La Bethany i la Bèstia 1 - La Bethany i la Bèstia

Jack Meggitt-Phillips

Fragmento

LaBethanyiBestia-3.xhtml

pag9.jpg

El lloro de color lila

L’Ebenezer Tweezer era un home horrible que duia una vida meravellosa.

Mai no passava gana perquè les seves neveres sempre eren plenes a vessar de menjar. No tenia problemes per comprendre paraules llargues, com «confibularitat» o «piniculard», perquè llegia llibres poquíssimes vegades.

A la seva vida no hi havia fills ni amics, així que ningú no l’interrompia amb sorolls desagradables ni converses no desitjades. Tampoc no havia d’assistir a festes ni a celebracions, i per tant, no calia que es preocupés mai del que s’havia de posar.

L’Ebenezer Tweezer ni tan sols s’havia d’amoïnar per la mort. En el moment en què comença aquesta història, faltava menys d’una setmana perquè fes els 512 anys, i tanmateix, si us l’haguéssiu trobat pel carrer, hauríeu pensat que era un home jove, certament de no més de vint anys.

És probable que també l’haguéssiu trobat força atractiu. Duia els cabells curts i els tenia d’un to daurat, tenia el nas petit, la boca ben formada i uns ulls que enlluernaven com diamants en la foscor. També destil·lava un meravellós aire d’innocència.

Per desgràcia, les aparences acostumen a resultar enganyoses. I és que, com veureu tot seguit, en el moment en què comença aquesta història, l’Ebenezer estava a punt de cometre una gran maldat.

De moment, l’única cosa que va fer l’Ebenezer va ser entrar en una botiga d’ocells. Un cop a dins, va esperar pacientment que li toqués el torn darrere d’una persona força impacient que hi havia davant de la caixa registradora. Aquesta persona impacient era una nena petitona i ossuda que duia una motxilla amb dos adhesius. En el primer hi posava «BETHANY», i en l’altre, «ANEU A CAGAR!».

—Vull una mascota! —va exigir la nena al robust i agradable encarregat de la botiga.

—Quina classe de mascota estàs buscant? —va respondre ell.

—Una granota! O una pantera! Ah! O un os polar!

—Temo que t’has equivocat de lloc. La botiga d’ossos polars i panteres és a l’altra banda del carrer, i el mercat de granotes només obre els dimecres. Et puc oferir un ocell, però poca cosa més —va explicar l’ocellaire.

La nena va ficar la mà a la motxilla i en va treure una xancleta, una galeta mossegada, dues petxines i un regle amb les paraules «PROPIETAT D’EN GEOFFREY» escrites amb llapis. Aleshores va col·locar tots aquests objectes damunt del taulell.

—Quina mena d’ocell puc comprar amb això? —va preguntar la nena.

L’encarregat va considerar el conjunt d’objectes i va fer uns càlculs mentals ràpids.

pag13.jpg

—Si hi afegeixes també la motxilla, et donaré deu cucs —va dir.

La nena va quedar molt complaguda davant d’aquella oferta. Es va treure la motxilla de les espatlles i la hi va lliurar. A canvi, l’home es va treure deu cucs de la butxaca i els hi va dipositar a les mans. La nena va passar per davant de l’Ebenezer i va sortir de la botiga.

—Em sap greu haver-lo fet esperar, senyor Tweezer —va dir l’ocellaire—. En què el puc ajudar?

—No pateixi —va contestar l’Ebenezer—. He vingut per recollir el lloro wintlorià de pit lila.

Quan l’ocellaire li va anar a buscar el lloro, que estava adormit, l’Ebenezer no se’l va endur de seguida. Va esperar que l’altre li lliurés la gàbia i després es va quedar una estona més a la botiga per fer petar la xerrada, tot i que no era pas cap gran amant de les converses.

—Recordi que es tracta d’un lloro molt especial —va remarcar l’ocellaire—. En tot el món en queden menys de vint. Vostè no és d’aquesta mena de persones que serien capaces de perdre’l, oi?

—Naturalment que no —va respondre l’Ebenezer, amb certa incomoditat.

—Ja no es troben exemplars com aquest. Em va costar molt localitzar-lo. Un autèntic lloro parlaire i cantaire no el trobarà a totes les botigues. I encara menys un lloro que canti les cançons dels humans pròpiament dites, en comptes de limitar-se a piular i prou. A aquests ocells els encanta tenir públic. Vostè no és d’aquesta mena de persones que el guardaria o l’amagaria, oi? —va preguntar l’ocellaire.

—Naturalment que no —va repetir l’Ebenezer. Cada vegada es trobava més incòmode sota l’atenta mirada del propietari de la botiga.

—Aquestes aus requereixen moltes atencions. Necessiten amor. No el pensa tractar malament, oi? —va preguntar l’home.

—És clar que no! —va respondre l’Ebenezer, amb una veu tremolosa i aguda.

L’ocellaire coneixia i s’estimava cadascun dels seus ocells, fossin parúlids aquàtics o gavines de pota groga, i no volia de cap de les maneres que cap d’ells anés a parar a una llar dubtosa. Va esguardar l’Ebenezer amb gran deteniment.

—Sé exactament quina classe de persona és, vostè —va dir finalment, després d’estudiar-lo amb atenció durant un parell de segons.

L’Ebenezer es va empassar la saliva.

—Vostè és un gran propietari d’ocells! —va dir—. Ho porta escrit a la cara!

L’Ebenezer va respirar alleujat i li va lliurar els diners. Va pagar més del preu acordat, com a agraïment especial a l’ocellaire per la seva tasca dura i difícil.

Després d’acomiadar-se, va sortir de la botiga amb el lloro engabiat i adormit. Va pujar al cotxe i va iniciar el breu trajecte fins a casa seva. Just en el moment en què estava aparcant, el lloro es va despertar amb un gran badall.

—Bon dia! —va dir el lloro, amb una veu gens característica d’un lloro. Parlava en tons greus i xocolatats.

—És gairebé de nit —va dir l’Ebenezer.

—Viiisca viiisca! Bona nit. Em dic Patrick.

—I jo soc el senyor Tweezer. Benvingut a la teva nova llar.

—Vatua l’olla! —va exclamar en Patrick.

«Vatua l’olla» era probablement l’expressió més adequada en aquelles circumstàncies, perquè el casalot de l’Ebenezer era certament extraordinari. Feia quinze pisos d’alt i dotze elefants d’ample. La façana estava pintada de vermell i els jardins eren prou grans per allotjar una dotzena de reunions simultànies per prendre el te.

Quan en Patrick va alçar la vista des de la gàbia, es va emocionar de debò. Era un lloro molt viatjat, havia fet gires com a cantant per diversos països, però mai no havia vist res que s’hi pogués comparar. Estava ansiós per volar per tots els racons de la casa i amarar-se de tot el que l’envoltava.

—Puc sortir de la gàbia ja? —va preguntar.

—Encara no —va respondre l’Ebenezer—. Abans vull que coneguis algú. Bé, potser és més adequat dir que vull que coneguis quelcom.

L’Ebenezer va baixar del cotxe i va entrar a la casa. Va començar a pujar les escales, sempre amb el lloro dins de la gàbia.

—Aquest quelcom viu a les golfes, a dal

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos