La Victoria Stitch 2 - Lliure i fantástica

Harriet Muncaster

Fragmento

Victoria_Stitch_Lliure_i_fantastica-3

El món dels humans...

La Victoria Stitch es va arrupir contra la paret de la cova i es va embolicar ben embolicada amb la capa de vellut. Amb les mans glaçades, tot tremolant, es va treure la vareta, que era la de la Celestine, la va bellugar i va fer caure una pluja d’espurnes de diamant sobre el munt d’algues seques que havia apilat a terra. Immediatament, s’hi va encendre un foc que va començar a crepitar. La Victoria Stitch es va treure les mans de sota la capa i se les va escalfar, amb les flames de color vermell cirera que brillaven en aquella cara tan pàl·lida entremig de la penombra. Malgrat el fred i que no tenia enlloc on anar, encara estava eufòrica després d’haver fugit del Reialme del Bosquet aquell mateix matí. Superar els guàrdies que en custodiaven la sortida havia estat bufar i fer ampolles. No s’esperaven pas que se’ls presentaria una bosquetana com ella, que sabia tots els secrets de la màgia prohibida. Així doncs, els havia fet l’encanteri de la son i havia sortit tan tranquil·la per la porta. Bufar i fer ampolles.

La Victoria Stitch somreia satisfeta mentre anava acariciant el Polsim, el seu petit dragonet, a la claror del foc. No havia estat gens bé, robar la vareta i la flor a la Celestine ni fer servir un dels encanteris que recordava del llibre de la màgia prohibida, El llibre del Bosquet, però tant li feia. Odiava el Bosquet i tots els bosquetans del reialme; excepte la Celestine, és clar. No havia tingut altre remei que tocar el dos. No hi pertanyia. No pertanyia enlloc. Estava millor tota sola. Allà fora era lliure! Les autoritats bosquetanes no la trobarien mai, al món dels humans. Era massa extens. Podia fer el que li vingués de gust: només s’havia d’assegurar que no la veiés mai cap humà. Ara el món era seu.

Va obrir la motxilla de vellut negre i en va treure un pot de xocolata ben negra i unes galetes que va compartir amb el Polsim. Se les van anar cruspint davant del foc: l’únic que se sentia era el crec-crec de les galetes i el regalim de les parets de la cova, llefiscoses d’algues. Era un bon lloc on amagar-se. Si més no, de moment. Però prou que sabia que aviat s’hauria de buscar un altre lloc on viure. No es podia pas quedar per sempre en una cova fosca i humida. A fora bufava el vent, la neu s’arremolinava i el mar rugia i s’estavellava contra les roques. La Victoria Stitch no l’havia vist mai, el mar, i el primer que havia fet havia estat posar-se a contemplar-lo asseguda dalt d’un còdol de la platja, tota embadalida amb el flux de les onades, que venien cap a ella i tot seguit se’n tornaven a anar.

I llavors els va veure: els humans. La Victoria Stitch no els havia vist mai, tot i que en sabia alguna cosa pels llibres. Vet aquí que havien arribat de sobte, sorgits ben bé de l’horitzó: dos gegants que baixaven al mar amb penes i treballs. La Victoria Stitch es va quedar clavada al còdol, garratibada. No és que tingués por que la veiessin —era molt petita en comparació amb ells—, sinó que es va espantar quan es va adonar de com era de diminuta. Tan poca cosa era?

Doncs no. Era una princesa, es va dir fent memòria. I si les autoritats bosquetanes i el gamarús de Lord Astrophel no s’hi haguessin ficat pel mig, bé que hauria estat reina, i ella i la seva germana bessona, la Celestine, haurien pogut governar juntes.

La Victoria Stitch s’havia posat bé la corona. Seguidament, es va aixecar del còdol, va agafar la flor i, d’una revolada, es va retirar a la cova.

Més tard, quan va haver parat de nevar, la Victoria Stitch va sortir de la cova i va solcar l’aire glaçat amb la seva flor; bé, la de la Celestine. Volia explorar una mica, a veure què. A entrada de fosc, la platja i els penya-segats coberts de neu resplendien de blancor sota la lluna que s’anava alçant al cel.

A aquella hora del vespre no la veuria pas ningú. Com un llamp, va volar per la platja cap al conjunt de cases que semblaven capses i s’amuntegaven dalt dels penya-segats. A cada casa brillaven uns quadrats daurats de llum groguenca i, per primera vegada, la Victoria Stitch va tenir un atac de solitud, allà tota sola enmig del fred, en un lloc que desconeixia. Per primer cop des que havia deixat el Bosquet, el record de la Celestine li va barrinar el cap com un corc i de seguida li va començar a fer mal el cor.

Ai, la Celestine...

Les coses ja no tornarien a ser iguals mai més. La seva germana, la seva bessona, era ara la reina del Bosquet. Tenia els seus deures. Els dies en què només eren elles dues contra el món ja havien passat. La Victoria Stitch va parpellejar i no va permetre que se li escolés cap llàgrima. De tota manera, és ben possible que se li haguessin congelat a la cara.

Però ara també l’amenaçaven d’entrar-li al cap altres pensaments. Abans de la Celestine, hi havia una altra reina: la reina Cassiopeia. La Victoria Stitch la va recordar amb una esgarrifança, ja que l’havien acusada del seu assassinat i l’havien tancada a la presó. Fins i tot després que la Celestine l’hagués ajudat a netejar la seva reputació, li havien confiscat definitivament la vareta i la flor. Era massa tard per redimir-se, ja. La fama la precedia. Per això van fer reina la Celestine en comptes d’ella. No quedava ningú més en la línia de successió, ningú més que hagués nascut dins d’aquells valuosos cristalls de diamant. I li va tocar a la Celestine, que, juntament amb la seva bessona, procedia d’un diamant impur.

La Victoria Stitch va respirar fort i es va esborrar els records del cap. Després d’observar a banda i banda, va veure que volava cap a un xalet humà. Va aterrar amb cura damunt l’ampit de la finestra i hi va mirar a dins, prement les mans contra el vidre glaçat. Allà tot semblava lluminós i lluent. La Victoria Stitch va suposar que aquell espai devia ser una cuina, perquè hi havia un taulell amb una aigüera, un prestatge ple de plats de ratlles i uns fogons on hi havia una cassola amb no-sé-què bullint-hi a dins. Que gegant que era tot, se’n feia creus! La Victoria Stitch va sentir que li roncaven els budells i ja se li havien acabat les galetes. És clar que, fent servir la màgia, podia crear qualsevol cosa de menjar —encara recordava aquell encanteri prohibit d’El llibre del Bosquet—, però on s’ho menjaria? Allà fora amb aquell fred que pelava? No, se les havia de manegar per entrar dins una casa d’humans sense que la veiessin i, un cop dins, amagar-s’hi. Necessitava refer-se amb una mica d’escalforeta.

La Victoria Stitch va tornar a pujar a la flor i va començar a volar al voltant de les parets de la casa, buscant-hi una obertura. El cor li bategava al pit. Era allò el que faria un explorador bosquetà com cal? Segurament, no. Els exploradors acostumaven a entrenar-se durant un any o més per aprendre a espavilar-se en el món dels humans amb tota seguretat i apartats dels ulls de tothom. S’havien de treure el carnet d’explorador abans de poder abandonar el Bosquet. I hi havia un fotimer de regles que se suposava que havien de seguir. La Victoria Stitch no en coneixia cap, d’aquelles regles, excepte la m

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos