El llinatge perdut (Els déus del nord 3)

Jara Santamaría

Fragmento

el_llinatge_perdut-2

Pròleg

Una nit més, el sol s’amagava rere les muntanyes i la foscor queia com una flassada damunt la vall. Els veïns la rebien fregant-se les mans per escalfar-se els dits, cordant-se un botó més de l’abric i alçant la vista al cel per mirar de trobar-hi la lluna. Però aquella nit no es veia enlloc. El cel era inusitadament fosc. Els humans, d’aquell fenomen acostumaven a dir-ne «lluna nova».

Els més supersticiosos s’inventaven llegendes sobre per què desapareixia un cop al mes. Els que observaven els estels, en canvi, asseguraven que allò era causat per l’ombra de la Terra, que feia que no s’hi reflectís la llum del sol. Però n’hi havia ben pocs que sabessin què passava de debò.

Quan es va assegurar que l’ombra la cobria del tot, Lluna va respirar fondo. Tornava a ser lliure. Lliure per adoptar la seva segona forma amb la qual aconseguia de baixar al món dels humans i barrejar-se entre ells per gaudir dels seus plaers, de la seva música, d’aquella fam de vida tan impacient que només podien tenir els mortals. Es divertia fent-se passar per un d’ells. Ballar hores i hores, triar un humà qualsevol i fer-li preguntes, per acabar parlant de coses importants o de qualsevol altra trivialitat que li resultés especialment exòtica, com ara el preu de les verdures o el resultat d’aquell partit de què tothom semblava que volia parlar.

Hi havia alguna cosa de fascinant en la manera en què concebien el pas el temps. La sorprenien els seus contrastos. D’una banda, semblava que eren deliberadament conscients de la seva pròpia mortalitat —aquella necessitat gairebé malaltissa de deixar una traça, de trobar un sentit a la seva presència al món...— i, alhora, tenien una habilitat innata per perdre el temps i amoïnar-se per qüestions d’allò més insignificants. Aquell conflicte tan viu era una cosa que Lluna, ni amb tot el seu poder, per bé que era la font de la màgia de tots els bruixots de Gaua, no podria arribar a entendre mai.

Perquè ella no seria mai mortal. Havia nascut per viure sempre més.

Lentament, la deessa va desentumir els músculs i va estirar la carcanada, amb què va deixar entreveure dos braços i dues cames de dona embolcallades en un vestit argentat. La cabellera blanca li va lliscar per les espatlles quan va donar un últim cop d’ull des d’allà dalt, disposada a baixar cap a la vall. Però una veu coneguda va truncar-li els plans.

—Fa una nit preciosa.

Lluna va fer esforços per reprimir la sorpresa. No volia seguir la veta a la figura que la mirava, embolicada en un abric de pell de llop. Així doncs, es va girar cap a ell amb lentitud i va arronsar les espatlles, com si enfrontar-s’hi no l’alterés gens ni mica. Però no: ni tan sols ella era capaç d’aguantar-li la mirada sense inquietar-se. Era negra com l’abisme més profund.

—Que potser no ho són totes? —el va reptar.

Com a tota resposta, Gaueko va somriure i va assentir amb el cap. Va respirar fondo i va donar una llambregada al que hi havia sota els seus peus: humans bellugant-se com formigues, petits puntets insignificants que anaven voltant sobre ells mateixos com si estiguessin atordits. Després es va tornar a mirar Lluna i va aturar els ulls en les seves espatlles blanques, que emetien un centelleig argentat.

—Tens raó, sempre hem fet un equip excel·lent—va dir, i va esguardar tot al voltant, animant-la perquè fes el mateix—. Mira el que hem creat, és impossible no apreciar-ne la bellesa. Només els necis o els covards ho poden negar.

Lluna es va quedar en silenci. Les paraules de Gaueko sempre aconseguien sacsejar-la d’una manera que li agradaria evitar. Ella era filla de Mari. La primera filla de Mari, que va engendrar precisament per fer llum allà on només hi havia foscor. Ella no era cap aliada de la foscor, per molt que Gaueko s’entestés a fer-la-hi sentir tot embolicant-la en un milió de dubtes. Ella era llum, era vida i consol dels humans. Durant anys l’havien adorada per això, l’havien venerada! Si més no, fins que...

Va sentir una punxada de dolor que se li clavava al pit quan va recordar el que havia passat, feia milers d’anys, quan els homes van pregar Mari perquè posés fi al regnat de les ombres, perquè amb la llum de Lluna no n’hi havia prou. Així va arribar al món la seva germana Sol,[1] que la mare havia dotat d’un poder tan evident com encegador, i ella... ella va quedar relegada a un segon pla. Era Sol i no pas ella qui protegia els humans. De cop i volta havia passat a ser-ne el relleu, tot just una llum tènue que era invisible al seu costat i que havia de sortir només quan la seva germana descansava.

Ella, que havia estimat els humans, que havia jurat que els protegiria... de sobte era un element més en un cel estrellat, com a molt un símbol recurrent per a poetes i compositors. No servia per a res més que per a allò.

Era frustrant. Feridor.

I era una cosa, no cal dir-ho, que Gaueko sabia perfectament.

—Em pregunto si és que és nècia o tan sols covarda... —va dir, amb curiositat.

—De qui parles?

—De Mari, ves de qui vols que parli. —Va fer una pausa breu—. Jo més aviat diria que covarda, tu què en penses? Doblegar-se davant les exigències dels humans d’aquesta manera, humiliant la seva pròpia filla...

Aquesta vegada sí, Lluna va clavar els ulls en els d’ell.

—No parlis així de la meva mare.

—Per què no? Que potser és mentida? Per ventura no va crear Sol tot i saber el que això significaria per a tu? —Va deixar escapar l’aire en un esbufec—. Devia ser dur, no puc ni imaginar el que ha de ser una cosa així. I com si no n’hi hagués hagut prou, al cap d’uns quants anys castiga els bruixots, els teus... propis fills!, tancant-los en un món d’on no poden sortir quan ja han fet els quinze anys. No se m’acut una manera més recargolada de resoldre un conflicte.

—No t’atreveixis a culpar Mari d’això —li va etzibar—. Recorda qui la va començar, aquesta guerra. Vas ser tu qui va voler raptar Sol. Vas ser tu qui va provocar la mare.

—I tu qui no hi va oposar una resistència excessiva —va somriure—. No em vas arribar a delatar mai.

Una nova punxada se li va clavar ben endins del cor.

Tenia raó: no hi va fer res.

I precisament per la seva incapacitat de definir-se ho pagaven ara els seus fills, els bruixots. Era la seva maledicció; com que ella no va poder decidir, ho havien de fer ells: havien de triar entre el món de la llum o la màgia. I era una decisió dolorosa, impossible, que cadascun d’ells havia de viure i que li pesava damunt la consciència com una llosa enorme.

Per què no havia estat capaç de frenar el pla de Gaueko? Si no s’hagués esdevingut que el Basajaun va sentir els seus plans i va anar a trobar Mari per impedir-ho, Gaueko se n’hauria pogut sortir i hauria instaurat un reialme de tenebres per a tota la humanitat. I ella no hi va fer res. Res! Per què no havia estat capaç de delatar el que havia de ser el rapte de la seva pròpia germana? S’ho preguntava moltes nits, quan observava els humans des de dalt del cel.

Potser hi tenia alguna cosa a veure l’efecte que exercien sobre ella les paraules de Gaueko, el fet que compartien una filla i el vincle inevitable que això representava per a tots dos. Però, potser, una part d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos