Amanda Black 1 - Una herència perillosa

Bárbara Montes
Juan Gómez-Jurado

Fragmento

cap-2

2

Em dic Amanda Black i la meva història comença un dia d’ara no fa gaire.

La meva vida en aquella època era una... No sé com dir-ho perquè soni més suau... En fi, ara t’ho explico i ja ompliràs tu els punts suspensius.

Vivia en un apartament d’una sola habitació amb la germana de la iaia, la tieta Paula, que semblava que fos la meva, d’àvia: el seu amor podia arribar a ser molt enganxós, però, tot i així, em sento agraïda de tenir-la. Se me’n va endur a viure amb ella quan només era un nadó. Els pares es van morir no gaire temps després de néixer jo. No en guardo cap mena de record. La tieta Paula és l’única família que tinc.

El nostre pis era diminut, una habitacioneta escassa i encara gràcies, i per això havíem de compartir el bany amb el propietari de l’apartament, que també era l’amo del restaurant mexicà que hi havia just a sota del pis i de l’edifici on vivíem, un casalot atrotinat situat en un dels pitjors barris de la ciutat. El propietari ja no hi treballava, al restaurant; el duia un dels seus fills. Ell només hi passava a l’hora de dinar. L’home adorava la cuina mexicana. «Adorava» = «No en menjava de cap altra». I com més rabiüda, millor: li agradava amb bogeria el menjar picant.

Amb quilotones de bitxo.

M’havia de llevar abans de l’alba per anar al bany perquè l’amo del pis era molt matiner. Si feia tard, allò passava a ser zona catastròfica. S’hauria hagut de posar en quarantena, en alarma de guerra biològica. M’hauria calgut dur una agulla d’estendre al nas per internar-me en aquella jungla olfactiva, perquè, si no, m’hi hauria esperat una desagradable mort per asfíxia.

No obstant això, la meva vida estava a punt de canviar.

I no saps pas de quina manera.

Jo feia els deures de l’institut entaforada dins el conducte de ventilació de l’entresolat. Que per què feia els deures entaforada dins un conducte de ventilació?

A això ja hi arribarem. De moment en tens prou sabent que m’hi acostumava a amagar perquè el propietari no em veiés. I és que sempre ens estava buscant a la tieta i a mi per exigir-nos que li paguéssim el lloguer endarrerit. De diners no en teníem gaires. O, més ben dit, no teníem NI CINC. Amb el que guanyava la tieta ens arribava justet per no patir gana.

Va passar algú per davant del conducte de ventilació. Vaig sentir com les passes se n’anaven allunyant i continuaven pujant. Però no pas gaire, perquè es van aturar quan van arribar al primer pis, on només vivíem el propietari, la tieta Paula i jo. Vaig pensar que era una cosa ben estranya, perquè no rebíem mai visites. Ell perquè era un individu bastant desagradable; nosaltres, perquè no coneixíem ningú, ni teníem més família.

Ning-nang.

Ning-nang.

Unes quantes passes. I un altre timbre diferent.

Ring-riiiiiing!!!

Al cap d’un no res, a través de la porta va arribar la veu aspra del propietari.

—Ja vinc, ja vinc. Una mica de paciència. —La darrera frase va sonar més forta i vaig intuir que devia ser perquè ja havia obert la porta al visitant misteriós—. Què vol?

—Porto un missatge importantíssim per a l’Amanda Black —va dir amb una veu vellutada i tenyida d’elegància—. Sap si és a casa? Hi acabo de trucar, però no m’ha obert ningú.

—No ho sé, si hi és o no hi és, no soc pas el porter, jo. Si vol, me’l pot donar a mi —va contestar l’amo del pis mig remugant.

—Això no podrà pas ser, senyor, és un missatge que només puc lliurar personalment a la senyoreta Black. Ja li he dit que és un missatge importantíssim.

—Però, com pot rebre un missatge tan important, aquesta nana? Ella i la seva tieta no són més que dues mortes de gana que em deuen no sé quants mesos de lloguer. Doni-me’l i foti el camp!

—Em sap greu, senyor, però aquest missatge és amb nosaltres des de fa tretze anys. Se’ns va encomanar la missió de lliurar-lo únicament i exclusivament a ella. Tornaré en un altre moment. Moltes gràcies pel seu temps, senyor.

—Vagi-se’n a la...! —L’última paraula va quedar ofegada pel cop de porta.

Les passes es van començar a acostar de nou cap al conducte on m’estava amagada per després allunyar-se cap al portal. Uns quants segons després, el propietari va sortir del pis, va tancar la porta amb clau i va baixar les escales, passant, sense saber-ho, també per davant del meu amagatall. Un cop a baix, es va parar a xerrar amb un veí.

Jo, mentrestant, estava tota neguitosa.

Havia d’aturar el missatger!

Necessitava saber què deia aquell missatge, qui l’enviava i per què era tan important... tan importantíssim!

Però, com m’ho faria per sortir d’allà sense que el propietari em veiés? Perquè, si em veia, m’exigiria el lloguer, i no teníem manera de pagar-li.

De sobte se me’n va acudir una.

cap-3

3

Vaig sortir del conducte de ventilació arrossegant-me com una serp i hi vaig deixar els llibres, les llibretes i els bolígrafs. Ja hi tornaria més tard a arreplegar-ho. Vaig córrer escales amunt fins al quart pis i me’n vaig anar cap a la finestra que hi havia al final del passadís. Em va costar molt d’obrir. En aquell edifici tot estava mig fet malbé, però no hi havia ningú que ho arreglés. Després de forcejar-hi durant uns instants, vaig aconseguir, per fi, obrir la maleïda finestra. Va anar de ben poc, perquè ja estava a punt de trencar el vidre. Total, un desperfecte més a l’edifici tampoc no es notaria.

Plovia.

A bots i barrals.

I jo no suporto la pluja.

Quan plou se m’arrissen els cabells i em queden tan esborrifats que semblo un pomerània acabat de banyar.

Rondinant, vaig sortir per la finestra i em vaig enfilar pel baixant que hi havia al costat fins al relleix del cinquè pis (la finestra del cinquè estava tapiada amb taulons, cosa que sabia perquè havia estat jo qui l’havia trencada jugant amb un veí, per això havia fet servir la del quart).

Quan vaig arribar al cinquè pis vaig donar la volta amb molta cura, em vaig enganxar d’esquena a la paret i vaig mirar cap avall. No ho hauria d’haver fet mai. Vaig sentir una mica de vertigen. Si queia acabaria esclafada sobre el paviment, feta un cromo. Segur que feia un mal de no dir. Però ja havia arribat fins allà i havia de continuar: vaig respirar fondo un parell de vegades i vaig saltar a l’edifici del davant.

Durant el salt ja em vaig adonar que havia calculat malament la distància. Les probabilitats que no pogués arribar al sortint de l’edifici veí eren d’altes a molt altes.

No hi vaig arribar pas.

Però, en canvi, em vaig poder agafar als barrots de la barana d’un balcó. Després de quedar allà penjant uns moments, m’hi vaig començar a enfilar, amb tan mala sort que una de les sabates em va relliscar a causa de la pluja (ja

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist