La increïble història de... - Un amic excepcional

David Walliams

Fragmento

cap-1

1

 

Gratar i olorar

 

El senyor Ferum feia ferum. També feia pudor. I si en català és correcte dir que empestava, aleshores també empestava. Era el pudent empudegat més empudeït que ha viscut mai.

La ferum és la pitjor olor possible. La ferum és pitjor que la fetor. I la fetor és pitjor que la pesta. I la pesta és pitjor que la fortor. I amb la fortor n’hi ha prou per haver d’arrufar el nas.

El senyor Ferum no tenia la culpa de ferumejar. Era un vagabund, al capdavall. No tenia casa on viure, i per això mai no tenia l’ocasió de rentar-se com ho fem vosaltres o jo. Amb el pas del temps, l’olor es va anar fent més i més forta. Aquest és un dibuix del senyor Ferum.

p3.tif 

Oi que se’l veu elegant, amb el corbatí i la jaqueta de xeviot? Però no us enganyeu. La il·lustració no fa justícia a l’olor. Aquest podria ser un d’aquells llibres de gratar i olorar, però l’olor seria tan desagradable que l’hauríeu de llençar al cubell de les escombraries. I després hauríeu d’enterrar el cubell. A molts metres sota terra.

Aquest gosset negre que l’acompanya és la Duquessa. La Duquessa no era de cap raça particular, era simplement un gos. També feia pudor, però no tanta com el senyor Ferum. En realitat, al món no hi havia res que fes tanta pudor com ell. Excepte la seva barba. La barba era plena de trossets passats d’ou, salsitxa i formatge que li havien caigut de la boca anys enrere. Com que no l’havia ensabonat mai, feia una ferum especial, encara pitjor que la ferum principal.

Un bon dia, el senyor Ferum va aparèixer a la ciutat i va prendre possessió d’un vell banc de fusta. Ningú no sabia d’on venia, ni on aniria a parar. En general, la gent el tractava amb amabilitat. De vegades li llançaven unes quantes monedes als peus, i s’allunyaven ràpidament amb els ulls plorosos. Però ningú no era realment amable amb ell. Ningú no s’aturava a fer petar la xerrada.

En qualsevol cas, ningú no ho va fer fins al dia que una nena es va armar de valor i va anar a parlar-hi, i aquí és on comença la nostra història.

—Hola —va dir la nena, amb la veu una mica tremolosa pels nervis. La nena es deia Chloe. Només tenia dotze anys, i no havia parlat mai amb un vagabund. La seva mare li havia prohibit que parlés amb «aquesta mena de personatges». La mare ni tan sols aprovava que la seva filla parlés amb els nens de les cases de protecció oficial. Però la Chloe no pensava que el senyor Ferum fos cap personatge. A ella li semblava un home que segurament tenia una història molt interessant per explicar, i a la Chloe li encantaven les històries.

Cada dia passava per davant d’aquell home i del seu gos amb el cotxe dels seus pares, de camí a l’exclusiva escola privada on anava. Tant era si feia sol com si nevava, el vagabund sempre estava assegut al mateix banc, amb el gos estirat als peus. Escarxofada en el cuir luxós i comodíssim del seient del darrere, al costat de la seva maliciosa germana Annabelle, la Chloe el mirava des de darrere la finestra i pensava.

Milions de dubtes i preguntes s’acumulaven dins del seu cap. Qui era? Per què vivia al carrer? Alguna vegada havia tingut una llar? Què menjava, el gos? Tenia algun amic o algun parent? I en cas afirmatiu, sabien que s’havia quedat sense sostre?

On passava el Nadal? Si volies escriure-li una carta, quina adreça havies de posar al sobre? «El banc just a la cantonada de la parada d’autobús»? Quan va ser l’última vegada que es va banyar? Era possible que es digués realment senyor Ferum?

La Chloe era d’aquesta mena de noies que els agrada estar soles amb les seves cavil·lacions. Sovint seia damunt del llit i s’inventava històries sobre el senyor Ferum. Completament sola a la seva habitació, se li acudien tota mena de contes fantàstics. Potser el senyor Ferum era un navegant heroic que havia guanyat dotzenes de medalles per la seva valentia, però a qui li havia resultat impossible adaptar-se a la vida en terra ferma? O potser era un cantant d’òpera mundialment famós que una nit, en assolir la nota més aguda d’una ària en la Royal Opera House de Londres, s’havia quedat sense veu i no havia pogut tornar a cantar? O potser es tractava d’un agent secret rus que s’havia disfressat de vagabund amb gran habilitat per poder espiar la gent de la ciutat?

La Chloe no sabia res del senyor Ferum. Però el que sí que sabia, el dia que es va aturar a parlar amb ell per primer cop, era que necessitava molt més que no pas ella el bitllet de cinc lliures que portava a la mà.

Semblava un solitari, però no solament perquè estigués sol, sinó perquè era com si la soledat li hagués envaït l’ànima. Això va entristir la Chloe. Sabia perfectament el que se sentia quan s’estava sol. A la Chloe no li agradava gaire l’escola. La seva mare havia insistit a enviar-la a una escola exclusiva només per a noies, i no hi havia fet cap amiga. A la Chloe tampoc no li agradava gaire estar a casa. Tenia la sensació que no encaixava enlloc.

Per acabar-ho d’adobar, s’acostava l’època de l’any que la Chloe detestava més. El Nadal. Se suposa que a tothom li encanta el Nadal, i als nens encara més. Però la Chloe l’odiava. Odiava les serpentines, odiava els espanta-sogres, odiava les nadales, odiava haver de mirar el discurs de la reina per televisió, odiava els pastissos de carn picada, odiava que no nevés mai quan en teoria havia de nevar, odiava seure amb tota la família per fer un sopar llarguíssim, i per damunt de tot, odiava haver de fer veure que era feliç només perquè era 25 de desembre.

—En què la puc ajudar, joveneta? —va dir el senyor Ferum. Tenia una veu inesperadament refinada. Com que mai no s’havia aturat ningú a parlar amb ell, es va quedar mirant amb certa suspicàcia la nena grassoneta. De sobte, la Chloe va tenir una mica de por. Potser al capdavall no havia estat bona idea parlar amb el vell vagabund. Feia setmanes, fins i tot mesos, que preparava aquell moment. Això no era ben bé el que ella havia imaginat.

Per empitjorar les coses encara més, la Chloe va haver de deixar de respirar pel nas. La fortor començava a marejar-la. Era com un ésser viu, que se li enfilava pels narius i li cremava la part posterior de la gola.

—D’això, bé, sento destorbar-lo...

—Sí? —va dir el senyor Ferum, amb un deix d’impaciència. La Chloe va quedar parada. Quina pressa podia tenir? Sempre estava assegut en aquell banc. Era molt poc probable que de cop i volta hagués de marxar a algun altre lloc.

En aquell moment, la Duquessa va començar a bordar a la nena. La Chloe va tenir encara més por. En adonar-se d’això, el senyor Ferum va estirar la corretja de la Duquessa, que en realitat no era més que un tros de corda vella, per ordenar-li que callés.

—Miri —va dir la Chloe, nerviosa—. La meva tieta m’ha enviat cinc lliures perquè em comprés un reg

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos