Resol el misteri! 1 - El secret de la mansió

Lauren Magaziner

Fragmento

RRRIIIIIIIIINNNGGG!!!

RRRIIIIIINNNGGG!!!

El despertador de la mare sona per segon cop aquest matí. El soroll travessa la paret de la meva habitació.

—Uf —remugo mentre faig mitja volta al llit.

Estic xop de suor. Aquest estiu m’he despertat així cada dia. Ja no ens podem permetre engegar l’aire condicionat i, ara que som a començament de juliol, amb el ventilador no n’hi ha prou.

RRRIIIIIINNNGGG!!!

Dono un cop a la paret amb la mà.

—Mama! Apaga el despertador!

Després em llevo i vaig cap al lavabo fent tentines. Aquest matí em fa molta pudor l’alè, així que em raspallo bé les dents. Anit em vaig «descuidar» a propòsit de rentar-me-les perquè, no ens enganyem, la pasta de dents té un gust fastigós. Normalment la mare em dona la tabarra fins que me les rento, però ahir estava tan atrafegada preparant el cas d’avui que ho va deixar estar.

La mare és copropietària d’una agència de detectius, però el negoci no rutlla gaire bé. De fet…, funciona pitjor que les meves ganes de rentar-me les dents. Fa sis mesos, la mare va dur un cas que va acabar malament,i l’agència va haver de pagar una bona pila de calés per danys i perjudicis. A més, això els va fer agafar mala fama i des d’aleshores no havien tingut gens de feina. Però ara, per fi, ha aconseguit un cas nou, i dels grossos! Una supermultimilionària que es diu Guinevere LeCavalier està rebent amenaces de mort anònimes i ha contractat la mare perquè descobreixi qui les hi envia! Avui al matí la mare l’entrevistarà per primera vegada.

RRRIIIIIINNNGGG!!!

El despertador de la mare…, un altre cop? Que estrany. Normalment es posa dreta d’un bot abans que li soni l’alarma tantes vegades.

Arrossego els peus pel passadís i pico a la porta de la seva habitació.

—Mama? Estàs desperta?

Obro una mica la porta i miro dintre.

—AAATXIM! —esternuda.

Entro i m’assec al llit.

—Això… Mama, et trobes bé?

—Ettic badadta!

—Malalta? No et pots posar malalta! Avui no!

Aquesta feina és important! Per a tots dos!

—Caddos —em diu la mare—, sisppau, ttuca ad beu soci i avisa’d que no eb ttobo bé.

—Què?

—Ttuca ad Code! Que podti ell ed cas!

El Cole és el soci de la mare i ara mateix està enfeinadíssim amb un altre cas, que també és el primer que li han encarregat des de fa mesos. Em poso dels nervis només de pensar en tot el que passarà si l’empresa de la mare fa fallida. I el Cole no pot investigar dos casos alhora.Ja és prou greu que la mare i el Cole ni tan sols tinguin un ajudant que els doni un cop de mà amb la feina.

—Però, mama… El Cole no pot agafar el cas de la Guinevere LeCavalier. No en té un altre, de cas per resoldre?

—Eds haudà de podtar tods dos! —diu la mare, amb el nas que li raja sense parar.

—Maaamaaa! —Sacsejo el llit—. Lleva’t, vinga, lleva’t! Has d’agafar el cas! No pots deixar que se t’escapi! —La samarreta de pijama suada que porto de cop i volta em sembla més fastigosa que mai, però miro de no pensar-hi mentre m’inclino cap a la mare—. Va, vine! —remugo, mentre l’agafo pels canells i l’estiro per fer-la seure al llit.

Però torna a caure d’esquena.

—Ui! Cob és que tota d’habitació fa vodtes? —pregunta. Després torna a tossir i gemega—: Ppobet-be que ttucadàs ad Code de seguida, Caddos! Sisppau! Jo tabpoc no vull pedde aquest cas.

—Però…

—Caddos! —exclama la mare, agafant un mocador de paper—. Sisppau!

—D’acord, entesos. Ara li truco.

Surto de l’habitació a poc a poc, trepitjant el terra amb fúria, i descobreixo sorprès que l’Eliza, la meva millor amiga, està asseguda a la taula de la cuina.

De fet, no sé per què em sorprenc. Quan l’Eliza em ve a veure, sempre entra sense trucar. És la meva millor amiga des que anàvem a l’escola bressol i viu al barri, a dos carrers de casa.

Últimament, gairebé em fa vergonya que vingui aquí, a aquesta casa d’una sola planta plena de pols, amb revestiments de fusta escantellats a les parets i una moqueta espellifada. Des que l’agència de la mare es va ensorrar, no hem pogut fer arreglar cap de les coses que se’ns han anat espatllant: l’aixeta que degota, la pica embussada del lavabo, el rentaplats que va malament, l’aspiradora avariada. I no vull que s’adoni que ens hem hagut d’estar de moltes coses,com ara l’aire condicionat o el menjar car. Fins i tot ens vam haver de vendre alguns llums, llibres i mobles per poder tirar endavant.

No vull que vingui. No vull que se n’adoni. Però no li he dit res i l’Eliza està acostumada a passar els estius amb mi, tant a casa com al casal, que és una altra de les coses que ara ja no ens podem permetre.

El casal comença d’aquí dues setmanes i l’Eliza encara no sap que jo no hi aniré. Cada cop que diu que ens ho passarem tan i tan bé, a mi m’agafa mal de panxa. No em fa cap il·lusió quedar-me tot sol a casa mentre ella participa en tots els esports i els jocs que abans fèiem plegats, però miro de no pensar-hi. Fins que l’Eliza hi vagi, passaré tant de temps com pugui amb ella.

—Eliza! Quan has vingut?

—Acabo d’arribar. He obert jo mateixa.

—Ah —dic.

Em deixo caure a plom sobre la cadira que hi ha al seu costat. Sé que he de trucar al soci de la mare de seguida, però no en tinc cap ganes. L’Eliza entretanca els ulls i em mira.

—Què et passa, Carlos?

Sospiro.

—La mare vol que truqui a l’agència de detectius i digui al Cole que hi vagi ell.

—Que vagi on?

—Figura que la mare havia d’investigar el cas de la Guinevere LeCavalier…

—La senyora gran que viu al barri ric?

Assenteixo amb el cap.

—Sí. Ha rebut amenaces de mort. Però la mare es troba malament i no pot treballar. I el Cole té massa feina. Però si no agafen aquest cas…

Aparto els ulls de l’Eliza, però noto que em mira fixament. M’agradaria poder-me ficar en un forat ara mateix i desaparèixer. O en un sot. O en un pou. (No tinc manies).

De debò: preferiria ficar-me en una claveguera plena de rates que parlar dels nostres problemes de diners.

L’Eliza em posa la mà al braç.

—Què és el que no m’has explicat, Carlos? M’estàs amagant alguna cosa.

—No és res —dic mentre em miro els peus.

L’Eliza arruga el front i jo començo a marcar el número del Cole.

Quin pal. Aquest cas podria haver retornat el prestigi a l’agència de detectius Las Pistas… Hauria solucionat els problemes de la mare. De tots dos.

M’aturo a mig marcar.

—Anem-hi nosaltres.

—Què? —diu l’Eliza.

—SÍ! —crida una veu esmorteïda des de sota el sofà.

—Oh, no —rond

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist