75 consells per sobreviure al campament (75 Consells 2)

María Frisa

Fragmento

Consejos2-4.xhtml

cap1_fmt.jpeg

Hi ha dies que seria millor no llevar-se. Però com que de bon matí encara no ho saps (i a més la mare t'obliga a sortir del llit tant sí com no), et lleves.

Aquell matí el dia es presentava com qualsevol altre: és a dir, un pal de dia. Feia calor i em va agafar un atac de son per culpa del macroentrepà de xoriço que havia endrapat a l'hora del pati i, sobretot, per culpa de la meva germana Sofia, una pixanera de dos anys i mig.

pag8.jpg

Total, que ja m'havia adormit, i va i sona el timbre. «Aaahhh!!!», vaig cridar de l'ensurt. L'Emili, el professor, em va mirar amb cara de pomes agres. Ell controla tots els meus moviments. Sóc tan «afortunada» que sec a la primera fila perquè diu que s'estima més «tenir-me a prop» (i no, no crec que sigui perquè em consideri la nineta dels seus ulls).

pag8b.jpg

-No marxeu -va cridar quan ja sortíem com una fletxa cap a la porta-, que us haig de donar un sobre.

consejo1.jpg

Normalment són un rotllo i diuen coses que no ens interessen o que qualsevol persona normal ja coneix (horaris, reunions, polls a l'escola...), però mai no se sap...

Aquesta vegada anunciaven uns campaments en anglès: Happy English. Pel que semblava, l'escola s'havia posat d'acord amb una agrupació per organitzar-los (això ho copio tal com surt al full):

pag9.jpg

Bufa! Has entès res? Segur que ho han escrit amb el Diccionari de paraules estrafolàries al costat. Però tranquil, que tot seguit t'ho tradueixo:

pag10.jpg

Oi que ara s'entén millor? I és clar que sí.

No negaré que anar amb els teus amics no és mala idea, però... i què passa amb els enemics? Els hauràs de suportar les vint-i-quatre hores del dia?

Vaig mirar enrere i allà les tenies: la Rebeca i la Vicky, la mar de felices dient-se secrets a cau d'orella. Són unes males bruixes. La Rebeca és la meva pitjor enemiga. És una filla de papà i a sobre es pensa que és la reina del món perquè està com un fideu (en comptes de cul té dos granets, això ho diu tot), sempre porta roba de marca supercenyida i es lliga tots els nois. I quan dic tots, vull dir tots. Fins i tot es va lligar en Diego, l’únic nòvio que he tingut i que ella em va robar només per fastiguejar-me i després deixar-lo plantat. Ara, passo totalment d'en Diego, és clar!!!

pag11.jpg

Jo no tenia pensat anar de campaments sinó passar les vacances escarxofada al sofà de casa. Qui pot voler sinó anar a un lloc que t'obliguen a matinar, a compartir una tenda que fa una catipén insuportable, amb una gent que a la nit segur que es tira pets i a sobre els fan pudor els peus, a empassar-te el menjar que encara és més fastigós que el de l'escola, a obeir milers d'ordres dels monitors, a participar en jocs estúpids per a nens de sis anys...?

pag11.jpg

No. Gràcies.

Aquest paper no el donaria als meus pares ni boja. Ja estava decidida a doblegar-lo i a ficar-lo dins una butxaca de la motxilla on és impossible trobar-hi res, però aleshores vaig llegir que els campaments valien 535 euros, sí, sí, 535 euros!!!!

consejo2.jpg

La meva mare no pagaria mai de la vida aquesta animalada per uns campaments, per més que li juressin i li perjuressin que tornaria d'allà amb un bon domini de l’anglès, el rus, l'alemany, i que, a més, faria el pi a la paret.

Així, doncs, li vaig entregar tranquil·lament els papers per no córrer el risc de ser víctima d'una esbroncada si se n'assabentava per una altra mare.

consejo3.jpg

És ben normal, si es passen tantes hores penjades al telèfon... d'alguna cosa han de parlar.

Ella va llegir la informació lentament. Jo reia per dins, amb la mirada fixa en la seva cara. Però els minuts passaven i no li notava cap reacció. Res. Ni un xisclet. Ni allò de dir: «Però què es pensa aquesta gent, que els diners ens surten per les orelles o què?». Res de res. Aleshores em vaig començar a neguitejar.

pag13a.jpg

-Sara, bonica, a tu et ve de gust anar-hi? -em va preguntar.

M'havia dit «bonica»? Ui... havia fet servir un adjectiu afectuós. Ara sí que la cosa pintava malament.

Aleshores (no em preguntis per què) vaig recordar el que em va explicar un dia en Pollastre sobre els trucs que es fan servir a l'hora de tirar un penal. Enganyes l'enemic i li fas creure que faràs tot el contrari del que realment tens pensat. Per exemple, mous la cama com si volguessis xutar cap a la dreta perquè el porter es llenci en aquella direcció quan en realitat tens la intenció de xutar cap a l'esquerra. En Pollastre l'anomena «l’estratègia de fer tot el contrari».

pag14.jpg

-És clar que hi vull anar, mare. És que hi va tothom -vaig dir bo i seguint l'estratègia.

Jo em pensava que, quan em digués que no podia anar als campaments, ella tindria remordiments de consciència, i jo, a canvi, aconseguiria treure'n una bona recompensa.

-Són molts diners... -va fer ella.

-Sí, mare. No t'amoïnis, que ho entenc perfectament -vaig contestar amb posat comprensiu i la cara de xai degollat que em dictava el consell que vaig crear jo mateixa (si vols saber de què va aquest consell hauràs de llegir el meu meravellós llibre 75 consells per sobreviure a l'escola).

Esperava que la mare em sortís aleshores amb la seva excusa preferida: tu tens germans. És la mateixa excusa que fa servir per negar-me tot el que em ve de gust. Però segur que no t'imagines què em va dir en comptes d'això.

-Sara, aquests gest diu tant de tu... -em va deixar anar mentre em feia un petó i una abraçada- ... que val la pena fer un esforç perquè hi puguis anar amb els teus amics. L’hi comentaré al pare, d'acord?

Ep! Un moment. Aviam. Què diantre passa aquí?

Em vaig començar a alarmar. El cor m'anava a cent. Havia fallat el pla? I aleshores, un raig lluminós va baixar del cel pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos