar, l’ensuma; encara flaire d’infantesa. Es perd abraonada per un regust de melangia que li humiteja la mirada.

La porta torna a obrir-se i entra en Seb, que comença a despullar-se.

—Tanca els ulls… Ja et desperto quan acabi —xiuxiueja ajupint-se a besar-la.

En algun moment torna a adormir-se.

—Vinga, dormilegues, que se’ns farà tard… —els diu en Seb mentre s’eixuga.

S’hi asseu al costat i les desperta, masega el cul a la Sara i fa moixaines a la seva filla.

—Cinc minuts més… —demana la Lola remugant.

La Rita obre la porta d’una batzegada i entra al bany vestida, llesta per esmorzar i amb el telèfon en una mà.

—Vaaa! Què feu encara així? Que farem tard! —els diu esverada i queixosa, marxant per on ha vingut.

—Ufff… M’he tornat a adormir? —diu la Sara—. Bon dia, Rita, amor meu. Vaig a espavilar-me. —S’agenolla per aixecar-se, fa un petó als llavis a en Seb i un altre a la seva filla gran.

—Vaig a la cuina i començo a preparar-ho tot. —La Rita se’n va rondinant emmurriada.

—Vols que les acompanyi jo? —pregunta en Seb.

—No, nooo… No cal. Avui tinc previst anar directa als jutjats a les onze —respon, atrafegada—. Les deixo i aniré a fer una classe…

—Has tornat a dormir malament?

No respon i segueix la Rita fins a la cuina. Quan s’adona que s’ha deixat el telèfon i la tassa torna a entrar per agafar-los i contestar a la seva amiga.

3

Treu el cap pel balcó per confirmar la predicció meteorològica que acaba d’escoltar a la ràdio. Va fer la carrera amb la companya que dona el temps a l’emissora i li agrada tocar-li la pera quan no l’encerta. Es repassa de dalt a baix al mirall de peu que té entre el bany i el vestidor. «Estic cañón!». Va amb calcetes i un hàlter de llana de coll alt. Sempre li ha semblat una peça molt estúpida, però se la posa conscient de com l’afavoreix, deixant-li al descobert espatlles i braços lleugerament musculats, una cosa de la qual no poden presumir gaires dones a la seva edat. Sona la versió de Ben Harper de «Sexual Healing», i ella es contorneja, canta i remena pel vestidor en busca de què més posar-se. Un vestit jaqueta de setí estampat amb una cretona en tons vermells i verds. «Divina». Tria unes sabates i altres complements per acabar el look i prepara la bossa per anar més tard al gimnàs.

Sona el telèfon, mira la pantalla i veu que són les seves amigues. Avui ha dormit amb en David. Se’ls han enganxat els llenços amb les mandres matineres i va tard. Esbufega i respon desitjant que sigui una trucada breu.

Quan acaba de parlar amb la Sara i la Lisa, torna a mirar-se i confirma que al vespre pot anar vestida igual. Acaba amb la bossa que ha deixat a mitges, entra al bany a maquillar-se i va cap a la cuina.

—Let’s make love tonight, wake up, wake up, wake up, wake up...

Canta i balloteja mentre es prepara un cafè. S’ha posat els pantalons però encara va descalça. Obre la nevera i busca alguna cosa per menjar. Remena el cul davant la porta oberta amb cara de decepció i s’ajup a agafar un plàtan ennegrit al qual ja va fer un parell de queixalades a principis de setmana. L’acaba de pelar i se’l cruspeix, afamada.

—I can’t for you to operate.

«Sort que el Senyor no m’ha donat fills… perquè els mataria de gana», es diu fent mofa d’ella mateixa.

Tanca la porta i hi veu una nota enganxada que llegeix mentre xarrupa els dits, que encara escura amb gana: TRUCAR ADMINISTRADOR PROBLEMA CALDERA PIS CARRER ENTENÇA. «Merda! Avui hi truco», pensa, i arrenca la nota per guardar-se-la a la butxaca, provant de recordar quants dies fa que hi està penjada.

Amb el peu obre el cubell de la brossa per llençar-hi la pela del plàtan; encara es xucla un dels dits. Al fons hi ha el ram de flors que va rebre fa uns dies i fa una ganyota rememorant com d’espantoses li van semblar. Pren el cafè espresso d’un glop i mira el rellotge. Es calça fent equilibris per no caure quan s’adona que ja fa tard. Agafa abric i bosses i marxa de casa escopetejada. Abans es fa una darrera ullada al mirall del rebedor mentre regira dins la bossa a la recerca de les claus. Les troba, es pica l’ullet i se’n va de casa satisfeta i entonant l’última estrofa que ha sentit.

De camí cap a la ràdio torna a pensar en la Lisa i en la seva insistència per veure’s avui mateix. «Segur que és alguna de les seves cabòries desorbitades», i el pensament l’apropa al dia que les va conèixer: tenien sis anys. La tieta Amparo li agafava la mà amb força i l’estirava, quasi arrossegant-la. L’havia anat a buscar a l’escola per portar-la a la seva primera classe de ballet. Hi van anar amb autobús, i recorda que l’estona del trajecte va reposar mirant per la finestra, fantasiejant sobre com serien la professora i les companyes; tenia les mans suades i se les refregava als pantalons. En arribar a l’acadèmia, la tieta va obrir una porta de vidre i es va aturar a saludar la senyora que hi havia rere el taulell. Molts anys després va saber que era una bona amiga de la tieta.

—Mira-te-la, que bufona! —va dir en aixecar-se—. Així que tu ets l’Eva? —va preguntar després d’abaixar-se les ulleres per repenjar-les a la punta del nas.

Ella va assentir sense aixecar el cap, mirant arreu al voltant dels seus peus, n’alçava les puntes dels dits, primer un i després l’altre, ruboritzada per la vergonya. De lluny arribava una música que li va semblar per a gent gran i un perfum floral barrejat am

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X