Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Ebooks
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Quan tens dotze anys, la vida pot ser bastant penosa.
Una de les primeres coses que notes és que els teus pares estan en una etapa molt delicada perquè són vells, de vegades fins i tot tenen més de quaranta anys!, però s'entesten a considerar que són joves, i això sempre porta problemes.
Et toca suportar un munt de càstigs o d'esbroncades injustes, i no per coses que hagis fet tu, NO, sinó perquè el teu pare s'està quedant calb o perquè la teva mare no es pot cordar els pantalons. BUF!
A sobre, com si aguantar els pares no fos prou, les teves germanes petites es passen tot el sant dia espiant-te com unes imbècils, xerrant el que fas, buscant la manera de tocar-te els nassos, deixant-te en ridícul davant dels teus amics amb les seves ximpleries, fent malbé les teves coses preferides...
Després arribes a l'escola amb l'esperança de trobar-hi una mica de calma. Que et deixin en pau una estona. No sé, com ara que els mestres deixin anar el seus discursos sobre els àtoms, els animals invertebrats, o com podem estalviar aigua... i que no cal que hi paris l'orella si tens coses més importants en què pensar. SEMPRE HI HA MILERS DE COSES MÉS IMPORTANTS EN QUÈ PENSAR!
Esperes tenir una mica de calma i resulta que just a la taula del darrere seu la Rebeca, una mala bruixa que es pensa que és la reina del món perquè està com un fideu. La Rebeca s'entreté de tres maneres: fent circular notes per tota la classe insultant-me, enganxant-me paperets a l'esquena i robant-me els nois que m'agraden.
Però... tot això ho podries suportar si no fos perquè als dotze anys, quan ja gairebé estaves convençuda que te n'havies salvat, que tu sí que aconseguiries lliurar-te'n, arriben ELS GRANETS I ELS PUNTS NEGRES. Bandades senceres de granets i de punts negres troben el camí que duu a la teva cara i decideixen quedar-se a viure per sempre al front, a la barbeta... Ja et pots anar gastant totes les propines en cremes, exfoliatius, llapis correctors o qualsevol cosa que s'hagi inventat...
La vida pot ser bastant penosa, però no t'hi amoïnis: tinc unes quantes idees fantàstiques i he decidit escriure aquest manual de consells per ajudar-te. Seria més o menys com els llibres de cuina que fa servir la mare quan vénen convidats i vol quedar bé en comptes d'oferir-los una truita de patates (que és el que mengem nosaltres gairebé cada nit).
Un manual per suportar millor tota la colla d'injustícies que hem d'afrontar, fet amb pensaments meus patentats per mi mateixa.
Bé, hi ha idees meves i d'altres de la Marina. La Marina és la meva millor amiga.
Per cert, em dic Sara.
A la nostra edat s'ha de provar de fer de tot.
L'important és descobrir les teves capacitats perquè està clar que en tens alguna. Ens ho va dir una psicòloga que va venir a l'escola a fer una xerrada. Jo, fins aleshores, estava convençuda que hi havia un munt de gent que no valia per a res, bé, només per fer d'escombriaire i coses d'aquestes. Gent com ara la Rebeca. Per a què pot valdre la Rebeca?
Després de la xerrada em vaig començar a angoixar una mica perquè no se m'ocorria quina habilitat especial tenia jo... No volia acabar treballant de qualsevol cosa. ECS!!!
-En què creus que ets bona? -vaig preguntar a la Marina.
-A trobar càries. Ahir me'n vaig trobar una de petitona aquí.
Va obrir la boca de bat a bat i me la va assenyalar amb un dit. Vaig passar de mirar-la. Quan comença així, no la suporto.
La Marina, des de tercer, té molt clar que serà odontòloga. Sí, ja sé que sona a alguna cosa important, tot i que, de fet, és un dentista. Se li va passar pel cap un dia que va haver d'acompanyar la seva mare perquè li empastessin una dent perquè no va trobar ningú amb qui deixar-la.
El motiu pel qual vol ser odontòloga és força bo. És cert que els dentistes es treuen un munt de pasta posant aparells que a ells els costen quatre euros o potser cèntims, i després van i els cobren com els dóna la gana i sense moure un dit.
Ara bé, és molt fastigós passar-te tot el sant dia ficant el dit a la boca de la gent, amb tantes babes i arriscant-te que et clavin una queixalada.
I, és clar, com que sóc la seva millor amiga, des de tercer que intento convèncer-la perquè s'oblidi d'una professió tan fastigosa, i ella passa de mi. Em té preocupada. Així que puc, penso en coses repugnants de debò per espantar-la.
-Beuries del mateix got del que ha begut la teva àvia o la teva mare?
-És clar que no! -respon de seguida.
-Aleshores... com vols ficar el dit a la boca d'algú que ni tan sols coneixes? Que no saps quina va ser l'última vegada que es va rentar les dents?
-Tu tampoc no te les rentes -em talla ella en sec.
-Això no té res a veure. Hi ficaries els dits?
-Els odontòlegs portem guants -em diu com si jo fos idiota.
-I si estan foradats i s'hi cola la saliva i et contagien alguna cosa?
-Sempre me'n posaré un parell, un damunt l'altre.
És un pal ser l'amiga de la més llesta perquè sempre li ve al cap una bona resposta. Ara, jo també tinc bones sortides. I si bé la Marina és més llesta pels estudis, en segons quines coses és una mica sòmines. Ja te n'adonaràs de mica en mica.
Bé, aquí tens el meu primer consell:
N'hi ha prou que tingui dues orelles per escoltar-te, una boca per donar-te sempre la raó, dues mans per ajudar-te en el que necessitis, dos peus per seguir-te on vulguis anar i... em sembla que això és tot.
Si és un totxo, sempre faràs el que et vingui de gust sense que ningú no t'ho discuteixi. A més, si reps una esbroncada, el podràs convèncer sense problemes perquè n'assumeixi les culpes dient-li coses del tipus «per això hi són els amics», «un altre dia ho faré per tu», «quin mal amic, acabaràs sol»... que només s'ho creuria algú molt ximple, perquè totes les persones normals sabem que l'important és salvar-te a tu mateix, aquí i ara... Tant és el que pugui passar demà o d'aquí a una setmana! Això queda llunyíííííííssim. I el millor de tot és que, si és un totxo de cap a peus, tu al seu costat sempre semblaràs MOLT INTEL.LIGENT.
Jo ja he fet tard, però vosaltres encara hi sou a temps. La Marina no està malament, però està clar que en aquest sentit no és la bomba.
Vaig continuar pensant en quines coses tenia facilitat jo: ser amiga de molta gent, treure bones notes gairebé sense estudiar, dormir moltes hores seguides, menjar tres hamburgueses en cinc minuts, guanyar a tothom al Mario Party... però, sincerament, no crec que en un futur em paguin un sou per fer aquestes coses.
Ja m'estava ratllant quan una tarda la Marina em va enviar un enllaç pel