
—JA HEM ARRIBAT? —PREGUNTA EL FRANK per enèsima vegada.
—No —dic sospirant.
—I ara, que ja hem arribat?
—No —respon l’Eliza, la meva millor amiga, serrant les dents.
—Oh.—El Frank guaita per la finestra. Tot seguit es torna a girar cap a nosaltres—. Ara sí?
—Que no! —cridem tots alhora, fins i tot la mare.
Després d’estar tres hores tancada al cotxe amb el Frank, crec que la mare ja té ganes d’escanyar-lo. Engega la ràdio, i el Frank es posa a cantar seguint la música. Això el distraurà durant dos minuts com a màxim.
El Frank és el germà petit de l’Eliza i sempre ha estat un diable. Abans no suportava que ens seguís tota l’estona a l’Eliza i a mi. Però des que l’estiu passat vam resoldre un misteri que va salvar l’agència de detectius de la meva mare, m’he anat acostumant a les «ocurrències» del Frank.
—John Brown era un petit indi —canta ell més alt que la ràdio—, John Brown era un petit indi, John Brown era un petit indi, era un petit indi John. Un petit, dos…
Ben mirat, potser no m’hi he acostumat del tot, a les seves «ocurrències».
—Frank, xit —fa l’Eliza, tapant-li la boca amb la mà—. A veure qui és capaç d’estar més estona callat.
—Oh, soc BONÍSSIM en aquest joc! —exclama el nen.
La mare i jo ens mirem pel retrovisor i fem cara de circumstàncies. Tot i que el Frank és un corcó, em fa molta il·lusió que fem aquest viatge sorpresa a Burbank, Califòrnia.
Sí, sorpresa, perquè es veu que ahir l’agència de detectius de la mare, Las Pistas, va rebre una trucada del productor de la gran sèrie de televisió La bruixa adolescent. Tracta, d’això…, de nois i noies que fan màgia. Doncs la protagonista, la famosa actriu adolescent Layla Jay, ha desaparegut. Sense deixar rastre. I la qüestió és que aquesta setmana havia de començar a gravar la nova temporada.
El productor de la sèrie va decidir contractar un detectiu privat per ajudar a buscar-la. Va donar veus, i resulta que una de les seves amistats és la Guinevere LeCavalier, la millor clienta de la mare.
Els senyors Thomson, que són els pares de l’Eliza i el Frank, havien d’anar a un congrés de feina, fora de la ciutat, i la mare els ha fet un favor. Per això hem acabat tots quatre junts en aquest trajecte en cotxe, que, gràcies a la cantarella insuportable del Frank, està sent una mica traumatitzant.
La mare canvia de carril i no puc evitar posar-me nerviós. Aquest cas és l’oportunitat perfecta per impressionar-la amb les meves qualitats d’investigador. Des del cas de la Guinevere LeCavalier, fa uns mesos, frisava per tornar a fer de detectiu. La veritat és que al principi només m’interessava salvar l’agència de la mare…, però està comprovat que tinc bon olfacte de detectiu i molta gràcia per interrogar sospitosos.
A l’Eliza també li ve de gust treballar en un altre cas. Crec que troba a faltar exercitar la seva ment tan lògica. Hem volgut ocupar-nos d’un parell de casos de la mare, però els nostres plans no han funcionat. Ara la mare em té molt controlat i no deixa de cap manera que fiqui cullerada en un misteri.
Malgrat tot, sé que la puc fer canviar de parer. Només cal que li demostri de què soc capaç.
No soc pas conscient d’haver-me adormit, però de cop em trobo l’Eliza sacsejant-me.
—Ja hi som, Carlos! —exclama—. No em puc creure que estiguem a punt d’entrar al plató on graven La bruixa adolescent! Viscaaa!
Em tapo les orelles.
—Ai!
—Perdona, és que estic molt emocionada. Ens encanta aquesta sèrie!
—No, a mi no —apunta el Frank.
—Al Carlos i a mi —aclareix l’Eliza.
—Potser esbrinarem de què anirà la quarta temporada —dic—. I així entendrem l’escena de suspens al cementiri amb què es va acabar la tercera temporada…
—O potser ens deixaran fer d’extres!
La mare fa petar la llengua.
—No hem vingut aquí per això. Sé que esteu molt engrescats, però la situació és molt i molt greu. La Layla Jay podria estar en perill.
L’Eliza i jo ens quedem callats. La mare té raó. Per molt divertit que pugui ser estar entre bastidors de la meva sèrie favorita, no m’he de despistar. No sabem si la Layla ha fugit o l’han segrestat, i la nostra missió és trobar-la i assegurar-nos que està sana i estàlvia. No només la necessita la quarta temporada de La bruixa adolescent, sinó tot el món! La Layla Jay és una estrella de primera categoria. Diguem que és la reina dels adolescents. Un model a seguir per als nois i les noies d’arreu.
Ens aturem davant dels estudis i la mare ensenya la identificació al guàrdia.
—Giri a l’esquerra i vagi fins al plató vuit. Veurà l’aparcament a fora. Que li vagi molt bé la reunió amb el senyor Westover —li diu mentre ens obre la porta.
Als estudis hi ha molt de moviment. Una munió de gent va amunt i avall, traslladant peces del decorat i vestuari a altres edificis. Pel que sembla, n’hi ha uns deu, i cadascun té una placa diferent, que indica quin programa o sèrie s’hi roda.
De sobte, l’Eliza deixa anar un crit.
—Allà! És allà! Brad Bradley! —crida, assenyalant un adolescent amb un serrell llarg, que just en aquell moment desapareix per una porta de l’estudi.
—Què és un Brad Bradley? —pregunta el Frank.
L’Eliza no respon. Es limita a arrepapar-se tota al seient del cotxe fins que el cap li queda per sota de la finestreta.
—Creieu que m’ha vist? —demana en veu baixa, amagant-se a dins de la samarreta, com una tortuga que es fica a la closca—. Espero que no —remuga des de sota la roba.
—El Brad Bradley —respon la mare mentre aparca el cotxe— és l’altre protagonista de la sèrie, juntament amb la Layla Jay. Té disset anys. Amb els cabells rossos i els ulls blaus, fa tornar boges totes les nenes i les adolescents.
—Aquí en tenim una bona prova —dic, assenyalant l’Eliza.
La mare riu, i la meva amiga em clava un cop de colze.
Sortim atropelladament del cotxe. Em fa molt de mal el darrere després d’haver estat tres hores assegut, i el Frank comença a córrer en cercles al voltant meu i de l’Eliza dient-nos una vegada i una altra:
—A veure si m’atrapeu! A veure si m’atrapeu!
Fora, davant de la porta del plató, hi ha una adolescent plorant com una histèrica. Té uns trets força indefinits: uns cabells grenyuts que no són ni castanys ni rossos; una pell que no és del tot clara, però tampoc morena; uns ulls marrons molt junts enganxats al nas, i uns llavis fins. No sé qui és, tot i que és evident que no forma part del repartiment de la sèrie, però està tan trasbalsada que segur que és íntima de la Layla.
Quan passem pel seu costat, em fixo que du una pancarta a la mà que diu:
FAN NÚMERO U DE LA LAYLA! T'ESTIMO! LOUISE
Es pot saber des de quan deixen entrar fans en un plató tancat?
Ens colem per la porta del plató vuit, i la mare s’atura un moment a apuntar una cosa a la llibreta, segurament sobre la fan que hem vist fora. Rosega la goma del llapis, tota pensarosa.
—Mama, quan tens la reunió amb el Wolfgang Westover?
—D’aquí mitja hora —respon alegrement, tancant la llibreta—. El seu secretari m’ha dit que té el despatx aquí, al final del segon passadís del fons.
Per dins, el plató és immens. Els sostres fan quinze metres d’alt com a mínim i són plens de focus orientats cap avall. Tot em resulta familiar, perquè ho he vist a La bruixa adolescent.
El primer que hi identifico és el drac robot tan ferotge contra el qual el personatge de la Layla va lluitar al final de la segona temporada, i que després va domesticar durant la tercera. És gegant al nostre costat… Deu fer almenys uns sis metres d’alçada. Suposo que utilitzen imatges generades per ordinador per fer que el drac sembli real.
—UAL·LA! —deixa anar el Frank, aixecant la vista cap al drac—. El vull tocar!
—Ni se t’acudeixi tocar res, Frank —li diu la mare en to d’advertiment.
El nen s’aparta del drac. He de preguntar a la mare com s’ho fa perquè el Frank li faci cas, perquè sempre que jo li dic que no, ell sent un sí.
Darrere del drac hi ha una aula amb uns quants pupitres, i també hi ha una fila d’armariets. Tot això és de l’escola de bruixeria. L’aula de pocions és al fons, i conté tota mena de marmites i beuratges que bombollegen. I després hi ha el decorat del despatx del director, on sovint fa cap l’Aurelia, el personatge de la Layla.
La sala d’estar és un decorat de cartó pedra que a la vida real sembla molt més petit que per la tele. Suposo que és la màgia de Hollywood.
També em fixo en una cosa que no havia vist mai: una saleta d’un verd elèctric, amb el terra verd i les parets verdes. És força lletjota, espero que no surti a la quarta temporada.
—Què és això? —pregunto—. A la sèrie no hi ha res que sigui verd!
—És una pantalla verda —aclareix l’Eliza—. Posen els actors davant d’aquestes pantalles i els graven, i després, amb tècniques d’edició digital, substitueixen el verd amb altres fons. Fixa’t en l’estora de terra: segur que hi roden un munt d’escenes perilloses.
—Ah —dic, sentint-me una mica ximplet.
Ara que ja he inspeccionat el plató, dono un cop d’ull darrere de les càmeres. En aquesta zona tot és molt més fred, com un magatzem. El terra és de ciment i hi ha cadires preparades per a alguns membres del repartiment i de l’equip. En un cantó hi ha una taula amb aperitius i una porta oberta, que dona a una sala de reunions amb una taula llarga i unes quantes cadires.
—Què és allò d’allà? —pregunto a la mare, assenyalant la sala de reunions.
Però em respon l’Eliza:
—Deu ser la sala dels guionistes. Moltes vegades, a la televisió, els guionistes han de modificar el guió durant el rodatge si es troben amb alguna cosa que no quadra.
La miro somrient.
—Què? —diu.
—Tu ho saps tot, oi? —li faig de broma.
—No, allò no sé què és —respon l’Eliza, assenyalant una mena d’estructura mecànica de grans dimensions que hi ha en un racó. En penja un rètol vistós que diu:
MUNTACÀRREGUES FORA DE SERVEI
—Hi vull pujar! —exclama el Frank.
La mare arrufa el front.
—No podem. Està avariat.
—Aleshores, ja està? —pregunto, fent una volta sobre mi mateix de puntetes—. Ja ho hem vist tot?
L’Eliza nega amb el cap.
—Segur que també graven fora. Quan veníem cap aquí, he vist una plaça amb gespa i una glorieta que s’assembla molt a la Cala Secreta.
Així és com es diu el poble on transcorre la sèrie.
La mare s’allunya unes passes i jo em giro cap a l’Eliza.
—I… com és que hi ha tanta gent, aquí? —pregunto—. No poden rodar sense la Layla. És la protagonista. Surt pràcticament en totes les escenes.
—El pitjor —apunta l’Eliza arrufant el front— és que no sabrem identificar els sospitosos. Aquí hi deu haver cent persones com a mínim.
No tinc temps de respondre-li: la mare se’n va de dret cap a una gran cadira en què diu «DIRECTOR» just en el moment en què s’hi deixa caure un home alt i prim de trets asiàtics. Té les galtes arrodonides, la barbeta punxeguda i els cabells llargs recollits en una cua de cavall. Porta només una arracada. Com si fos un pirata. Un detall que no s’escapa al Frank, el qual l’apunta amb el dit i diu:
—Només li falta la pota!
—Perdona? —li etziba el director.
—Que hem tingut molta… potra! —intervé la mare, salvant la pell al Frank—. Vostè és Douglas «Guillotina» Chen, el director de La bruixa adolescent?
—I vostè què n’ha de fer? —li engega, assenyalant-la amb el dit a la cara—. No deu ser de la premsa, oi? No tinc res a dir! No he de fer cap declaració! Cap ni una!
La mare somriu, i les faccions del Guillotina se suavitzen. És al·lucinant veure l’experta en acció. La mare sap perfectament com cal manipular la gent. I aleshores em pregunto…: fins a quin punt em manipula a mi?
—Soc la detectiva Catalina Serrano, de l’agència de detectius Las Pistas. M’han contractat per buscar la Layla Jay.
—Ah. —Arrufa el front.
—Quan va desaparèixer exactament?
—Dijous —respon—. No va venir a la feina.
—Ho fa sovint, això? —pregunta la mare.
L’home bufa.
—La Layla no desaprofita cap ocasió de posar-se davant les càmeres.
—Algú va trucar a la policia?
—«Algú va trucar a la policia?» —repeteix ell amb to burleta—. És clar que vam trucar a la policia.
Tanco les mans amb força. A la meva mare ningú no li parla així! Ni tan sols un director famós.
Obro la boca, però la mare em posa una mà a l’espatlla.
—I què va dir la policia?
El Guillotina fa una ganyota.
—No tenen ni idea d’on pot ser, però tampoc no es van alarmar gaire. Van dir que el més probable és que hagi fugit per tota la pressió que li suposava ser famosa, i que no hi podien fer gaire cosa sense pistes. Al cap de quaranta-vuit hores, ens van enviar uns quants agents, però no sembla que avancin gaire en la investigació.
—Se li acut on pot ser? —hi fico cullerada.
—Que faig cara de ser el cuidador de la Layla Jay, jo? —engega—. Pregunta-ho a la seva agent, l’Agatha Tuggle. Això és cosa seva, tot i que és evident que no se n’acaba de sortir.
El Guillotina fa un gest cap a la porta de l’estudi, per on acaba d’entrar una dona. És baixeta, però té molta presència amb el vestit de jaqueta i pantaló i les grans ulleres rodones que du. Porta els cabells castanys recollits en un monyo perfecte, del qual surten tres bolígrafs.
—Douglas —diu al director, agitant un full de paper en l’aire—, què és aquesta carta tan absurda que acabo de rebre del teu despatx?
—És una notificació d’incompliment de contracte. La Layla Jay ha comès una infracció en el moment en què no s’ha presentat a la feina!
—Xit. No t’alteris, Douglas —diu l’Agatha Tuggle, l’agent de la Layla, amb una veu tranquil·litzadora—. Ja saps com són els actors. A vegades són molt fantasiosos. Són impulsius. Imprevisibles. Tot forma part del procés creatiu. La Layla és tan bona actriu que no és gens estrany que hagi tingut un…, d’això…, un moment de caprici.
—Ah, res d’excuses, Agatha! Un altre cop, no!
—Un altre cop? —pregunto.
—La despatxaré, Agatha! —sentencia el Guillotina sense fer-me cas—. T’ho dic de debò!
—A veure, Douglas, pensa-t’hi bé —diu l’Agatha—. No et precipitis. La Layla és la teva estrella. La sèrie seria un fracàs sense ella, i ho saps.
—El cas és que ara no tenim la protagonista —lamenta, agitant les mans en l’aire.
—La Layla apareixerà, t’ho prometo —En aquell moment, sona el telèfon de l’Agatha—. Disculpa, l’he d’agafar. —Es gira d’esquena al Guillotina—. Digui? No, Leo, el director de càsting ha dit que el paper no feia per a tu. Però et puc apuntar per a una prova de bufó per al… Hola? Quin fàstic de servei! Aquest edifici és com un forat negre per a la cobertura.
L’Agatha es dirigeix tota decidida cap a la porta lateral i se’n va.
—Veieu el que he d’aguantar? —protesta el Guillotina—. Ara mateix estem tots ben fumuts, i pel que sembla ella no s’adona de la gravetat del problema. Estem fins al coll de me…
—Ehem! —La mare s’escura la gola i després ens assenyala a tots tres.
Ell es plega de braços i s’allunya.
—Val més que vagi a la reunió —sentim que diu a la mare—. Al senyor Westover no li agrada gens la impuntualitat.
La mare somriu.
—Gràcies pel consell.
Tan bon punt som a una distància prudencial del Guillotina, dono un cop d’ull a la llibreta de la mare per intentar llegir-ne alguna cosa, però ella tapa les notes amb la mà.
—Què en penseu, del Guillotina? —ens pregunta l’Eliza a la mare i a mi.
—Crec que és un bon tros de lluç —respon el Frank.
La mare li esborrifa els cabells.
—Bé, he apuntat unes primeres impressions, però no m’agrada prendre decisions precipitades. He d’investigar més.
Jo també l’he d’investigar. Potser esbrino alguna cosa que a la mare li passa per alt, i aleshores quedarà tan al·lucinada que al final s’adonarà que he nascut per ser detectiu. Al cap i a la fi, ho porto a la sang!
Darrere les càmeres hi ha un gran espai. Un passadís ben llarg travessa el fons dels estudis i condueix fins a una sala de vestuari i d’attrezzo, una sala de maquillatge, el camerino de la Layla i el del Brad Bradley. En tombar la cantonada, hi veiem més despatxos. Passem pel costat del del Guillotina i, al mig del passadís, just davant d’una planta, en trobem un altre amb una placa:
WOLFGANG WESTOVER
PRODUCTOR EXECUTIU
La porta és de vidre esmerilat i no veig què hi ha a l’altre costat, però sí que sento una baralla a crits.
—Fem tot el que podem —assegura una veuarra.
—DONCS NO ESTEU FENT PROU! —brama una dona.
—Sisplau, Miriam, tranquil·litza’t.
—NO EM PENSO TRANQUIL·LITZAR, WOLFGANG! NO FINS QUE TROBI LA MEVA NENA!
—Et prometo que…
Se sent un sanglot i, a continuació, un cop fort d’un objecte que ha llançat algú.
—Sí, és clar!
En aquell moment, la porta del despatx del senyor Westover s’obre amb tanta força que al·lucino que no es trenqui el vidre. Una dona corpulenta passa pel costat nostre tan de pressa que ni tan sols tinc temps de mirar-la bé. Mentre s’allunya, l’única cosa que veig és una pell molt morena, uns cabells arrissats curts sota un barret d’ala ampla i un vestit estampat que fa una mica de mal als ulls. Les sabates de taló d’agulla repiquen pel passadís, i llavors desapareix.
—Em sap greu —diu un home al costat de la porta.
Deu ser el productor executiu, el Wolfgang Westover. És estrany… Fa la impressió que és afable i simpàtic, però també té alguna cosa que intimida molt. És molt més alt que l’Eliza i jo i, per descomptat, que el Frank. Fins i tot la mare sembla petita al seu costat.
—La senyora Miriam Jay està destrossada, com és lògic —continua.
—Vol dir la mare de la Layla Jay? —pregunto, estirant el coll per intentar-la localitzar, però ja s’ha esfumat.
—Exacte —diu el Wolfgang.
—Tenia cita amb vostè a les dotze —informa la mare, oferint-li la mà—. Detectiva Catalina Serrano, per servir-lo.
—Oh. Oh! —La reconeix, per la cara que fa—. És clar! La meva amiga Guinevere LeCavalier em va dir que l’agència de detectius Las Pistas és la millor del sector. Passi, passi, que parlarem.
—Amb molt de gust, gràcies —accepta la mare educadament.
El Wolfgang li aguanta la porta oberta, però la mare, abans d’entrar, em fa una de les seves miradetes, amb la cella aixecada i les faccions dures.
—Rei —em diu—, l’Eliza, el Frank i tu m’heu d’esperar al plató. Seieu en aquelles cadires que hi ha darrere del director Chen i estigueu-vos quietets.
—Quietets —repeteix el Frank amb una rialla furtiva.
—Sisplau, mama —suplico en veu baixa—. Deixa’m que t’ajudi.
És una baralla que hem tingut uns quants cops des de l’estiu passat. Ja sé que no la faré baixar del burro, però necessito que m’escolti…, que vegi que soc aquí. Ha de saber, i l’hi diré tantes vegades com calgui, que és el que més necessito ara mateix.
La mare fa una ganyota.
—Carlos, t’agraeixo que m’ajudessis amb l’agència l’estiu passat, però d’aquest cas me n’ocupo jo. La meva feina pot ser molt perillosa. No vull que us passi res, o sigui que estigueu-vos asseguts. Podeu llegir, resoldre enigmes del quadern de l’Eliza i xerrar entre vosaltres, però no parleu amb ningú del plató. Ho sabreu fer, o he de contractar algun becari perquè us faci de cangur durant tot el dia?
Un cangur! Em pugen els colors a la cara. Miro el Wolfgang Westover i veig que no mostra cap mena d’interès per la conversa, sinó que s’està arrencant els repelons. Segur que pensa que som uns marrecs. Trobo que és una actitud molt penosa i gens professional.
—Carlos —fa la mare amb un to seriós—. Puc confiar en tu?
Faig entrexocar els peus.
—No t’hi amoïnis —intervé l’Eliza—. Jo m’encarregaré de vigilar el Carlos.
Just quan ho diu, se li encenen les orelles; això vol dir que menteix. L’Eliza és la meva millor amiga des de fa un grapat d’anys, i la conec perfectament. Què li agrada? Els enigmes. Quins són els seus punts forts? És un geni. I els seus costums? Sempre parla en veu alta quan està capficada en alguna cosa. I els seus punts febles? Menteix molt malament.
Sembla que la mare no se n’adona. Potser és perquè el Wolfgang Westover es mira impacient el rellotge.
—Gràcies, Eliza. —La mare mira un moment el Frank, que es dedica a despenjar de la paret les fotos d’estrelles de la tele i després les torna a penjar de cap per avall, tot recargolant-se de riure. Aleshores afegeix—: D’això… Vigila també el Frank.
A continuació entra al despatx del Wolfgang i tanca la porta.
Em giro cap a l’Eliza:
—Per què li has dit una mentida?
L’Eliza em respon amb un somriure maliciós:
—No li he dit cap mentida. Li he dit que m’encarregaré de vigilar-te. I això és exactament el que faré.
La miro arrufant les celles, i ella m’abraça pel coll.
—Au,va, Carlos. Com vols que deixem passar aquest cas? Es tracta de la Layla Jay, la nostra actriu favorita de la nostra sèrie favorita. No li podem fallar!
—Així doncs…, posem fil a l’agulla?
Quina emoció! Però, encara que sembli mentida, no les tinc totes. Fer de detectiu és el que més m’agrada, però la darrera vegada que vaig intentar resoldre un cas vaig trair la confiança de la mare. I, tot i que m’ho va fer pagar amb escreix, li ha costat mesos tornar a confiar en mi. Estic disposat a tirar per la borda tota aquesta feinada?
Vull que la mare es refiï de mi. I vull seguir el meu instint investigador. Però en aquest moment són dues opcions totalment oposades. Tant de bo la mare em veiés com un bon detectiu, i no pas com algú que va tenir xamba i prou…
Si resolc el cas, tornaré a trair la seva confiança i l’hauré desobeït, perquè m’ha dit que m’estigui assegut. Però, d’altra banda…, potser així començaria a creure en les meves aptituds investigadores. Potser em deixaria ajudar-la en altres casos, i confiaria en l’Eliza, en el Frank i en mi de la mateixa manera que jo crec en nosaltres. Tant de bo l’hi poguéssim demostrar.
Sé que ho podem fer. Gràcies a la ment privilegiada i la lògica aclaparadora de l’Eliza, a la valentia i la imprevisibilitat tot terreny del Frank, i als meus dots socials que em permeten llegir la cara dels sospitosos, formem un equip perfecte.
L’Eliza em dona un copet amb el colze.
—Carlos?
Faig que sí amb el cap.
—Tens raó. Hi hem de fer alguna cosa.
—Tornem a ser defectius? —pregunta el Frank.
—Detectius —el corregim l’Eliza i jo alhora.
—Bé, per on comencem? —em pregunto en veu alta—. Com podem esbrinar on és la Layla? Ni tan sols sabem si ha fugit o si l’han segrestat.
L’Eliza murmura alguna cosa. És ben bé com si pogués veure els engranatges girant dins la seva ment.
—Doncs podríem anar a tafanejar al seu camerino. Segur que hi trobem alguna pista que ens ajudarà a descobrir on ha anat.
De sobte, el Wolfgang es posa a parlar més alt i el Frank se sobresalta, alarmat. Sentim la seva veu apagada, que ve de l’altre costat de la porta.
Això em dona una idea.
—Una altra opció —dic a l’Eliza— és espiar la conversa de la meva mare amb el Wolfgang Westover. Si sentim el mateix que ella, partirem de la mateixa base per investigar.
—Això podria ser perillós —considera l’Eliza—, si ens enxampen.
—Doncs —apunto— val més que no ens enxampin.
Per fer el tafaner al camerino de la Layla, ves a...

Per espiar la conversa amb el Wolfgang, ves a...

PER MÉS QUE MIRO EL MÒBIL DEL BRAD BRADLEY, no en trec l’entrellat.
—Eliza, no me’n surto.
—Mmm —fa l’Eliza, mirant fixament la pantalla—. A mi també m’està costant. A vegades, quan estàs encallat, el millor que pots fer és anar provant. A veure, ens queden tres números: el quatre, el cinc i el sis. Quin podem posar a la casella del mig? Tria’n un, Carlos, el que vulguis.
—No ho sé… El cinc? —suggereixo—. Perquè és el que queda al mig de tots tres.
—El del mig va al mig! —exclama el Frank.
8 | 3 | ? |
1 | 5 | 9 |
? | 7 | 2 |
—Però com sabem si està bé?
—Hem de sumar les files i les columnes que ja tenim —respon l’Eliza, i tot seguit es posa a calcular en veu baixa—: U més cinc més nou són quinze. Frank! —crida—. Recorda el número quinze.
—A les seves ordres, capitana!
—I si ara sumem la columna del mig: tres més cinc més set fan…
—Quinze! —l’interrompo—. Eliza! Crec que totes les files, les columnes i les diagonals han de donar quinze.
L’Eliza em mira.
—Si això és veritat —diu—, quin número posaries al quadradet inferior esquerre perquè tant la fila
com la columna sumin quinze? El quatre o el sis?
—El sis —responc.
—JO TINC SIS ANYS! —exclama el Frank—. FELICITEU-ME!
—Avui no és el teu aniversari —assenyala l’Eliza. —Ara només ens queda un número —resolc—. Ja gairebé hem completat el quadrat màgic. Eliza, la
veritat és que m’he divertit força.
—Força només? —diu—. Les mates són màgiques.
La suma dels nombres de qualsevol fila, columna o diagonal dona el mateix resultat. Ves a...

EL CAMÍ QUE HEM DE SEGUIR ÉS EL DE LA DRETA… Ho sé.
—De pressa! Seguiu-me! —crido, estirant l’Eliza i el Frank cap a la dreta.
El passadís és igual de vell, fosc i ruïnós. Necessitem la llanterna de l’Eliza per veure’ns-hi.
—Carlos, més a poc a poc! —adverteix l’Eliza. Però no puc, estic molt emocionat. És…
Crec. La fusta podrida es trenca sota els meus peus i caic en una mena de pou tou i profund. L’Eliza i el Frank hi cauen darrere meu, amb un crit de por i un xisclet d’emoció.
Al principi em fa la impressió que hem caigut en un coixí, però després m’adono que hem aterrat just
al damunt d’una pila de vestits vells i ronyosos.
—Bé —diu l’Eliza, que es posa a estripar un vestit—, amb aquesta roba podrem fer una corda prou
llarga per sortir d’aquí, però tardarem una bona estona. Potser hores.
—Hores? —O dies —precisa l’Eliza. —Dies?
—O mesos o anys o dècades o segles o mil·lennis! —afegeix el Frank.
—Segurament dies —recalca l’Eliza, aguantant la llanterna entre l’orella i l’espatlla—. I això suposant
que la llanterna no es quedi sense piles, i que la teva mare no abandoni el cas quan descobreixi que hem desaparegut, i que la Layla encara… hi sigui perquè la puguem localitzar, i suposant també que no ens morim de set ni de gana, que no se’ns atrofiï el cervell, i que...


—MOLT BÉ, ENTESOS, MAUREEN. JUGUEM A FET i amagar —accepto—. Tu t’amagues primer!
—Oh, fantàstic! No em trobareu mai! Ja podeu començar a comptar!
—U… dos… tres… —fa el Frank mentre la Maureen desapareix.
—És la nostra oportunitat per escapolir-nos —dic a l’Eliza a cau d’orella—.Ara hem d’investigar la Miriam.
—Però la teva mare… —diu, amoïnada. —Onze… dotze —continua el Frank.
Se’m regira una mica la panxa només de pensar-hi. La mare m’ha traït en contractar la Maureen,
i jo ara li vull tornar la jugada deixant-la plantada. És un cercle viciós de confiança trencada.
—Ho he de fer. L’única manera que la mare em prengui seriosament com a detectiu és demostrant-li
el que valc jo sol.
L’Eliza es queda pensativa. —Doncs t’equivoques. —Per?
—Perquè no estàs sol. Tens un equip. Ens tens a nosaltres.
Probablement, és la cosa més bonica que em podia dir. Li faig una superabraçada i, quan me’n separo, li dic:
—Hauríem d’anar a l’entrada principal i preguntar si la Miriam ha vingut aquest matí, perquè, si no, no té cap sentit buscar-la. De tota manera, crec que hauríem de començar la investigació per ella.
—Dinou… vint… L’Eliza branda el cap.
—Primer hauríem d’investigar el Wolfgang Westover. La Tuggle va dir que no era de fiar, te’n recordes? Amb la conversa amb la teva mare que vam escoltar d’amagat no n’hi ha prou… L’hem d’interrogar en persona.
—PREPARA’T, QUE VENIM! —crida el Frank.
Si vols investigar la Miriam Jay, ves a...

Si t’estimes més interrogar el Wolfgang Westover, ves a...

TROBEM LA MIRIAM JAY AL CAMERINO DE LA Layla. I el que veiem ens deixa bocabadats. L’habitació és un caos. Sembla que hi acabi de passar un tornado. No, pitjor que això. El que no sé és si el camerino de la Layla sempre està tan desendreçat o si és la Miriam Jay qui l’ha posat damunt davall regirant les coses de la seva filla.
Però què diantre fa, escorcollant el camerino? Hi busca alguna cosa? La mare de la Layla es posa ten-
sa quan es gira i ens veu. Com la seva filla, la Miriam té la pell bruna i uns cabells negres molt rinxolats. Sembla una Layla en versió adulta, tret d’un detall: en totes les fotos que he vist de la Layla, l’actriu sempre va a la moda. La seva mare, en canvi, porta un vestit que sembla fet de moqueta.
—Qui-qui sou? —pregunta la Miriam, espantada i indignada a parts iguals—. Per si no ho sabíeu, això
és propietat privada!
—Privada! Si sembla un mercat! —li engega el Frank, mirant al seu voltant.
Em pico el cap amb el palmell.
—No li faci cas —dic—. Som tres detectius i estem buscant la seva filla.
—Detectius —repeteix la Miriam—. Us ha contractat el Westover?
Faig que sí amb el cap.
—Per fi es digna a fer alguna cosa! Trobo moltíssim a faltar la Layla. Això és per tornar-se boig! La
meva nena! Donaria el que fos per abraçar-la i omplir-la de petons! La trobo tant a faltar…
—Això ja ho ha dit —apunto.
La Miriam ens ofereix un somriure inexpressiu. No ho sé… Aquesta dona m’esgarrifa i alhora fa que se m’encenguin totes les alarmes.
Si li vols preguntar què hi busca, al camerino de la Layla, ves a...

Si t’estimes més preguntar-li on creu que és la Layla, ves a...

EM QUEDO MIRANT LES LLETRES DESORDENADES i, com més les analitzo, més bloquejat estic. Estem perdent el temps. La Layla depèn de nosaltres; he de moure fitxa de pressa.
—Ajuda’m —demano a l’Eliza.
La meva amiga comença a resoldre l’enigma i l’acaba en un temps rècord.
aÓtpl | P L A T Ó |
itsoNoarinzt | I N S O N O R I T Z A T |
lcaUqeat | C L A Q U E T A |
mUsll | L L U M S |
—Quina passada! —exclamo.
L’Eliza es posa vermella i es col·loca darrere l’orella un floc de cabells que se li ha escapat de la trena.
—Ara ajuntem les quatre lletres destacades. Les escriu sota els enigmes resolts:
ONUU
—Ja ho conec, això! —exclama el Frank—. N’he sentit a parlar per la tele!
—Frank —li dic, deixant anar un sospir de desesperació—. Suposo que vols dir l’ONU, no l’ONUU.
És una organització. A més, aquí també hem de canviar les lletres de lloc.
—Però per què em feu cas? Si no sé llegir! Em giro cap a l’Eliza. —Ja ho saps?
—És un número —respon en veu baixa—. Segur que te’n surts!
Enigma, no te m’escapes!
Ves a...

DECIDIM ESPERAR AL PEU DE L’ESCALA DE MÀ. Només hi ha una manera de baixar de la passarel·la, i la tenim bloquejada. Qui sigui que és allà dalt no s’hi quedarà per sempre.
Per sempre no, però sí que s’hi queda una bona estona. Deu esperar que ens avorrim o que ens adormim o que anem al lavabo (perquè ja fa mitja hora que el Frank no para de fer el belluguet), però ens hi quedem palplantats, al mateix lloc. No ens movem ni un pam. Estic a punt. L’Eliza i jo aguantem els extrems de la corda que ha trobat.
—Qui és? —crido—. Què hi fa, allà dalt?
L’individu branda el cap i continua callat.
—Què en penses? —em pregunta l’Eliza a cau d’orella—. Creus que és el culpable?
Arrufo el nas.
—És mitjanit i, a més, si no ens respon, segur que és perquè fa alguna cosa tèrbola. I porta una màscara, perquè no se’l reconegui. És més clar que l’aigua.
L’Eliza assenteix amb el cap i el Frank diu:
—Que se m’escapa!
—Hem de fer alguna cosa, ara mateix —resolc. Faig botzina amb les mans i crido—: ESCOLTI! Per a nosaltres, es pot quedar allà dalt tota la nit si vol, fins que arribi l’equip de rodatge al matí. A nosaltres ens és igual, perquè no té escapatòria!
Després de rumiar-ho un moment, l’individu es dirigeix cap a l’escala de mà.
Somric amb expressió de triomf, però l’Eliza fa cara d’amoïnada.
La silueta baixa, se’ns acosta. Sento una fiblada a la panxa i em suen les mans.
La persona misteriosa posa un peu a terra i, tot seguit, es gira. Du una màscara blanca sense cap tret que l’identifiqui, ni forats per als ulls o la boca. Però m’adono que gira el cap, com si busqués una manera de fugir.
—MANS ENLAIRE! —ordena el Frank com si fos en una pel·lícula de l’Oest—. I NO INTENTIS RES!
L’individu aixeca les mans.
—S-sisplau, no em feu mal! —suplica una veu femenina.
—Si fa el que li diem, no li farem res —dic.
—Parla per tu! —replica el Frank, que té a la mà un mussol dissecat d’attrezzo.
En realitat, a la sèrie és el pare del Brad Bradley, a qui la Reina Bruixa va convertir en mussol. És una història molt llarga.
El Frank li arrenca unes quantes plomes i diu:
—JA ET POTS PREPARAR PER A LES PESSIGOLLES MÉS TERRORÍFIQUES, HA, HA, HA!
—No, Frank. Només s’ha de treure la màscara.
—No, Carlos. Tinc plomes i no em fa por fer-les servir!
Si vols desemmascarar la persona misteriosa, ves a...

Si t’estimes més fer-li pesigolles, ves a...

HE DE TIRAR ENDAVANT EL MEU PLA, QUE ÉS ENTRAR al despatx del Guillotina. És ara o mai!
Corro tan de pressa que el meu entrenador de beisbol n’estaria orgullós. Quan falten només uns
mil·límetres perquè la porta es tanqui del tot, passo la cama esquerra per darrere del genoll dret i la faig lliscar per terra. Sense els pantalons amb proteccions de beisbol em faig una mica de mal, però aconsegueixo bloquejar la porta just a temps.
Genial!
L’Eliza i el Frank salten per damunt meu i entren a la sala. A continuació em poso dret, m’espolso i els segueixo.
—Ets un màquina, Carlos! —exclama l’Eliza amb un gran somriure tan bon punt hem entrat al despatx i ja no correm perill.
El despatx del Guillotina no és ni de bon tros el que esperava trobar, tenint en compte que és un director de televisió molt destacat. De fet, sembla un armari. Té un escriptori minúscul, un moble amb el televisor més petit del món a dins, i poca cosa més. Començo a entendre per què es va enfadar tant quan van designar la Layla directora executiva, amb tots els privilegis que això comporta. El cert és que el camerino de la Layla és el doble de gran que el despatx del Guillotina.
—Mira, Carlos —diu l’Eliza—, un arxivador.
El Frank prova d’obrir el calaix, però no es mou.
—ESTÀ TANCAT AMB CLAU!
—Què t’hi jugues que aquí guarda informació important. Si no, per què el té tancat amb clau?
—Què creieu que hi ha a dins? —pregunto.
—Mantega de cacauet! —suggereix el Frank—. O mitjons! O mantega de cacauet i mitjons!
—Només hi ha una manera d’esbrinar-ho —resol l’Eliza—. Hem de trobar la clau.
Per buscar-la al calaix de l’escriptori del Guillotina, ves a...