Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
És l’any 1899
i som a Londres, a l’època victoriana. Us presento els personatges d’aquesta història...
L’Elsie és òrfena i viu al carrer.
La Dotty és la dona de fer feines del Museu d’Història Natural. És més ximple que pixar enlaire.
En Thomas, que era soldat ras, és el xicot de la Dotty, i també és el soldat més baixet que ha servit mai a l’exèrcit britànic. Els seus companys li diuen «el Nap». Ara ja està retirat i viu a l’Hospital Reial de Chelsea, per la qual cosa forma part dels anomenats «pensionistes del Chelsea».
La senyora Agra és la vella sinistra que dirigeix LA CASA DELS CUCS, residència per a infants no desitjats.
El senyor Mastegot és el brutal guàrdia de seguretat del museu, tristament cèlebre per les seves botes de claus.
El comissari Lladruc és el temible cap de la Policia Metropolitana de Londres, famós pel seu bigotet.
Ara fa molts anys, el professor era el científic més important del museu, fins que un dels seus experiments va sortir catastròficament malament.
Lady Perdigó és una aristòcrata aficionada a la caça major. Durant les seves expedicions per l’Àfrica mata elefants, girafes i lleons, i després en transporta els cossos al museu perquè els dissequin i els exhibeixin.
L’almirall és l’únic dels que viuen a l’hospital que procedeix de l’armada. Va ser expulsat de la residència per als mariners retirats perquè s’emborratxava i alterava l’ordre públic.
El coronel i el brigada també són pensionistes del Chelsea.
El sergent major borni es cuida de tothom i de tot allò que entra a l’hospital i en surt. Tingueu-ho en compte.
Tots els pensionistes del Chelsea estan sota la supervisió de la formidable matrona de l’Hospital Reial.
La reina Victòria és la cap d’estat de l’Imperi Britànic. L’any 1899 ja fa uns sorprenents seixanta-dos anys que ocupa el tron en el regnat més llarg de la història de la Gran Bretanya.
L’Abdul Karim sempre és al costat de la Reina. Jove i ben plantat, és el seu assistent indi, també conegut com a «Munshi».
Sir Ray Lankester és el corpulent director del museu.
L’home anunci es passeja pels carrers provant de convèncer tothom que «S’ACOSTA LA FI».
El capità comanda el que era, el 1899, un dels vaixells de guerra més moderns de l’Armada Reial, l’HMS Argonaut.
La Banda dels Dits Enganxifosos es un grup problemàtic i perillós d’infants lladres, tristament famosos pel fet de ser els pispes més importants de Londres.
En Raj Primer és l’amo de tot un imperi de confiteria, és a dir, d’un carretó de dolços.
I per acabar, tot i que no per això és menys important... hi ha el MONSTRE DEL GLAÇ pròpiament dit, un mamut llanut que va morir fa deu mil anys. L’animal sense vida el van descobrir uns exploradors de l’Àrtic, en estat de perfecta conservació gràcies al glaç.
Capítol 1
CUQUES
PER ESMORZAR
Una llòbrega nit d’hivern, als carrers dels baixos fons de Londres, van abandonar un petit nadó a les escales d’un orfenat. No hi van deixar cap nota, cap nom, cap pista de qui era aquella nena tan petitona. Només el sac de patates que l’embolicava i la protegia precàriament de la neu.
A l’època victoriana no era inusual que els nounats fossin abandonats a la porta dels orfenats, dels hospitals o, fins i tot, de les cases de la gent de classe alta. Algunes mares pobres i desesperades esperaven que les persones o institucions que acollien els seus fills els poguessin donar una vi