El drac de la nit (Els déus del nord 4)

Jara Santamaría

Fragmento

el_drac_de_la_nit-2

Pròleg

No hi ha gaires llocs més foscos que un món on sempre és de nit. Podríeu córrer la Terra amunt i avall a la recerca d’espais recòndits i, així i tot, és ben probable que no arribéssiu mai a experimentar una foscor com aquella, una foscor consolidada, implacable, acostumada a impregnar-ho tot d’una fredor tan reconeixedora que penetrava fins al moll de l’os.

Tot i amb això, a la Uria li semblava que hi havia nits més fosques que d’altres. I la d’aquell dia era, sens dubte, de les pitjors.

Caminava sense rumb fix. Si ensopegava algun vianant li diria que tornava a Elizondo després d’un dia atrafegat fent tota mena d’encàrrecs per a Irurita, però mentiria: la realitat era que caminava sense cap propòsit concret, mirant de buscar una mica de consol en el silenci, només interromput pel crec-crec dels branquillons dels arbres quan hi posava els peus a sobre. Era una de les nits més negres que recordava. Li agradava fixar-se en coses com aquelles, observar-ho i analitzar-­ho tot a poc a poc, des de fora, com si fos una simple espectadora: aquella nit, la foscor semblava que s’hagués volgut ficar dins cada racó de Gaua i ho havia omplert tot d’un silenci gairebé inquietant, com si, en secret, volgués amagar que estava a punt de passar-ne una de grossa.

La Uria en gaudia, d’aquell silenci. De fet, el buscava.

Potser per això mateix va trobar en aquella nit una oportunitat perfecta per caminar durant hores.

Per a ella, no era pas tan fàcil. Havia de trobar un lloc on no hi hagués ningú, ni a prop ni lluny. Per trobar-se amb el silenci, no n’hi havia prou d’anar allà on la gent s’estigués sense dir ni piu, perquè cadascun dels pensaments de qualsevol persona que pogués trobar tot caminant li retrunyiria al cap amb la violència d’un crit. Era el càstig de ser empàtica, prou que ho sabia. Ho havia anat arrossegant tota la vida i es pensava que ho havia après a suportar, però últimament era una càrrega massa feixuga. Anés on anés, podia sentir tothom. Fins i tot els vianants que li adreçaven un somriure tímid amb una intenció evidentment amable no podien amagar la curiositat mentre s’anaven fent les seves cabòries: «És ella, oi? —pensaven—. La Uria, l’exlíder dels empàtics». I poques vegades s’aturaven aquí i prou: «És la que gairebé ens porta a la ruïna durant la batalla contra Gaueko. La que va ordenar que ataquéssim les criatures màgiques».

Els seus pensaments sonaven de manera tan forta i clara, tan contundent, que se li clavaven endins i l’obligaven a abaixar els ulls. «Fa mala cara, no sembla pas ella —pensaven alguns—, tot i que és normal: ja la planyo. Descavalcada del lideratge dels empàtics, per força ha de sentir una vergonya espantosa. Ves què en deu pensar la seva família!».

I alguns, els menys cautelosos, ni tan sols s’esforçaven a controlar els seus judicis de valor i, mirant-la de dalt a baix amb una ganyota de desdeny, pensaven que ben bé que s’ho mereixia, conscients, segurament, que els podia sentir. «Diuen que planejava deixar a l’estacada tots els altres llinatges, que ens volia abandonar en plena batalla!, que va ordenar als empàtics que es retiressin per salvar-se ells tots sols i que la resta ens en desempalleguéssim com poguéssim. Si no arriba a ser per l’Unax...».

L’Unax. Vet aquí on acabaven gairebé tots els pensaments, com si aquell nom fos un talismà màgic a què poder-se agafar. L’Unax. Tothom estava enormement agraït a aquell nou líder que havia arribat per salvar-los a tots del destí terrible que els esperava amb la Uria. De sobte, és com si tots plegats haguessin oblidat el que havia fet la família de l’Unax: el seu pare havia organitzat una revolta per destruir el portal, havia segrestat una nena i havia estat l’autèntic responsable que hi hagués hagut la guerra amb Gaueko. Si no haguessin segrestat l’Ada, no s’hauria pas esdevingut res de tot allò! I, així i tot, de sobte, tothom estava decidit a confiar cegament en el seu fill? I era ella la que havia de suportar la vergonya de tota la vall. Es veu que ningú no recordava que va ser ella qui va assumir el comandament per intentar desfer el caos que havia generat la família de l’Unax i que ho va fer tan bé com va saber, tot i ser massa jove per estar preparada per a una cosa com aquella.

Una mica més enllà, un cop de vent va sacsejar les branques dels arbres i la Uria es va aturar. «Ja n’hi ha prou, Uria», es va dir. No tenia cap mena de sentit pensar en tot allò. Prou d’una vegada. Que potser no es mereixia una mica de pau? Havia repassat una vegada i una altra cadascun dels passos que havia seguit el dia de la batalla, havia identificat tots els errors que havia comès i n’havia après, però, per molt que els estudiés i es mortifiqués analitzant-los, ja no hi podia fer res, estava tot dat i beneït. Havia d’aprendre a tirar endavant amb aquella equivocació i potser, si algun cop s’arribava a perdonar a ella mateixa, el poble de Gaua també l’acabaria perdonant.

Va repenjar l’esquena al tronc d’un arbre i va tancar els ulls, decidida a gaudir una estoneta més de la remor del vent. Es va concentrar en les sensacions més immediates: la fusta contra l’esquena, contra el clatell, l’aire fred que li acaronava les galtes, el crec-crec d’unes branques a una certa distància, l’esgarip d’un mussol, l’olor de l’herba molla, aquell crec-crec de branques que cada vegada se sentia més a prop... O potser era soroll de petjades? Va obrir un ull a poc a poc, esperant trobar un animal entre els arbustos, però el que va veure la va sobresaltar i, amb les mans en tensió, es va arrapar contra l’arbre.

—Hola? —va dir.

Allò no era pas cap animal. Per allà a la vora, mig amagat entre els matolls, una figura que semblava humana caminava amb dificultat. La Uria va mirar a banda i banda de manera instintiva, tot i que ben aviat va comprendre que no tenia gaire sentit buscar ajuda en un lloc com aquell, a les fondàries més pregones del bosc, allunyada de tot senyal de civilització. Eren, literalment, enmig del no-res.

Com hi devia haver arribat, aquella persona? Que potser s’havia perdut?

La va observar uns quants segons més des d’allà on s’estava abans d’acostar-s’hi, ben a poc a poquet, com si li fes por espantar-la.

—Hola —va repetir, aquest cop una mica més fort—. Que us passa res?

Quan va vèncer la distància que els separava, va poder observar millor la figura i es va quedar garratibada. Efectivament, es tractava d’un home, tot i que la positura encorbada, amb els braços tirats cap endavant per ajudar-se a caminar, feia difícil identificar-lo com a tal. Amb prou feines li podia veure la cara. Els cabells, llargs i despentinats, li cobrien els ulls i bona part del nas, i duia la barba igualment descurada. Anava vestit amb parracs, tan bruts com la seva pell, i tots estripats a l’altura dels genolls, com si els hagués gastat de tant anar de quatre grapes durant una pila d’anys. La Uria va entreobrir els llavis per dir una cosa, quan el desconegut va alçar els ulls cap a ella. I es va adonar que, fet i fet, no sabia pas què dir.

No hauria sabut com explicar-ho, però hi havia alguna cosa, en la presència d’aquell home, que li feia basarda i li havia accelerat el batec del cor. Es van quedar en silenc

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist