Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Quan els teus pares et «convencen» que t’apuntis a una extraescolar, la vida pot ser força penosa.
El problema és que tots els pares del món (fins i tot els milionaris) estan convençuts que les seves vides són molt més dures que les nostres.
Es pensen que és facilíííííííííííííííííííssim sobreviure a cinquanta mil hores de classe fent veure que escoltes el professor i no adormir-te, o sense que t’enxampin xerrant; o que és tan senzill no matar-te en les acrobàcies que t’obliguen a fer a gimnàs (ai, perdó, Educació Física), o pitjor encara: sobreviure a l’hora del pati, als populars, als milions d’exàmens, a tenir un mòbil marca-no-t’hi-fixis, a la gasòfia del menjador...
Com que els teus pares pensen que és súper senzill i mai no en tenen prou, pretenen que en acabar les classes t’apuntis a una extraescolar!!!
Tu mires d’explicar-los que l’única extraescolar que vols fer és estirar-te al sofà amb el mòbil, la tablet i la tele, però ells se les saben totes per ser molt però molt convincents.
-O hi vas o a partir de demà aquesta serà la teva hora d’estudiar. Tu mateixa... -et deixen anar.
Total, que, per fer-los cas, m’he apuntat a una extraescolar en què m’ho passo «bomba»: acabo de, patapam!, caure a terra, i estic suant la cansalada, em surten dos trossos de cotó del nas i la meva superenemiga fa una hora que em diu elefant i granelluda.
Quina extraescolar és? La versió salvatge d’Els Jocs de la fam?
Nooooooooooooooooooooooooooooooooo.
D’això se’n diu bàsquet. El marcador va 45-0, i sí, el meu equip és el del 0. L’entrenador em crida:
-Aixeca’t, Sara, amunt!!!
Miro de dir alguna cosa amb lògica, alguna cosa del tipus «em moro!», però de la boca només em surt el aug, aug, aug, aug, perquè m’he quedat sense alè de tant córrer.
Com he acabat aquí?
Setembre és el mes preferit dels pares perquè comença el curs.
Després de tres mesos gaudint dels seus fills les vint-i-quatre hores del dia, com que són molt generosos, tenen ganes que també gaudeixin de nosaltres els professors, les monitores de menjador o qui sigui... (Algun any he vist els meus pares ballar d’alegria a la seva habitació).
A sobre no es conformen amb les mil hores de classe, no, tan bon punt arribes a casa el primer dia d’escola et deixen caure allò de:
-Sari... què penses fer aquest curs?
I si bé el que et surt és dir-los que vols fer exactament el mateix que els cursos anteriors (estudiar el mínim possible i aprovar amb bona nota), si no vols rebre és millor que segueixis el meu primer consell:
Poso les meves neurones a treballar i m’adono que quan diuen «fer» es refereixen a les extraescolars.
Perquè, al setembre, tots els pares pateixen un atac de «ganes irresistibles que facis alguna cosa útil», és a dir, que els agafa un infart si et veuen un minut sense fer res.
I, és clar, com que a l’escola ho saben, aprofiten per treure’ls calés i el primer dia ja et deixen caure el full amb el llistat de les extraescolars.
Quan la reparteixen ningú no en fa cas, perquè ja tens prou feina a explicar què has fet a les vacances, per quin nivell vas al joc de la tablet, si has aconseguit que et comprin el boli supercar que anuncien a la tele..., fins que el professor fa servir la paraula màgica: prohibit.
És escoltar que et prohibeixen alguna cosa i...
... t’entra un desig irrefrenable de fer-la.
-Nois -picada de mans, picada de mans-, nois, pareu atenció i no obriu el sobre. Prohibit obrir el sobre.
Encara va per l’hac de prohibir i en Pollastre ja ha estripat el sobre a mossegades.
En Pollastre (t’ho explicaré per si ets l’única persona en el món que no ho sap) té un nom normal, Àlvar, però ens mataria si li diguéssim així. Sempre fa les preguntes més absurdes, i per Reis va demanar 100 samarretes i un val per poder-hi imprimir el que li vingués de gust, de manera que sempre va supergraciós.
El primer dia de classe en porta una d’especial:
Com es passa!!!
Llegeix d’una tirada les extraescolars i va dient: un rotllo!, un rotllo!, un rotllo!, un rotllo! Després comença tot animat a escriure al full.
-Què fas?
-Aquí hi diu que pots fer propostes, així que hi poso les que em vénen de gust a mi:
Molt bé, això dels salts de pont i de la Fórmula 1 ho entenc, però... els vestits?
-És una broma boníssima que se m’ha ocorregut. Li posem un vestit de paper d’alumini a algú, li entaforem una olla de pressió al cap i després el deixem anar pel carrer perquè pregunti al primer que passi en quin any som. Li diran que al 2014, és clar, i aleshores començarà a saltar d’alegria, ho he aconseguit!, ho he aconseguit!
Ho diu i es cargola de riure. Jo el miro molt seriosa. De vegades no és fàcil captar què vol dir, perq