La increïble història de... - La dentista dimoni

David Walliams

Fragmento

Un simple dolor de muelas

1

Un simple cas de mal de queixal

imagen

L'Alfie odiava anar al dentista. Per això, el noi tenia gairebé totes les dents de color groc. Les que no eren grogues eren marrons. Mostraven marques de tot allò que els nens adoren i els dentistes odien. Caramels, begudes gasoses, xocolata. Les dents que no eren grogues ni marrons simplement no hi eren. Havien caigut. Una dent havia mossegat un caramel de cafè amb llet i s'hi havia quedat enganxada. Un excés de xiclets de gust de fruita se n'havien endut unes altres. Aquesta és la fila que feia el jove Alfie quan somreia…

Alfie

Això era així perquè aquell noi de dotze anys no havia anat al dentista des que era molt petit.

L'última visita de l'Alfie havia estat quan tenia sis anys. Era un simple cas de mal de queixal, però havia acabat d'una manera desastrosa. El dentista era un ancià, el senyor Antic. Malgrat les bones intencions, el senyor Antic hauria fet bé de jubilar-se molts anys enrere. El dentista semblava una tortuga, una tortuga vella, per ser més exactes. Duia unes ulleres tan gruixudes que semblava que tingués els ulls de la mida d'una pilota de tennis. El senyor Antic va dir a l'Alfie que el queixal en qüestió estava corcat, que un empastament no serviria de res i que per desgràcia no hi havia cap altre remei que arrencar-lo.

El Sr. Vetusto

El dentista va estirar i estirar i estirar amb uns enormes fòrceps d'acer. Però el queixal no sortia. Llavors el senyor Antic va col·locar el peu al capçal de la cadira, al costat del cap de l'Alfie, per fer palanca i intentar arrencar el maleït queixal. Però no hi havia manera.

El dentista tiró de la muela

El dentista antediluvià va demanar ajuda a la seva infermera, que encara era més vella que ell. La senyoreta Pedant va rebre instruccions d'aferrar-se al doctor i estirar tan fort com pogués. Però tot i així el queixal seguia sense sortir.

No van trigar a demanar a la fornida recepcionista, la senyoreta Vedella, que acudís a la sala per ajudar-los. La senyoreta Vedella pesava més que el senyor Antic i la senyoreta Pedant junts. Però ni tan sols amb tota aquella munició van aconseguir treure el queixal.

imagen

Aleshores, el dentista va tenir una idea, i va manar a la senyoreta Pedant que anés a buscar un fil dental especialment gruixut. Va lligar acuradament el fil al voltant del fòrceps, i després va fer un llaç al voltant de la figura ampla de la senyoreta Vedella. A continuació va ordenar a la rotunda recepcionista que saltés per la finestra quan hagués comptat fins a tres. Però ni el pes de la immensa senyoreta Vedella tibant del queixal va ser suficient per arrencar-lo.

Mentre el pobre Alfie, aterrit, esperava assegut a la cadira del dentista, el senyor Antic va sortir a la sala d'espera per demanar reforços. El grup cada cop més nombrós de pacients que esperaven tanda van ser cridats per ajudar. Joves i vells, grassos i prims: el dentista provecte necessitava tota l'ajuda possible.

imagen

Malgrat tot, fins i tot amb una llarga cadena humana formada per un exèrcit d'estiradors,* el queixal va continuar fermament arrelat al seu lloc. Arribats a aquell punt, el petit Alfie estava certament angoixat. El dolor causat per l'intent d'extracció del queixal era cent vegades pitjor que el mal de queixal pròpiament dit. Però el senyor Antic s'havia entestat a acabar el que havia començat. Suant com una truja, el dentista assedegat va fer una bona glopada de líquid per esbandir la boca i es va aferrar al fòrceps amb tota l'energia que li quedava.

Per fi, després del que van semblar dies, setmanes, fins i tot mesos d'estirar, l'Alfie va sentir un brogit eixordador: CCCCCCCCCCCC CCCCCCCCCCCCCCC RRRRRRRRRRRR UUUUUUUNNNNNNNN TTTXXXXXXXXXXXX!!!!!!!!!!!!!!!!!!

imagen

El dentista havia aferrat el queixal amb tanta força que l'havia aixafat. Va explotar en milers de petits fragments dins la boca de l'Alfie.

imagen

Enllestida finalment la feina, el senyor Antic i tots els seus ajudants van quedar apilats desordenadament al terra de la consulta.

—Bona feina, companys! —va anunciar, mentre la senyoreta Pedant, la seva ajudant, l'ajudava a posar-se dempeus—. Renoi, quin queixal tan tossut i pocavergonya!

En aquell moment, l'Alfie es va adonar que encara tenia mal de queixal.

El dentista s'havia equivocat de queixal.

Creer

2

Creure

L'Alfie va sortir corrents de la consulta del dentista gairebé esperitat. Aquella tarda fatídica, el noi va jurar que no hi tornaria a anar mai més. I fins aleshores no ho havia fet mai. Li havien anat arribant les cites. L'Alfie no s'havia presentat a cap. Al llarg dels anys havia rebut un sac de recordatoris del dentista, però l'Alfie sempre ho havia amagat al seu pare.

La família de l'Alfie estava composta per dues persones. El seu pare i ell. La mare del noi havia mort quan va donar a llum. No l'havia arribat a conèixer. De vegades se sentia trist, com si trobés a faltar la mare, però aleshores es preguntava com era possible enyorar algú que no havies conegut mai.

Per amagar les cartes del dentista, el noi arrossegava silenciosament per terra un tamboret de la cuina. L'Alfie era baixet per l'edat que tenia. De fet, era el segon nen més baix de l'escola. Per això havia de posar-se de puntetes sobre el tamboret per arribar a la part superior del rebost, on amagava les cartes. A hores d'ara devia haver-hi centenars de cartes enterrades allà, i l'Alfie sabia que el seu pare mai les arribaria a veure. Perquè feia molts anys que el pare de l'Alfie tenia molt mala salut, i darrerament havia de desplaçar-se en cadira de rodes.

imagen

Abans que la malaltia l'obligués a deixar de treballar, el pare de l'Alfie feia de miner. Gran i corpulent com un ós, a l'home li encantava treballar al pou de carbó i guanyar un sou perquè al seu fill estimat no li manqués res. Però tots els anys que va passar a la mina es van cobrar un preu molt alt: tenia els pulmons malalts. El pare era un home orgullós, i durant molt de temps va amagar la malaltia. Va treballar cada vegada més i més dur per extreure més i més carbó, i fins i tot feia hores extres per aconseguir arribar

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos