Amanda Black 2 - L'amulet perdut

Bárbara Montes
Juan Gómez-Jurado

Fragmento

cap-1

Personatges

Amanda Black. Viu amb la tieta Paula d’ençà que van desaparèixer els pares al cap de poc d’haver nascut. Ara, amb tretze anys, ha descobert la veritat sobre els seus orígens: és l’hereva d’un antic culte dedicat a la deessa egípcia Maat, que té la missió de trobar i robar objectes màgics —i no tan màgics— que, en males mans, podrien ser perillosos per a la supervivència de la humanitat. A més a més, ha de bregar amb els problemes típics d’una adolescent, que no són pas pocs, i entrenar diàriament perquè els poders que se li van començar a manifestar el dia que va fer els tretze anys es puguin desenvolupar fins a la màxima potència.

imagen

Tieta Paula. És la germana de l’àvia de l’Amanda, a més de la seva tutora i entrenadora exigent. Ningú no sap quina edat té, ja que aparenta entre trenta-cinc i cinquanta-cinc anys. Afirma que ja no està en forma, però l’Amanda no s’ho acaba de creure: ha vist la tieta fent autèntiques proeses durant els entrenaments a què la sotmet cada dia.

La tieta Paula faria qualsevol cosa per l’Amanda, i el que més l’amoïna és mantenir-la apartada de tots els perills que comporta l’herència que va rebre quan va fer els tretze anys.

imagen

Eric. És el millor amic de l’Amanda: no només van junts al mateix institut, sinó que, a més a més, l’Eric l’acompanya allà on la portin les seves missions. És un autèntic geni dels ordinadors i pot piratejar qualsevol xarxa. Abans de conèixer l’Amanda, era un noi solitari amb qui tothom s’hi veia amb cor; ara ha guanyat confiança i no hi ha res ni ningú que li barri el pas... Una cosa ben normal quan t’enfrontes contínuament a perills que et poden costar la vida. Qui més s’estima del món és la seva mare, i després l’Amanda, tot i que li agrada molt l’Esme, que és amiga de tots dos.

imagen

Benson. És el misteriós majordom de la família Black. Sembla que pugui endevinar els desitjos i les necessitats de l’Amanda abans que la noia obri boca. Apareix i desapareix sense que se n’adonin i sembla que és a la Mansió Black des de temps immemorial: l’Amanda va descobrir una fotografia molt antiga on apareixia en Benson i... estava igual que ara!

S’encarrega de tot l’equipament necessari per a les missions de l’Amanda i l’Eric, i és capaç d’inventar artefactes sofisticadíssims. També sap pilotar els automòbils, avions i helicòpters que hi ha al taller de la Mansió Black i els ensenya a fer anar a l’Amanda i a l’Eric. Per a l’Amanda i la tieta Paula, en Benson és un membre més de la família i li ho han fet saber cada cop que n’han tingut l’ocasió.

imagen

Esme. Companya d’institut de l’Eric i l’Amanda. Coneix l’herència de l’Amanda i sempre està disposada a ajudar la seva amiga quan la necessita. Li agradaria amb bogeria acompanyar-la en les seves missions i espera que algun dia li ho demani; mentrestant, s’alegra de tenir l’Eric i l’Amanda com a amics i que li expliquin les seves últimes aventures. A ella també li agrada una mica l’Eric...

imagen

Llocs

La Mansió Black. És la casa dels Black des de fa centenars d’anys. L’Amanda va rebre la mansió i tot el que contenia com a herència quan va fer els tretze anys. Si bé per fora està ben conservada, per dins ja és tota una altra cosa. N’han pogut habilitar unes quantes habitacions per a l’ús diari, però la majoria encara estan molt atrotinades, gairebé en ruïnes. De mica en mica, però, la tieta Paula, en Benson i l’Amanda van treballant per tornar-li tota l’esplendor. El pitjor del cas és que, tot i tenir la fortuna que va heretar la jove, no la poden destinar a fer obres perquè els fa por que algú descobreixi els secrets que s’hi guarden. La Mansió Black té passadissos ocults, habitacions que apareixen i desapareixen i moltes coses que l’Amanda encara no ha descobert.

imagen

El taller. Així és com en diuen del soterrani de la Mansió Black i és on es preparen totes les missions de l’Amanda i l’Eric. Dins el taller s’amaga la Galeria dels Secrets, on es conserven els objectes robats en cada missió i d’on no tornaran a sortir mentre continuïn sent perillosos. A més a més, disposa dels ordinadors més potents; també té un hangar on es guarden les aeronaus —algunes de les quals, supersòniques— que necessiten per desplaçar-se per tot el món en un temps rècord; així com un enorme vestidor amb tota la indumentària que els pugui fer falta, des de roba d’escalada fins a vestits de festa; una biblioteca; una zona d’estudi, i una part del circuit d’entrenament que ha de fer l’Amanda cada dia. L’altra part és als jardins de la Mansió Black, si bé, tal com estan avui dia, això de dir-ne «jardins» és molt generós.

imagen

cap-2

Pròleg

Avançava pel temple amb tota la cautela de què era capaç.

Mentre preparava la missió amb en Benson, la tieta Paula i l’Eric, havíem sabut que l’antic edifici era tot ple de paranys, mortals de necessitat. Es veu que els membres de la tribu ronita eren recelosos i desconfiats de mena i s’estimaven més no deixar les relíquies desprotegides perquè qualsevol —en aquest cas, jo— els les pogués pispar. Ja n’havia pogut travessar amb èxit tres, de paranys, però no sabia quants més en devien quedar fins a la sala de l’ídol de pedra, que era el meu objectiu.

Aquest ídol, si queia en males mans, podia desfermar tota mena de catàstrofes naturals, de manera que la família Black hem jurat treure’l de la circulació. Aquest plural és complicat. I és que l’herència de la família Black implicava uns quants deutes pendents.

Els meus pares i, abans que ells, els seus, s’hi havien estat no sé quants anys, buscant l’ídol; però no va ser fins no fa gaires setmanes que l’Eric, per fi, va poder esbrinar on parava. D’ençà d’aquell dia que havíem trobat un patracol polsegós en una de les cambres de la Galeria dels Secrets on es parlava del famós ídol, el meu amic s’havia entestat a trobar-lo.

L’Eric havia investigat els ronites, els costums que tenien i els llocs on acostumaven a viure, havia consultat innombrables fonts escrites i s’havia estat hores i més hores estudiant documents antics de biblioteques oblidades. I tot això des dels ordinadors del taller de la Mansió Black, és clar.

Aquesta és la seva feina.

I aquesta, la meva.

Avançava per un passadís de murs fets amb blocs de pedra freda i grisenca que es perdien dalt de tot de les alçàries. A la superfície llisa d’alguns dels blocs de roca, els ronites hi havien esculpit diverses escenes en relleu. Em vaig acostar a la primera i en vaig retirar la pols amb la màniga. Hi vaig acostar la llanterna per veure-m’hi millor i vaig haver d’ofegar una exclamació. D’un bot, em vaig allunyar d’aquell relleu.

Vaig necessitar un instant per asserenar-me i tornar-m’hi a acostar. L’havia de veure per segona vegada.

El gravat de la primera pedra mostrava una jove mirant amb atenció una cosa en un mur. A la mà dreta duia un objecte estrany d’on sortien una mena de raigs... Podria ser una llanterna, però els ronites eren una tribu antiga: no n’hi havia pas, de llanternes, quan es van gravar aquelles pedres. Aquella jove anava vestida exactament igual que jo.

Ben bé podria ser jo.

—Però..., què és això? —vaig murmurar buscant amb els ulls el relleu següent.

Em vaig acostar al que hi havia a continuació. S’hi veia la jove avançant pel passadís. Vaig caminar a poc a poc fins a la tercera escena. Mostrava la mateixa jove estirada a terra i partida per la meitat damunt d’un bassal del que podia ben bé ser la seva sang. A sobre seu penjava una fulla tallant de forma semiesfèrica.

Una lleu ràfega d’aire em va acariciar les galtes.

Em vaig tirar a terra panxa avall i em vaig cobrir el cap amb les mans.

Sense pensar-ho, sense dubtar.

Això és part de la meva herència.

Juntament amb la Mansió Black i la pila de compromisos dels Black, també he rebut certes... habilitats molt particulars. Uns reflexos increïbles, una agilitat felina, la capacitat de robar-te el rellotge del canell sense que te n’adonis...

Això és el que som els Black. Lladres.

Un brunzit va anunciar l’arribada de la fulla tallant, que va travessar l’aire en aquell mateix lloc on, tan sols un segon abans, hi era jo.

«Ha anat d’un pèl», vaig pensar.

Vaig reptar uns quants centímetres fins que vaig superar la fulla tallant, em vaig aixecar i em vaig espolsar la roba. Havia anat de poc, però bé que havia de continuar. Vaig avançar amb cura, cercant qualsevol altre parany que pogués haver passat pel cap als ronites, una civilització gairebé desconeguda que, feia segles, havia viscut en un racó oblidat de la selva amazònica. Fins ara havien demostrat molta inventiva a l’hora de crear paranys mortals, però en algun moment es devien haver quedat sense idees.

O això era el que jo esperava.

Un arc de fusta, pintada amb colors esvaïts pel pas del temps, anunciava la presència d’una altra sala al final del passadís.

El vaig travessar.

I allà al davant, damunt d’un faristol, hi havia l’ídol.

Per molt ídol que fos, us he de dir que em va decebre bastant. No era més que un ninotet de fusta. Gens espectacular ni terrorífic, tan sols un ninot sense trets facials, fet d’una fusta polida i clara que brillava amb la c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos