Resol el misteri! 3 - L'hotel encantat

Lauren Magaziner

Fragmento

Primer dia

L’ELIZA S’EQUIVOCA DE MIG A MIG. I AIXÒ NO passa gaire sovint, perquè la meva millor amiga, l’Eliza, és una crac de la lògica i de resoldre enigmes. Però aquesta és una d’aquelles estranyes ocasions en què l’espifia i tinc la sensació que el món trontolla. Mentre baixem del cotxe atropelladament, ens fem que no amb el cap l’un a l’altre.

—Per última vegada, Carlos —diu l’Eliza—, els fantasmes no existeixen.

Com he dit: s’equivoca de mig a mig.

—Que els fantasmes no existeixen! —me’n mofo.

—Això és el que he dit.

M’arrapo l’anorac al cos. En aquest moment no neva, però el terra està cobert per una capa de neu d’uns quants centímetres.

La mare m’havia advertit pel que fa a la neu i l’altitud, però ningú no m’havia dit res de la sensació tèrmica. El vent al cim de la muntanya Sugarcrest no és cap broma. És com si et colpegessin la cara amb un caramell una vegada i una altra. I ara que el sol es comença a pondre, el fred encara es nota més.

—Au, va, Eliza.

—Demostra’m que els fantasmes existeixen —em diu amb les galtes enrogides pel fred.

—Demostra’m tu que no!

Gruny.

—No, això no funciona així. És impossible demostrar que una cosa no existeix. En canvi, sí que es pot demostrar que existeix.

—Doncs és clar que existeixen els fantasmes! —crido—. Milers de persones arreu del món n’han vist amb els seus propis ulls. Què me’n dius, d’aquesta gent?

—Doncs que s’equivoquen.

—Pararan de discutir aviat? —pregunta el Frank estirant la màniga a la meva mare.

El Frank és el germà petit de l’Eliza. És un ferm candidat a obtenir un premi triple: al més escandalós, al més friqui i al més corcó. Però després d’haver treballat junts en dos misteris, li he acabat agafant afecte. És el millor a l’hora d’esmunyir-se en espais reduïts i trobar pistes on menys t’ho esperes.

La mare li somriu.

—El Carlos i l’Eliza han estat discutint sobre això durant l’última hora, per què haurien de parar ara?

—M’hi jugo el que vulguis que ja t’estàs penedint d’haver-nos convidat a venir —dic, fent broma.

La mare m’agafa de l’anorac i m’estira cap a ella per estrenye’m al seu costat.

—Precisament estava pensant tot el contrari, rei.

Aquest no és el nostre primer cas, però sí que és el primer en què a l’Eliza, al Frank i a mi se’ns permet intervenir. Ja hem resolt un parell de misteris, però en tots dos casos ho vam haver de fer d’estranquis.

La mare és copropietària d’una agència de detectius amb el seu soci, el Cole. Durant un temps, l’agència de detectius Las Pistas va estar a punt de fer fallida. El primer cas que vam resoldre, a la mansió d’una milionària, el vam arrabassar descaradament a la mare per ajudar a salvar l’agència. El segon cas va ser en uns estudis de televisió, al plató de la meva sèrie preferida, i, tècnicament, no teníem permís per investigar. La mare ens va enxampar intentant resoldre el misteri i vam acabar treballant plegats.

L’equip que vam formar tots quatre va funcionar tan bé que la mare va decidir fer-nos detectius júniors per al pròxim cas…, que és aquest.

Un fantasma ha estat atemorint els hostes de l’hotel Sugarcrest Park, un petit establiment que hi ha dalt d’una muntanya. Gairebé cada nit durant les últimes sis setmanes hi ha hagut alguna mena d’aparició. Els hostes han fugit de l’hotel cridant en plena nit. Pràcticament tothom que ha vingut té alguna història fantasmagòrica esfereïdora per explicar, i les ressenyes a internet són terribles. La propietària de l’hotel, la Reese Winters, ens ha contractat per salvar el negoci, que s’enfonsa a marxes forçades, i aturar aquest fantasma abans no passi alguna cosa realment espantosa.

—Tenim entre mans un cas de fantasmes, doncs —dic a l’Eliza— i no creus que es pugui tractar d’un fantasma de debò?

—No pot ser un fantasma de debò —em respon—, perquè ja et dic jo que no existeixen.

Em rendeixo.

—Increïble! —exclamo.

El Frank fa una bola de neu i me la llança. M’impacta al coll i el gel em llisca esquena avall. El fulmino amb la mirada.

—Què? —em diu pestanyejant amb un posat innocent—. Ha estat un fantasma!

—D’acord, d’acord, ja n’hi ha prou —diu la mare aturant-se en el caminet que condueix a la porta principal de l’hotel, del qual han retirat la neu a força de palades—. Estem a punt d’entrar i presentar-nos, i hem de ser professionals si volem causar una bona impressió. Això vol dir que s’han acabat les baralles. L’única manera d’esbrinar la veritat és aconseguir el màxim d’informació i treballar en equip. I això significa que tots dos heu d’estar oberts a les teories de l’altre.

—I JO què? —salta el Frank.

—Buida’t les butxaques —li exigeix la mare.

El Frank es fica les mans a les butxaques i treu una bola de neu de cadascuna.

—Torna-hi.

El Frank sospira i treu una segona bola de neu de cada butxaca.

—Au, va, la darrera vegada.

El Frank arrufa les celles.

—És que és la meva mascota de neu! Es diu Floqueta.

—Llença-la! —li diu la mare com si s’adrecés a un gos amb una pilota a la boca.

El Frank diposita la Floqueta a terra amb molta cura. I llavors l’aixafa de mala manera amb el peu.

—Soc un ieti!

—No vull boles de neu, Frank —el renya la mare—. Ni que et tiris pets davant de la nostra clienta.

L’hotel és un edifici aïllat situat al cim d’una muntanya. No és la més alta de la zona, però estem prou amunt perquè les orelles se m’hagin estat tapant i destapant al cotxe. I la mare ens fa beure un munt d’aigua per evitar el mal d’altura.

Per aquí al voltant no hi ha gairebé res més. Ni un poble. Ni supermercats. Ni cases. L’establiment que hi ha més a prop és un altre hotel que queda una mica més avall de la muntanya. Es diu Super Hotel Express i sembla cinc vegades més gran que aquest.

Però ni de bon tros no és tan bonic com el Sugarcrest, que és el típic hotelet muntanyenc. La part de fora és de fusta i té dues xemeneies revestides de pedra natural de color marró clar. Segur que la llar de foc està encesa, perquè un núvol de fum s’eleva cap al cel blanc.

—Sembla que nevarà —diu la mare forçant la vista cap amunt—. Però estic segura que seran quatre flocs de no res. Poc més que una empolsinada, vaja.

«Ja ens podem calçar…», penso empassant-me saliva. I aleshores la segueixo mentre enfila cap a dins.

Al vestíbul de l’hotel Sugarcrest Park hi ha un taulell de recepció amb unes escales a banda i banda. A l’esquerra, veig que hi ha una porta oberta que dona a una sala d’estar que té un aire rústic i una

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos