Juràssic Total 2 - Dinosaures contra robots

Sara Cano Fernández
Francesc Gascó

Fragmento

JurasicoTotalCAT-3.xhtml

Pròleg

LA RECERCA

Era a l’aire lliure, però se sentia engabiada. Al seu voltant només hi havia parets de roca i altes columnes de pedra. I sorra. Moltíssima sorra. Quan corria se li enganxava al cos com una segona pell. Era fastigós. No estava acostumada a la pols ni a la calor. Al seu territori tot era humit i fresc, blau i verd. Uns colors preciosos, no com els tristos grocs i marrons d’aquell desert. Li recordaven el color de les plantes marcides.

Li feien pensar en coses mortes.

Si els yajjilarii s’havien despertat —i la tahulu de la seva tribu estava convençuda que sí—, no era probable que els trobés en aquell lloc on no creixia res. Però necessitava informació, per tant, va continuar corrent.

Just quan agafava embranzida per saltar entre dues roques, se li va enredar una cama entre la tela de l’armadura cerimonial. El vestit de cuir d’alga li cobria el tors, els braços i les cames per sobre d’una túnica de xarxa de pescar de forats petitíssims. Portava els cabells arrissats i salvatges recollits amb una diadema de conquilla de cargol de mar, el mateix material dels braçalets i les turmelleres protectores. L’armadura no era incòmoda, però no se la posava gairebé mai. Només quan la tahulu la hi obligava —«per no perdre el costum», deia—, però a ella no li agradava perquè li impedia córrer i saltar.

Com ara.

Es va repenjar en el rem de fusta gravada que duia a la mà i va aconseguir corregir el salt i no caure al buit, però va estar a punt de trencar-se una cama quan va tocar a terra. Intentant tranquil·litzar-se, es va tocar l’amulet de pedra en forma de dent de plesiosaure que brillava amb un color blau al seu pit. La Kahyla, la yajjilari dels ahuluna, els grans rèptils del mar, va tenir por per primera vegada des que havia sortit de casa. I va fer el que feia sempre quan tenia por.

Va buscar el mar.

Però l’únic mar que va veure era de sorra, i això la va espantar encara més. La Kahyla va tancar els ulls i es va concentrar en els sons del desert. Allà, a l’altra banda del turó per on pujava, ho va sentir. Un soroll dèbil, un borbolleig. No era res més que un fil d’aigua plena de fang, però era aigua.

I la Kahyla sabia que si trobava aigua, el trobaria a ell.

Va tornar a córrer. Va saltar ràpidament de roca en roca, va esquivar els petits munts de grava. No es va enredar ni una vegada amb l’armadura. I quan va arribar al cim del turó, va veure la vela de l’enorme espinosaure que feia tants dies que perseguia. Aquell carnívor de morro allargat estava fora del seu element, igual que ella.

La criatura no la va sentir, però sí que va notar que se li posava sobre el llom. Va rugir de dolor perquè, tot i que la noia no pesava gaire, a la vela corbada del llom hi tenia un tall profund. Se l’havia fet en una cova. Els seus amos l’havien enviat allà per atrapar unes cries d’humà, els nous yajjilarii. La cova es va esfondrar i molts dels seus germans hi van morir, però ell havia aconseguit sobreviure. Aterrit, havia corregut quilòmetres i quilòmetres fins arribar a aquell desert on no hi havia aigua ni peixos per menjar. Els records d’aquell dia es barrejaven amb la veu de la Kahyla. A més d’esmunyir-se dins de la seva ment, la noia li havia lligat al coll una corda feta amb algues seques. L’estirava amb totes les seves forces, l’estrangulava i l’obligava a frenar.

—On són els yajjilarii? —li va cridar a l’orella.

L’espinosaure va inclinar el cap i va intentar mossegar-la amb el morro llarg, però ella va tibar amb més força i el va fer estirar a terra.

—Digue’m on són —va ordenar, enfilant-se-li pel coll fins a dalt del cap—. Digue’m què planegen els teus maliciosos amos, els rajkavvi, o te’n penediràs.

Tot i el dolor, l’espinosaure va fer un rugit que a la Kahyla li va semblar una riallada. Si es pensava que li faria més por que els rajkavvi, era una estúpida.

La Kahyla va posar la dent blava davant de l’ull de la criatura, i la llum va augmentar. L’espinosaure va notar que li penetrava fins a dins del cervell. Llavors la noia ho va veure tot: els yajjilarii s’havien despertat.

I els rajkavvi tenien un pla per atrapar-los.

Va quedar tan sorpresa que va afluixar la corda amb què subjectava l’espinosaure. La criatura es va alliberar amb una estrebada i es va allunyar coixejant tan de pressa com va poder. Mentre fugia, va tornar a riure.

pag15.jpg

—No arribaràs a temps al lloc on són els sentinelles.

La Kahyla va sentir que aquelles paraules li ressonaven a la ment mentre el carnívor desapareixia en l’horitzó. Es va aixecar de terra i va mirar al voltant buscant el riu.

Era un fil d’aigua ple de fang, però era aigua.

El seu element.

—Això ja ho veurem.

JurasicoTotalCAT-4.xhtml

Capítol 1

DIA EN FAMÍLIA

La Carla va pensar que feia un dia preciós. Els núvols semblaven de cotó i el sol desprenia una escalfor agradable. Un dissabte de primavera maco de debò. Els finestrals del menjador estaven oberts, i fins i tot se sentia l’olor de les flors que creixien a la vora del riu, al costat del Col·legi Iris, que abans de ser un internat havia estat una central hidroelèctrica.

pag17.jpg

Era un dia perfecte per ser feliç.

Però la Carla no era feliç.

De fet, es va posar trista quan va sentir el timbre per l’altaveu del menjador. I va notar un calfred quan tot seguit va sentir la veu del director:

—Estimats alumnes, us recordo que avui celebrem el dia de la família. —Fins i tot ell, que era una màquina de renyar, semblava content—. El centre obrirà les portes d’aquí a deu minuts, quan s’acabi l’hora d’esmorzar. Els que espereu visita podreu rebre les vostres famílies al vestíbul de l’edifici dels dormitoris. Que passeu un bon dia!

La Carla va tancar els ulls i va notar l’aire que provocaven els alumnes mentre corrien cap al vestíbul. Ella es va quedar asseguda.

—Que no vens? —li va preguntar una de les seves amigues.

—No, no vinc —va respondre molt seriosa.

La Carla era la delegada de la classe, la líder de la colla. Però també la més reservada. No parlava mai dels seus pares… ni de les coses que l’amoïnaven.

Per això ningú no es va atrevir a pregunta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos