Quan els teus pares et «convencen» que t’apuntis a una extraescolar, la vida pot ser força penosa.

El problema és que tots els pares del món (fins i tot els milionaris) estan convençuts que les seves vides són molt més dures que les nostres.

Es pensen que és facilíííííííííííííííííííssim sobreviure a cinquanta mil hores de classe fent veure que escoltes el professor i no adormir-te, o sense que t’enxampin xerrant; o que és tan senzill no matar-te en les acrobàcies que t’obliguen a fer a gimnàs (ai, perdó, Educació Física), o pitjor encara: sobreviure a l’hora del pati, als populars, als milions d’exàmens, a tenir un mòbil marca-no-t’hi-fixis, a la gasòfia del menjador...

Com que els teus pares pensen que és súper senzill i mai no en tenen prou, pretenen que en acabar les classes t’apuntis a una extraescolar!!!

Tu mires d’explicar-los que l’única extraescolar que vols fer és estirar-te al sofà amb el mòbil, la tablet i la tele, però ells se les saben totes per ser molt però molt convincents.

-O hi vas o a partir de demà aquesta serà la teva hora d’estudiar. Tu mateixa... -et deixen anar.

Total, que, per fer-los cas, m’he apuntat a una extraescolar en què m’ho passo «bomba»: acabo de, patapam!, caure a terra, i estic suant la cansalada, em surten dos trossos de cotó del nas i la meva superenemiga fa una hora que em diu elefant i granelluda.

Quina extraescolar és? La versió salvatge d’Els Jocs de la fam?

Nooooooooooooooooooooooooooooooooo.

D’això se’n diu bàsquet. El marcador va 45-0, i sí, el meu equip és el del 0. L’entrenador em crida:

-Aixeca’t, Sara, amunt!!!

Miro de dir alguna cosa amb lògica, alguna cosa del tipus «em moro!», però de la boca només em surt el aug, aug, aug, aug, perquè m’he quedat sense alè de tant córrer.

Com he acabat aquí?

Setembre és el mes preferit dels pares perquè comença el curs.

Després de tres mesos gaudint dels seus fills les vint-i-quatre hores del dia, com que són molt generosos, tenen ganes que també gaudeixin de nosaltres els professors, les monitores de menjador o qui sigui... (Algun any he vist els meus pares ballar d’alegria a la seva habitació).

A sobre no es conformen amb les mil hores de classe, no, tan bon punt arribes a casa el primer dia d’escola et deixen caure allò de:

-Sari... què penses fer aquest curs?

I si bé el que et surt és dir-los que vols fer exactament el mateix que els cursos anteriors (estudiar el mínim possible i aprovar amb bona nota), si no vols rebre és millor que segueixis el meu primer consell:

Poso les meves neurones a treballar i m’adono que quan diuen «fer» es refereixen a les extraescolars.

Perquè, al setembre, tots els pares pateixen un atac de «ganes irresistibles que facis alguna cosa útil», és a dir, que els agafa un infart si et veuen un minut sense fer res.

I, és clar, com que a l’escola ho saben, aprofiten per treure’ls calés i el primer dia ja et deixen caure el full amb el llistat de les extraescolars.

Quan la reparteixen ningú no en fa cas, perquè ja tens prou feina a explicar què has fet a les vacances, per quin nivell vas al joc de la tablet, si has aconseguit que et comprin el boli supercar que anuncien a la tele..., fins que el professor fa servir la paraula màgica: prohibit.

És escoltar que et prohibeixen alguna cosa i...

... t’entra un desig irrefrenable de fer-la.

-Nois -picada de mans, picada de mans-, nois, pareu atenció i no obriu el sobre. Prohibit obrir el sobre.

Encara va per l’hac de prohibir i en Pollastre ja ha estripat el sobre a mossegades.

En Pollastre (t’ho explicaré per si ets l’única persona en el món que no ho sap) té un nom normal, Àlvar, però ens mataria si li diguéssim així. Sempre fa les preguntes més absurdes, i per Reis va demanar 100 samarretes i un val per poder-hi imprimir el que li vingués de gust, de manera que sempre va supergraciós.

El primer dia de classe en porta una d’especial:

Com es passa!!!

Llegeix d’una tirada les extraescolars i va dient: un rotllo!, un rotllo!, un rotllo!, un rotllo! Després comença tot animat a escriure al full.

-Què fas?

-Aquí hi diu que pots fer propostes, així que hi poso les que em vénen de gust a mi:

Molt bé, això dels salts de pont i de la Fórmula 1 ho entenc, però... els vestits?

-És una broma boníssima que se m’ha ocorregut. Li posem un vestit de paper d’alumini a algú, li entaforem una olla de pressió al cap i després el deixem anar pel carrer perquè pregunti al primer que passi en quin any som. Li diran que al 2014, és clar, i aleshores començarà a saltar d’alegria, ho he aconseguit!, ho he aconseguit!

Ho diu i es cargola de riure. Jo el miro molt seriosa. De vegades no és fàcil captar què vol dir, perquè està com una cabra, una cabra molt sonada.

Si l’Obèlix té una força sobrehumana perquè de petit va caure dins de l’olla de poció màgica... en quina mena d’olla devia caure en Pollastre? En una plena d’al·lucinògens?

-Ho captes? -continua rient-. Ho he aconseguit!!!

Sé que no l’hi hauria de preguntar, però...

-I què se suposa que has aconseguit?

Em mira com si la cabra fos jo.

-Amb el vestit d’alumini es veu clarament que és un astronauta...

-Un astronauta? -l’interrompo-. Podria ser un astronauta o un entrepà...

-Un astronauta que sembla que hagi viatjat en el temps des del futur fins a l’actualitat...!

-Molt bé, però aleshores... per què no demanes millor que t’ensenyin a fer vestits d’astronauta?

Fa uns ulls com unes taronges.

-Quina idea més bona, quina idea més bona! -diu, i ràpidament corregeix la llista.

-I... qui voldrà sortir al carrer així?

-Qui? No ho sé... un munt de gent... A mi m’encantaria!!

És millor deixar-ho per impossible. Miro el full tot escrit i ratllat:

-La penses entregar?

Aleshores gira el full i veig que és anònim.

Si és anònim, pots posar-hi totes les bestieses que et passin pel cap, així que agafem el full i comencem a apuntar:

No hi poso les altres que se’ns van ocórrer perquè a partir de la pilota de pedra se’ns en va una mica l’olla... Sort que només ho veuran els de l’AMPA i és

Les extraescolars es van inventar perquè els pares es lliuressin de nosaltres i així poguessin comprar, dormir o estirar-se al sofà tranquil·lament sense que ningú no els emprenyi. Evidentment que ells no ho confessaran mai (com quan t’envien de campaments) i que utilitzaran l’excusa que ho fan per al teu bé o perquè et preparis per al futur.

Pretenen que et pensis que passar-te una hora tancat en una acadèmia estudiant anglès és un premi!!! T’agafen ganes de dir-los: «A mi no em donis més premis, millor castiga’m a veure la tele, per favor, per favor».

I el súmmum és que el primer dia, quan et deixen a la porta, mentre tu fas l’orni per no entrar-hi (o directament t’aferres amb totes les teves forces al marc de la porta), et menteixen:

-Ja veuràs que bé que t’ho passaràs.

Passar-m’ho bé? Això no s’ho creuen ni ells.

M’encantaria que quan el meu pare sortís de treballar el seu cap li digués:

-A partir d’avui, cada dilluns es quedarà dues hores més perquè li ensenyin a fer fotocòpies en color, els dimecres aprendrà a aguantar la respiració sota l’aigua i els divendres, solfeig a peu coix. Hem pensat que potser li serà útil en el futur.

-El futur? Jo el que vull és anar-me’n a casa a fer el que em passi pels nassos -protestaria jo.

Així que jo aquest any ho tinc claríssim. Quan la meva mare em pregunta a què em vull apuntar, li contesto:

-A res.

-A res? És una extraescolar nova? En què consisteix?

-No, mare, no m’has entès: no em vull apuntar a res de res.

-A reeeeeeeeeeeeeeeeeeeees? -respon com si li hagués dit que no penso sortir del llit en els pròxims vint anys-. Però... a res... de res?

-A res. Vull gaudir del meu temps lliure.

-Deus voler dir perdre el temps.

Se’m queda mirant molt seriosa sense dir ni mu. Ui... Això no pinta bé. Gens bé. De sobte deixa anar:

-Tens tota la raó. No t’obligaré a fer una extraescolar. Farem el que tu vulguis: o t’apuntes a una extraescolar o a partir d’ara aquesta serà la teva hora d’estudi...

I és clar, no em queda altre remei que treure de la motxilla els fulls que m’han donat a l’escola. La meva mare comença a llegir:

-Pintar amb el cul? Llançaflames amb pets...? Què és això, Sara? Et dediques a fer això en comptes d’estar atenta...?

Glups! M’he equivocat i m’he endut el full d’en Pollastre.

Quan la meva mare es calma (després d’una bona estona), giro el full, llegeix les extraescolars amb atenció i subratlla les «més interessants»:

Les miro i em cau l’ànima als peus. Les torno a mirar detingudament i busco la menys dolenta.

No n’hi ha cap de menys dolenta!!!

Normal, perquè les extraescolars es divideixen en:

I el problema és que totes les que agraden als teus pares són un pal com una catedral, perquè ells són els que volen que «serveixin d’alguna cosa».

Tècniques d’estudi? Si com a mínim et donessin alguna tècnica per fer xuletes o per donar un cop d’ull a l’examen del que tens al costat... Cant? Mare meva, si a sisè t’han d’ensenyar a cantar, no vull ni pensar en els galls que sortiran de l’aula! L’aventura de llegir? Segur que l’aventura és sobreviure a aquesta activitat.

-Quina t’agrada? -em pregunta la mare.

-Cap.

-A què et vols apuntar, aleshores? -Es nota que està entrant al nivell 1 de cabreig perquè fa la cara d’ara em sentirà aquesta, però encara no li surt fum de les orelles.

I aquest és el moment més important.

Atenció, segons el que responguis la teva vida pot ser un infern la resta del curs.

Molt atent.

Perquè, evidentment, tu sí que et vols apuntar a una extraescolar, però a una de les bones, d’aquelles que ells en diuen «perdre el temps» o «llençar els diners», per això mai no els la diguis a la primera, perquè l’únic que aconseguiràs és un noooooooooooooooo com una casa de pagès.

Per convèncer els teus pares has d’anar amb molt de compte i preparar-ho amb temps. Com?