La increïble història de... La cosa més estranya del món

David Walliams

Fragmento

cap

DONEU LA BENVINGUDA A...

El senyor Mesell

imagen

La senyora Mesell

imagen

Myrtle Mesell

imagen

Y un DALLONSIS...

?

31461.jpg

Aquesta és la història

d’una nena que ho tenia tot,

però que sempre en volia més.

Més i més

DALLONSIS!

cap-1

imagen

De vegades, uns pares perfectament agradables poden tenir fills monstruosos.

Us presento la família Mesell.

Aquest és el papa, el senyor Maurice Mesell. Tal com fa pensar el seu nom, el senyor Mesell és una persona d’ordre. Li agrada dur sandàlies amb mitjons i no gosaria menjar-se un préssec en públic. El senyor Mesell és bibliotecari. Li encanten les BIBLIOTEQUES perquè s’hi viu amb silenci, tal com fa ell. Vet aquí un home que mai no li alçaria la veu a un gall dindi. Ni a cap espècie d’ocell, de fet.

31413.jpg

Aquesta és la mama, la senyora Meredith Mesell. Du les ulleres penjades d’una cadeneta.

31414.jpg

El moment més compromès de la seva vida va ser la vegada que va esternudar en un autobús, i tothom es va girar per mirar-la. Segur que no us sorprendrà saber que també és bibliotecària. La Meredith i el Maurice es van conèixer a la BIBLIOTECA. Tots dos eren tan extraordinàriament tímids que durant els primers deu anys no es van adreçar la paraula per bé que treballaven junts. Però un bon dia, al passadís de la secció de poesia, el Maurice i la Meredith es van enamorar. Al cap d’uns quants anys es van casar, i al cap d’uns quants anys més van tenir una nena.

Prologue.tif

Aquesta és la seva filla, la Myrtle. Potser sou dels que penseu que no hi pot haver res més dolç que una criatura. US EQUIVOQUEU DE MIG A MIG! Des del moment mateix de néixer, la Myrtle va ser un HORROR absolut. Tant se valia les coses que li donessin: que si xumets, que si peluixos, que si aneguets de goma... La nena no en tenia mai prou.

31507.jpg

La primera paraula que va dir la Myrtle va ser «més», i la va articular el dia que va néixer. La petita Myrtle demanava més llet, tot i haver-ne engolit cinc bons litres. «Més» era la paraula que repetia la criatura una vegada i una altra.

—¡MÉS! ¡MÉS! ¡MÉS!

Com que eren Mesells de cognom i mesells per naturalesa, el Maurice i la Meredith no gosaven plantar cara a la seva filla monstruosa. La petita Myrtle aconseguia tot el que volia. Els pares li compraven joguines, joguines i MÉS joguines, i ella les feia miques de manera instantània. PIM-PAM!

—¡MÉS! ¡MÉS! ¡MÉS!

Quan va començar a caminar, el senyor i la senyora Mesell li van regalar llapis de colors, llapis de colors i MÉS llapis de colors. La Myrtle els va fer servir per guixar totes les parets.

NYAC!

Tot seguit, els partia en dos.

CRAC!

31734.jpg

A mesura que es va anar fent gran, gran i més gran, el senyor i la senyora Mesell no van parar de donar a la Myrtle totes les galetes de xocolata que volia. Més, més i encara més. I això que la Myrtle era feliç escopint-ne les engrunes a la cara dels pares.

31508.jpg

cap-2

31509.jpg

cap-3

imagen

Van passar els anys. El senyor i la senyora Mesell tenien l’esperança que la seva filleta només estigués «passant per una fase» que acabaria superant. Però la nena no la va deixar mai enrere, aquesta «fase». De fet, el comportament de la Myrtle es va anar fent més i més dolent[1] amb el pas del temps.

Els desagradables zero anys es van convertir en l’insuportable un. Després van arribar els terribles dos i els tumultuosos tres. Quan es van acabar els espantosos quatre i els terrorífics cinc, van venir els vomitius sis i els rancuniosos set. I finalment van arribar els indignants vuit i els sorollosos nou.

Untitled-2.tif

Renoi si en van ser, de sorollosos! A nou anys, la Myrtle despertava els pares cada matí amb un concert d’udols...

Cash%202.psd

Vull un munt de joguines!

Cash%202.psd

Vull cent ninotets!

Cash%202.psd

Vull una pila de monedes i bitllets!

La nena feia tant d’escàndol que la caseta dels Mesell tremolava literalment.

TRRRRRR!

Els llibres sortien volant de les prestatgeries.

Z    I    I    I    U!    PATAM!

Els quadres queien de les parets.

ZAM! CATACROC!

El sostre s’esquerdava i en queien trossos de guix.

CREC-CREC-CREC! PLONC!

Els pobres senyors Mesell, tant ella com ell, queien del llit.

PAF! POF!

S’aixecaven de terra amb penes i treballs, i de seguida corrien a fer tot allò que els exigia la seva filla. Li ho donaven tot, a la Myrtle. Però ella mai no en tenia prou.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos