Llibres
Poesia
Novel·la romà ntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporà nia
Grans clà ssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literà ria
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romà ntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantà stica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, polÃtica, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
FamÃlia i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Fa més d’un any que la Gran Bretanya es troba en una guerra cruenta amb l’Alemanya nazi. É´s el punt culminant del Blitz[1] i les bombes nazis plouen sobre la ciutat. La gent de Londres viu en un estat de pà nic. I també ho fan els animals, especialment els del ZOO DE LONDRES.
Els personatges de la nostra aventura són:
L’ERIC
Aquest noi baixet d’onze anys té les orelles de pà mpol i un dels vidres de les ulleres el du esquerdat. Desgraciadament, com molts infants d’aquella època, l’Eric va perdre els pares a causa de la guerra. Des que s’ha quedat orfe, s’ha tornat introvertit i està trist la major part del temps. L’única cosa que el fa feliç és visitar el ZOO DE LONDRES. Hi ha establert una amistat molt especial amb una amiga enorme i peluda. Ara en parlarem, no us amoïneu.
L’ONCLE SID
En Sid és el germà de l’avi de l’Eric i és el cuidador més antic del ZOO DE LONDRES. Fa tant de temps que hi treballa, que ningú no recorda quan hi va començar, ni tan sols ell mateix. De jove, com molts altres homes en esclatar la Primera Guerra Mundial, es va allistar per fer de soldat. Però el primer dia que es trobava al camp de batalla a França, va trepitjar una mina enemiga i va perdre totes dues cames. Actualment, en Sid camina amb cames postisses, però res no pot diluir el seu esperit de lluita. El cuidador del zoo donaria qualsevol cosa per poder combatre els nazis i demostrar que, al capdavall, també pot ser un heroi.
L’ÀVIA
L’à via de l’Eric és un personatge temible. Vesteix de negre de cap a peus: sabates negres, abric negre i barret negre. L’anciana, que és sorda, no va mai enlloc sense el seu otòfon, aquella mena de trompeta que l’ajuda a sentir-hi més bé. L’otòfon també li serveix d’arma per foragitar la gent. Quan l’Eric es va quedar orfe, es va endur el noi a viure amb ella. Encara que s’estima molt l’à via, a l’Eric li resulta difÃcil estar amb ella, perquè és molt estricta.
LA BESSIE
La Bessie és una dona exuberant, pletòrica d’amor i de rialles. Treballa de metgessa en un hospital militar de Londres, en el qual, nit i dia, atén els soldats ferits. La Bessie i en Sid són veïns, viuen l’un al costat de l’altre en una filera de petites cases adossades. Una bomba va fer un forat a la tanca que divideix els jardins de la part del darrere, de manera que la Bessie pot anar a veure en Sid a qualsevol hora del dia o de la nit.
LA NINA, LA GUARDIANA ANTIAÈRIA
La Nina és una dels centenars de guardians antiaeris que hi ha a Londres, que entren en acció tan aviat com apareixen els bombarders nazis. Els guardians s’encarreguen que els londinencs abandonin els carrers i es posin a recer quan sona l’alarma que avisa dels bombardejos dels avions. És la feina perfecta per a aquesta manefla, a qui no hi ha res que li agradi més que donar ordres a la gent.
SIR FREDERICK ARRUFAT
Tenint en compte que l’Arrufat és el director general del ZOO DE LONDRES, us pot semblar sorprenent saber que no li agraden els animals. Les criatures de tota mena i condició el posen nerviós. Constantment, les bèsties el llepen, el mosseguen o, el pitjor de tot, s’hi pixen a sobre. De manera que es passa la major part del temps amagant-se al despatx, tan lluny de les bèsties horribles com li és possible. Parla d’una manera tan refistolada que de vegades ni tan sols se l’entén.
EL CAPORAL GARROTADA
Aquest vell soldat de la Primera Guerra Mundial és actualment el vigilant de nit del ZOO DE LONDRES. En Garrotada du un bigoti poblat i no va mai sense el seu casc de llautó, la pitrera plena de medalles i, el que és més important, el seu rifle. En Garrotada té ordres estrictes de disparar contra qualsevol animal perillós que s’escapi del zoo durant els bombardejos nocturns.
LA SENYORETA GRUNY
Aquesta veterinà ria del ZOO DE LONDRES, alta i corpulenta, rep l’avÃs cada vegada que cal sacrificar un animal. Armada amb una xeringa carregada de verÃ, la sinistra senyoreta Gruny adora la seva feina. Com més gran sigui l’animal, millor. És un personatge inquietant, que només parla amb grunyits.
LA HELENE i LA BERTHA
Aquestes misterioses i madures germanes bessones regenten una casa d’hostes deserta al poble de platja brità nic de Bognor Regis. La casa d’hostes, la Torre Miramar, no ha rebut cap hoste des de fa anys. Aleshores, què hi fa, allà , aquesta parella tan estranya? Potser el seu aspecte glamurós amaga alguna cosa més fosca sota la superfÃcie.
EL CAPITÀ DARD
En Dard és l’elegant però implacable comandant d’un U-Boot, és a dir, un submarà nazi. El Führer, Adolf Hitler, el malvat lÃder que ocupa el poder a Alemanya, ha enviat personalment el capità Dard a dur a terme una missió ultrasecreta. Aquesta missió ha dut l’U-Boot a la costa sud de la Gran Bretanya, on aguaita, preparat per atacar. Si en Dard se surt amb la seva, la guerra farà un gir definitiu i la victòria nazi no tindrà aturador.
WINSTON CHURCHILL
El primer ministre brità nic és un home gras i calb, que va sempre abillat de manera immaculada amb un vestit de tres peces, corbatà i barret de feltre. Winston Churchill és famós pels seus discursos arrauxats, una determinació obstinada i l’afició al conyac i als cigars. Molts el veuen com l’únic lÃder que pot conduir la Gran Bretanya a la victòria sobre els nazis.
I en darrer lloc, però no per això és menys important...
LA GORIL·LA GERTRUDIS
La Gertrudis és un dels animals més vells del ZOO DE LONDRES, i també el més famós. É´s l’atracció estrella del zoo. Els infants es deleixen amb les corredisses del vell simi, i li agrada fer el pallasso davant del públic, sobretot si és a canvi d’un parell de plà tans. A la Gertrudis li encanta fer pets amb la boca als visitants. La goril·la ha establert una amistat especial amb un infant en concret. Un noi baixet i tÃmid, amb les ulleres esquerdades, que es fa dir Eric.
Viure.
Estimar.
Riure.
El món s’havia vist abocat a una guerra plena d’horrors inimaginables, de manera que aquestes tres coses eren més importants que mai.
També són importants per a aquesta història.
La nostra aventura comença a Londres, en una tarda freda de desembre del 1940. Al ZOO DE LONDRES, per ser precisos. Allà , un infant acabava de fer una troballa. Una troballa que el va fer riure per primera vegada des de feia molt i molt temps.
—HA! HA! HA!
L’infant era un orfe d’onze anys que es deia Eric. Era baixet per a la seva edat i tenia les orelles de pà mpol, cosa que el feia sentir una mica acomplexat. El noi duia ulleres, però un dels vidres estava esquerdat i no tenia diners per reparar-lo.
Tan aviat com sonava la campana que assenyalava el final de la jornada escolar, l’Eric sortia corrents amb la mà xima velocitat que li permetien les seves cametes. Odiava l’escola, perquè els altres nens li feien la vida impossible, despietats, a causa de les orelles de pà mpol. Li havien posat de sobrenom «Orellut».
L’Eric tenia ordres estrictes de l’à via de tornar a casa directament i sense distreure’s. Però no es podia resistir a anar a fer un tomb. Des de l’escola, recorria els carrers com un esperitat, esquivant les muntanyes de runa. Es podien viure aventures a dojo entre les restes d’avions nazis abatuts, autobusos de dos pisos incendiats o edificis bombardejats, però el noi no perdia el temps. Tenia pressa per arribar al seu lloc preferit.
EL ZOO DE LONDRES.
A part de tots els animals que hi havia, el millor del zoo era que l’Eric hi podia entrar GRATIS! Això passava perquè el seu oncle hi treballava de cuidador. L’oncle Sid era en realitat l’oncle de la seva mare, però l’Eric sempre li deia «oncle Sid». De vegades, l’Eric fins i tot ajudava en Sid en les seves tasques. Això era el que més li agradava. El seu somni era arribar a ser també, algun dia, cuidador en un zoo. A l’Eric, els animals li semblaven més amables que els éssers humans. Per començar, cap no es burlava de les seves orelles prominents. Alguns animals també tenien les orelles de pà mpol. Però tant era, perquè, cadascun a la seva manera, tots eren bonics.
A l’Eric li encantava netejar els animals i donar-los el menjar, i no li feia res treure els fems de les gà bies. Alguns excrements d’elefant pesaven una tona i treure’ls amb pales era feina per a dos homes.
En Sid feia entrar dissimuladament l’Eric per l’entrada del darrere del zoo. D’aquesta manera no havia de pagar l’entrada de sis penics, una petita fortuna per a un nen petit. En realitat, l’Eric no en tenia ni un, de penic, o sigui que tenir-ne sis era inimaginable.
AixÃ, cada dia a les quatre en punt, l’Eric arribava a la porta per on entraven els treballadors. En el que semblava una operació militar, vigilava que no el veiés ningú i trucava tres vegades.
TOC, TOC, TOC!
Aleshores havia d’esperar en silenci fins que sentia un «u-huuu!». Era l’oncle, que imitava el crit del mussol. El senyal indicava que no hi havia ningú per la rodalia. El que sentia a continuació el noi eren les passes de l’home que s’acostava. En Sid anava amb unes cames de metall. Les de veritat les havia perdut durant la Primera Guerra Mundial. Quan caminava, sempre se sentia el clinc-clanc-clonc de les cames.
CLINC, CLANC, CLONC!
—La contrasenya! —xiuxiuejava l’home, amagat a l’altra banda de la porta.
—Trinco-trinco! —responia el noi.
—Ha! Ha! —feia en Sid mentre obria la porta—. Cap a dins!
La contrasenya sempre era diferent. El noi se n’inventava una de nova cada dia, per fer riure l’oncle.
Algunes de les seves favorites eren:
—Grà cies, oncle Sid.
—Com ha anat l’escola, avui? —li va preguntar l’oncle.
Es notava que eren famÃlia, hi havia una semblança. En Sid també era baixet i tenia les orelles prominents. Però també tenia unes celles gruixudes i poblades i una barba encara més poblada, de manera que aquà era on s’acabava la semblança familiar. Per culpa de les cames de metall, caminava vacil·lant. Els peus també eren de metall, és clar. Feia la sensació que en Sid estigués a punt de caure en qualsevol moment.
—L’odio! —va esbufegar el noi.
—No sé per què em molesto a preguntar-ho!
—Els nens es burlen de mi per les orelles.
—A mi les teves orelles em semblen perfectament normals! —va dir el vell, tot bellugant les seves pròpies orelles de pà mpol per fer riure el nen.
—Ha! Ha!
—No et deixis intimidar per aquests abusananos! El que importa és el que hi ha aquà dins —va dir en Sid, posant-se la mà al pit, just sobre el cor—. Ets un noi magnÃfic. No te n’oblidis!
—Provaré de no oblidar-me’n.
—No tens cap amic, a l’escola?
—La veritat és que no —va respondre el noi, entristit.
—Bé, sé que tots els animals que viuen aquà són amics teus. T’estimen tant com tu els estimes a ells.
El noi va abraçar l’oncle i va prémer el cap contra aquella panxa rodanxona.
—Ei! —va exclamar en Sid, aletejant amb els braços com si fos un pingüà que provés d’enlairar-se.
—Ho sento! Sempre m’oblido que tens les cames postisses...
—No pateixis. Quan em mori em podràs vendre com a xavalla! —va dir fent broma.
El noi va somriure.
—Ets molt divertit!
—Per molt que hi hagi guerra, has de continuar somrient. I rient. Si no, quin sentit té fer la guerra?
—Mai no m’ho havia mirat d’aquesta manera... —va reflexionar el noi—. Però tens raó, oncle Sid. Necessites que et doni un cop de mà amb alguna cosa, avui?
—Oh! Ets molt bon noi, però ja he fet tota la neteja. Ves a passar-ho bé!
—Grà cies! Sempre m’ho passo bé, jo!
—Segur que els animals estaran contents de veure’t, després d’allò d’ahir a la nit!
El noi va saber immediatament a què es referia. La nit anterior, a Londres, havia tingut lloc el pitjor bombardeig de la Luftwaffe, les forces aèries nazis, des que havia començat la guerra.
—Quan vaig sentir les sirenes d’alarma, vaig despertar l’à via. No hi sent gaire bé.
—SÃ, ja ho sé! És sorda com una tà pia.
—I tot i que jo encara anava amb pijama i l’à via duia la camisa de dormir, vam córrer a l’ESTACIÓ DE METRO DE BLACKFRIARS. Hi vam dormir tota la nit amb centenars de persones més, allà mateix a l’andana.
—Com va anar? —va preguntar l’oncle—. Suposo que hi devia haver molt de soroll.
—I molta fortor. No va ser la millor nit de la meva vida!
—No, però com a mÃnim éreu en un lloc segur.
—On et vas amagar, tu?
—Jo? La guardiana antiaèria em va ordenar que busqués recer, però vaig venir al zoo. Havia de ser aquà per cuidar els animals. Per calmar-los.
El noi va fer una ganyota de dolor en imaginar com devien haver patit els animals.
—Com estaven?
—Vaig fer tot el que vaig poder, però les bombes no paraven de caure. Bum! Barrabum! Barrabum! Em sap greu dir que la teva amiga va ser qui ho va passar pitjor. No suporta l’estrèpit de les bombes. Es va espantar moltÃssim.
El noi es va empassar la saliva, aterrit.
—Serà millor que la vagi a veure ara mateix.
—És clar. Tu sempre l’animes més bé que ningú!
L’oncle va estarrufar els cabells del noi. L’Eric va córrer a buscar la seva amiga.
Per l’Eric, el ZOO DE LONDRES era com una terra de meravelles. En tota la vida no havia sortit mai de Londres, però aquÃ, en unes quantes hectà rees de la ciutat, hi vivien les criatures més mà giques del món.
Però hi havia un animal en especial que l’Eric s’estimava més que cap altre.
Es deia Gertrudis.
La goril·la Gertrudis.
El més curiós de la Gertrudis és que fos tan humana i tan poc humana alhora.
Tenia tot el cos cobert de pèl espès i negre, com si dugués un abric de pells gegantÃ. Tenia un cap enorme, amb un front protuberant tan llarg com el rostre. A banda i banda del cap, just per sobre dels ulls, li sobresortien unes orelles inusualment grosses. Normalment, els goril·les tenen les orelles petites, però no era el cas de la Gertrudis. Potser era per això que el noi sentia que tenien una connexió especial. O potser eren els cà lids ulls de color gingebre que lluïen plens de bondat.
El nas ample de la goril·la era com el d’una senyora gran. Això era tal com havia de ser, perquè la Gertrudis era una senyora gran. Tenia cinquanta anys, una edat que per als goril·les correspon a l’ancianitat. Però la sensació que era una mena de dama vella i inofensiva desapareixia en el moment que obria la boca.
QUINS ULLALS!
La Gertrudis tenia el joc d’ullals més magnÃfic que s’hagi vist mai, dos a dalt i dos a baix.
Els braços tampoc semblaven els d’una dama vella i inofensiva. Eren gairebé tan amples com les potes, i les potes ja eren més amples del que seria normal. A més a més, tenia una panxa enorme, rodona com un barril. El que més li agradava a l’Eric de la seva millor amiga eren les mans i els peus. S’assemblaven molt als d’ell, amb la diferència que eren DESCOMUNALS.
Tot i que la Gertrudis era el simi més gros de tot el ZOO DE LONDRES, també era el més tendre. De vegades, un pardal volava fins a l’interior de la gà bia i li aterrava al cap. PodrÃeu pensar que un goril·la, amb la força increïble que té, esclafaria amb la mà qualsevol visitant inesperat. Però no era el cas de la Gertrudis. No, ella tractava l’ocellet com si fos un nadó. La goril·la l’agafava suaument i l’acaronava. De vegades, fins i tot imitava el cant de l’ocell.
—PIU, PIU!
Després feia un petonet al bec de la petita criatura.
—MUAC!
Tot això provocava el delit de la multitud que s’aplegava al voltant de la gà bia de la Gertrudis. De tot el ZOO DE LONDRES, la goril·la n’era l’ATRACCIÓ ESTRELLA.
El pitjor de ser orfe era com es trobava a faltar una bona abraçada. L’Eric havia perdut la mare i el pare durant la guerra. Tots dos abraçaven molt bé. De vegades, fins i tot feien una gran abraçada de famÃlia, amb l’Eric al mig. En deien una ABRAMITJADA. D’abraçada i de ser-hi al mig.
Al noi li agradaven aquestes abramitjades més que cap altra cosa. Notar l’amor i l’escalf dels pares el feia sentir segur. Ara, la guerra l’havia separat d’ells.
Per sempre.
L’Eric sabia que mai no tornaria a recuperar aquella sensació. Per això, quan mirava pels barrots de la gà bia de la Gertrudis, sovint desitjava poder fer mà gia i entrar-hi. Aleshores, la goril·la l’envoltaria amb aquells braços cepats i poderosos i l’abraçaria amb força. La Gertrudis era tan grossa com els seus dos progenitors junts. L’Eric estava segur que seria capaç de fer-li una magnÃfica i divertida abramitjada.
L’Eric va passar rà pidament per davant dels altres animals fins que per fi va arribar a la gà bia de la seva millor amiga. Entristit, va descobrir que la goril·la Gertrudis estava ajupida en un racó, d’esquena al públic, gronxant-se endavant i endarrere.
Allò no feia bona pinta.
Hi havia un problema dels grossos.
El comportament de la vella amiga no era l’habitual. Normalment, es delia fent monades davant del públic, es prestava a fer tota mena de bestieses, especialment a canvi d’un plà tan. O dos. O tres. O tants com en pogués encabir a la vegada dins del pap. Que eren molts.
Entre les monades favorites de la Gertrudis, hi havia:
El noi no suportava veure la seva amiga tan trista. Era clar que el bombardeig de la nit passada li havia tret tota la vitalitat de dins. La gentada que s’amuntegava al voltant de la gà bia murmurava i es queixava.
—He pagat molts diners per això!
—Quin tros de goril·la més mandrós!
—Quina pèrdua de temps!
Com que no es podia obrir pas entre la gent, l’Eric es va enfilar a un banc i va cridar:
—GERTRUDIS!
Quan la goril·la va sentir la veu del seu amic, es va deixar de gronxar i es va aixecar. Després va fer un bot cap a la corda i s’hi va enfilar à gilment, fent servir tant les mans com els peus. Un cop a dalt de tot, va localitzar el noi per damunt del mar de caps.
—UIIIIII! —va udolar en veure l’Eric.
Malgrat que fos eixordador,
es distingia que era
un crit de felicitat.
Tot el públic es va girar per localitzar qui era exactament aquella persona que la goril·la s’alegrava tant de veure. L’Eric era tÃmid com una mala cosa. Li va fer tanta vergonya que se’l quedessin tots mirant que es vatornar vermell com un tomà quet.
L’Eric va saludar lleugerament amb la mà la seva amiga. Llavors, la gentada es va separar per deixar que el noi passés davant de tot.
La Gertrudis va baixar fà cilment per la corda i va caminar com un à nec cap a l’Eric. El noi va posar la mà contra els barrots de metall.
—Ves amb compte! —va cridar una veu des de la gentada.
—Els goril·les són molt perillosos! —va dir una altra veu.
—T’arrencarà un braç en un tancar i obrir d’ulls! —va advertir un tercer.
La goril·la va seguir l’exemple del noi. Amb suavitat, també va col·locar la mà contra els barrots des de la part de dins, de manera que es tocaven els palmells de totes dues mans.
L’Eric va somriure i la Gertrudis també. En veure el somriure tan ximple de l’animal, el noi es va posar a riure i la Gertrudis el va imitar.
—Ha! Ha!
—Hu! Hu!
Aleshores, el noi li va treure la llengua.
I la goril·la la hi va treure a ell!
Un esclat de rialles va travessar la multitud.
—Ha! Ha! Ha!
Quan va sentir com reien, l’Eric es va posar nerviós i va fer un pas enrere.
—Som-hi, noi! —va saltar algú.
—Ara no t’aturis! —el va urgir un altre.
—Només per això ja compensa haver pagat l’entrada! —va remarcar un tercer.
El noi va respirar fondo i va provar d’abstraure’s de tots aquells desconeguts. Fent el cor fort, es va tornar a acostar a la gà bia. La Gertrudis li va somriure, amb els ulls lluents. L’Eric li va tornar el somriure. Els somriures de la goril·la eren encomanadissos de mena.
Avui, el noi estava decidit a fer un pas més enllà : volia ensenyar una nova monada a la Gertrudis. De manera que l’Eric va fer una cosa que sempre el feia riure. Va fer un pet amb la boca.
—PRRRT!
Alguns adults van fer sorollets i murmuris de desaprovació.
—TX!
—TX!
—TX!
Semblava clar que aquella mostra d’humor infantil no els havia impressionat.
Però la goril·la no pensava el mateix. Per un moment, la Gertrudis es va quedar desconcertada. Aleshores va serrar els llavis i va bufar, però no en va sortir cap so. Animant-la perquè ho tornés a fer, el noi va ajuntar lentament els llavis, va treure la llengua cap endavant i va bufar.
—PRRRT!
—TX!
—TX!
—TX!
Sense deixar de mirar l’Eric contÃnuament per agafar à nims, la goril·la el va imitar. Una vegada més, va tancar la boca i va treure la llengua encara més enfora. Aquesta vegada, com si fos una campiona dels pets bucals, la Gertrudis va fer el pet més fort i llarg que el món havia conegut mai.
—PRRRRRRRRRRRRRRRRRRT!
VISCA!
Malgrat que la cara li havia quedat coberta de bava de goril·la, el noi no es va poder estar de riure.
—HA! HA! HA!
La severa multitud també va començar a riure.
—HO! HO! HO!
—Ben jugat, noi!
—Aquest nen és una meravella amb els animals!
—Aquest parell haurien de sortir a l’escenari!
Sentint-se com si fes dos metres d’alçada, l’Eric es va preguntar si podia provar encara alguna altra cosa. Potser fer un pet amb la boca que semblés una melodia? Només hi havia una manera de poder-ho esbrinar.
El noi no coneixia gaires cançons. Una que sovint cantava a les reunions de l’escola i que, de fet, havia cantat aquell mateix matà era «Rule, Britannia!».
Aixà doncs, reproduint-ne la melodia dins el cap, en va començar a peterrejar[2] les notes de la tornada.
—PRRRT! PRT! PRT! PRT!
Aleshores l’Eric va callar, amb lâ