Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Pròleg
EL COMIAT
La Penélope va alentir el pas quan es va adonar que corria. Era de matinada i els carrers de Dyarevny estaven deserts, però no volia desentonar. A la gent del poblat, gairebé tot el que feia els semblava estrany. I aquella seva mania d’anar corrents a tot arreu era, sens dubte, la més estrident de totes.
Els tireòfors (o gubashka, tal com deien ells) passejaven amb paciència i lentitud entre les construccions de pedra. Era relaxant observar com balancejaven els cossos feixucs i cuirassats sobre les potes i com bellugaven aquelles cues poderoses que de vegades acabaven en una massa dura en forma de martell. Els humans que els cuidaven i els adoraven vivien tan lentament com ells. La Penélope no sabia si era per costum, per respecte o perquè potser compartien un vincle molt més fort. Al capdavall, allà els humans i els dinosaures convivien com si fossin iguals.
La Penélope es va posar bé el casc d’os que portava al cap. Pesava molt, gairebé tant com la capa feta de plaques teixides que li penjava de les espatlles. Li havien donat aquella vestimenta quan havia arribat a Dyarevny, però no l’havia fet servir mai. Ja se sentia prou estranya i només li hauria faltat haver d’abandonar la seva roba d’exploradora. De fet, encara la portava posada, dissimulada sota la cuirassa protectora dels gubashka. Però havia d’impressionar el tamudri.
L’horitzó es començava a il·luminar. La llum del sol va centellejar tímidament sobre la superfície de l’aigua que hi havia al pou.
La Penélope va mirar el seu reflex. Es veia ridícula. Quan estava a punt de treure’s el casc, un estrèpit d’ales en moviment la va sobresaltar.
Cinc enormes pterosaures sobrevolaven la selva. Mesuraven uns deu metres de la punta d’una ala a la punta de l’altra. El bec, punxegut i letal, també era grandiós. La Penélope els coneixia com a quetzalcoatlus, un nom que feia honor al déu asteca de la serp amb plomes, però no havia anat mai a Amèrica del Nord per estudiar-ne els fòssils, del Cretaci inferior. Ni tan sols estava segura que aquelles bèsties fossin quetzalcoatlus i no una evolució diferent dels animals que ella es pensava que coneixia. Allà els reis de l’aire no es deien pterosaures, sinó dayàir.
I no eren fòssils, sinó criatures vives.
Es va posar a caminar de nou. Va recórrer l’avinguda principal fins al palau, però en comptes d’entrar-hi, va passar de llarg i es va afanyar. La tribu no trigaria gaire a portar els gubashka més mansos a pasturar, i la Penélope no se’ls volia trobar. Al principi s’havien mostrat amables i atents amb ella, però ara això havia canviat. Des de feia dies, alguns parlaven d’ella a sota veu i altres la miraven amb desconfiança. Estava gairebé segura que fins i tot li tenien por. L’únic que la tractava com sempre era el vell tamudri.
Ell li donaria respostes.
Va sortir de Dyarevny, va travessar una petita franja de jungla i va arribar a la muralla. Estava construïda amb blocs de pedra enormes i resistents, i gairebé era tan alta com ampla. La primera vegada que la va veure, la Penélope es va pensar que era una fortalesa, o un refugi. I de fet, era un refugi, però no per a humans.
Aquell lloc era el santuari del bogàish, el gubashka sagrat.
El recinte era enorme i estava ple de tireòfors de diverses espècies, però a la Penélope no li va costar gaire distingir la figura encorbada del tamudri. La seva vistosa capa de color taronja onejava cada cop que el vell estirava el braç davant del morro del bogàish.
—T’he portat les millors, Vroslek, no me les rebutgis —deia oferint-li una bola de molsa enorme i sucosa. El dinosaure es va apartar. No volia menjar—. Tant que em costa anar al riu a agafar-les… Desagraït!
El tamudri va donar un cop a la criatura amb el seu bastó decorat amb una bola de punxes. El gran gubashka no es va immutar, però el moviment va ser massa brusc i el vell es va estremir de dolor.
—Tamudri! —La Penélope va córrer cap a ell—. Es troba bé?
L’ancià li va dedicar un somriure i es va repenjar al braç que l’exploradora li oferia.
—Només és l’edat… i el mal caràcter d’aquest kaintuli rondinaire i tossut!
La criatura va esbufegar, clarament molesta, i va girar el cap en direcció contrària.
—Sí, els tireòfors són molt caparruts —va dir la Penélope mirant l’animal.
En Vroslek era una criatura de mides monstruoses i aspecte pacífic, amb el llom ple de plaques punxegudes i altes com arbusts. Es movia a poc a poc i de manera maldestra, i tenia el geni d’un vell malhumorat. Però també era impressionant i majestuós. A la Penélope se li van negar els ulls de l’emoció. Tot i que va intentar evitar-ho, una llàgrima li va lliscar per la galta.
—Tireòfors… M’agraden els noms que poses als nostres germans gubashka. Com l’anomeneu, en Vroslek, al teu món?
—Estegosaure —va respondre la Penélope mirant encara el bogàish. Es va adonar que el Tamudri sil·labejava el nom a sota veu—. Però al meu món no feien més de nou metres de llarg, i en Vroslek és almenys quatre vegades més gran.
—No sé què són això dels metres, però en Vroslek és gran fins i tot per a Dyarevny. Fa moltes llunes que em rebutja les millors molses de riu, però sé que és molt astut i se les menja quan no el miro. Per això has arribat fins a tan vell, oi, Vroslek? —La criatura es va acostar al tamudri i li va donar un copet amb el cap—. Els kaintuli més grans i savis són bogàish, éssers sagrats. Ho saben tot, ho recorden tot. Estan connectats a aquest món.
La Penélope va ajudar el vell a seure en una roca. Després va allargar la mà cap al morro del dinosaure, però l’animal va esbufegar i va retrocedir. La va mirar com si no fos digna de tocar-lo.
Potser no ho era.
—S’aparta… —va murmurar dolguda—. Últimament tothom ho fa.
El tamudri va agafar el bastó amb les dues mans. Tenia els dits tan torts i nuosos que es confonien amb les vetes de la fusta.
—No t’ofenguis —va dir l’ancià—. Són temps estranys. Tenen por.
El tamudri va allargar el bastó cap al bogàish i en Vroslek s’hi va acostar fins que la fusta li va tocar el front. El vell i l’animal estaven connectats d’una manera que la Penélope no podia comprendre. Llavors tots dos van girar els ulls en blanc i a la noia li van semblar molt més joves del que eren en realitat.
—En Vroslek està inquiet. Diu que l’asawa, l’equilibri, s’ha trencat.
—El vaig trencar jo quan vaig arribar? —va preguntar la Penélope.
—Els portals sagrats no han estat mai tancats del tot —va negar el vell—. No ets la primera que els travessa. La teva part de culpa és una altra.
El tamudri va assenyalar una inscripció a la pedra de la muralla. S’hi veia una figura que sostenia una mena d’amulet. Una dent de pedra com la que la Penélope havia trobat quan va obrir l’entra