La increïble història de... - El noi del milió

David Walliams

Fragmento

cap-1

1

 

Us presento en Joe Patata

 

Alguna vegada us heu preguntat com seria tenir un milió de lliures?

O mil milions?

Què us semblaria un milió de milions?

I què me’n dieu, de mil milions de milions?

Us presento en Joe Patata.

A en Joe no li feia falta imaginar com seria tenir carretades de diners. Només tenia dotze anys, però era ridículament, absurdament ric.

Image

En Joe podia tenir tot el que li vingués de gust.

• Un televisor gegant de 100 polzades de pantalla plana a cada habitació de la casa Image

• Cinc-cents parells de vambes Nike Image

• Un circuit de velocitat al jardí Image

• Un gos robot japonès Image

• Un cotxet de golf amb matrícula «PATATA 2» per conduir pels terrenys de casa seva Image

• Un tobogan d’aigua que portava directament del dormitori a una piscina olímpica coberta Image

• Tots els jocs d’ordinador del món Image

• Un cinema IMAX de 3D al soterrani Image

• Un cocodril Image

• Una massatgista personal les vint-i-quatre hores del dia Image

• Una sala de bitlles subterrània de deu fileres Image

• Una taula de billar Image

• Un dispensador de crispetes Image

• Un parc per fer skate Image

• Un altre cocodril Image

• Una setmanada de cent mil lliures Image

• Una muntanya russa al jardí Image

• Un estudi de gravació professional a les golfes Image

• Entrenaments de futbol personalitzats a càrrec de la selecció anglesa Image

• Un tauró de veritat en una peixera gegant Image

Com veieu, en Joe era un nen terriblement consentit. Anava a una escola ridículament exclusiva. Volava en avions privats sempre que anava de vacances. Una vegada van tancar l’entrada del públic a Disneylàndia només per a ell, perquè no hagués de fer cua a les atraccions.

Aquest que veieu aquí és en Joe, circulant a tota velocitat pel seu propi circuit privat en el seu propi cotxe de Fórmula 1.

Image

A alguns nens molts rics els fabriquen especialment versions de cotxes en miniatura. En Joe no era un d’aquests nens. En Joe necessitava que el seu Fórmula 1 fos més gran que el de veritat. És que estava una mica gras. I no és gens estrany, quan pots comprar tota la xocolata del món.

Us haureu adonat que en Joe està tot sol, en aquest dibuix. La veritat és que conduir sol per un circuit de velocitat no és gaire divertit, encara que tinguis milions de lliures. Necessites algú amb qui competir. El problema era que en Joe no tenia amics. Cap ni un.

• Amics. Image

Ara bé, conduir un Fórmula 1 i desembolicar una xocolatina Mars de mida extra són dues coses que ningú hauria de provar de fer a la vegada. Però ja feia uns quants minuts que en Joe no menjava res, i tenia molta gana. En el moment que entrava a la xicana, va trencar el paper amb les dents i va fer un mos de la delícia de torró i caramel recoberta de xocolata. Malauradament, com que en Joe subjectava el volant amb una sola mà, les rodes del bòlid van tocar la vora i va perdre el control.

El Fórmula 1, que havia costat milions de lliures, va sortir disparat de la pista, va fer una volta de campana i va anar a picar contra un arbre.

Image

L’arbre va resultar il·lès, però el cotxe va quedar llest per al desballestament. En Joe va sortir de la cabina com va poder. Per sort no s’havia fet mal, però estava una mica marejat, i va tornar trontollant cap a casa.

—Papa, he destrossat el cotxe —va dir en Joe tot just quan va entrar a la majestuosa sala d’estar.

El senyor Patata era baix i gras, com el seu fill. En general era més pelut que el fill, excepte al cap, que era calb i brillant. Estava assegut en un sofà de pell de cocodril amb capacitat per a cent persones, i no es va molestar a alçar la vista del Sun, el diari que estava llegint.

—No et preocupis, Joe —va dir—. Ja te’n compraré un altre.

En Joe es va escarxofar al sofà, al costat del seu pare.

—Ah, per cert, per molts anys, Joe.

El senyor Patata va lliurar un sobre al seu fill, sense apartar la vista d’una foto d’una noia que sortia a la pàgina 3.

En Joe va obrir el sobre amb entusiasme. Quants diners li correspondrien, aquest any? Va apartar ràpidament la targeta, on hi posava «Feliç dotzè aniversari, fill meu», i va estudiar el xec que hi havia a dins.

En Joe no va poder dissimular la decepció.

—Un milió de lliures? —va protestar—. Només?

—Què passa, fill?

El senyor Patata va abaixar un moment el diari.

—L’any passat ja me’n vas donar un, de milió —va ploriquejar en Joe—. Quan vaig fer onze anys. Als dotze me n’hauries de donar més, no et sembla?

El senyor Patata va ficar la mà a la butxaca de l’a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos