La Bethany i la Bèstia 2 - La venjaça de la bèstia

Jack Meggitt-Phillips

Fragmento

LaBethanyVenjanca-2.xhtml

missing image file

Un principi bestial

Quan l’Ebenezer Tweezer tenia onze anys, el món era molt més jove.

En lloc de cotxes als carrers, hi havia cavalls i carruatges. En lloc de telèfons i d’ordinadors, la gent es comunicava a través de cartes i crits optimistes.

No existien les fotografies, i, per tant, si eres la classe de persona a qui li agradava captar el moment cada cop que portaves un bon vestit o feies un bon àpat, havies d’anar a tot arreu amb el teu retratista personal. En aquells temps, «electricitat» només era una paraula estrambòtica, i això significava que només podies llegir llibres passada l’hora d’anar al llit si disposaves d’una extensa col·lecció d’espelmes.

En resum, era un moment força dolent per estar viu i, pel que fa al pobre Ebenezer, era especialment dolent, perquè era un nen molt poc popular.

És difícil dir exactament per què era tan poc popular. Potser era perquè semblava molt pagat de si mateix, o potser perquè la seva manera de vestir era sempre força extravagant, amb bruses de farbalans i estampats de colors.

Fos quina fos la raó, era clar que els altres infants no el tenien en gaire estima, el jove Ebenezer. No el convidaven mai als festins, als tornejos de bufons ni a les sortides al teatre, però això no impedia que hi anés igualment. De fet, l’Ebenezer passava la majoria de tardes rondant pels volts de la pastisseria Muddlington Pie Shoppe, perquè sabia que, de tant en tant, els infants s’hi reunien i improvisaven competicions de menjar empanada.

Ben sovint, però, l’Ebenezer es passava dies sencers a la porta de la pastisseria sense que hi arribés cap infant. Matava el temps practicant les seves habilitats conversadores, parlant amb la paret. Acostumava a dir coses com:

—Oi que fa un dia excel·lent?

O:

—Heu vist la nova comèdia de Willy Comesdigui? No, jo tampoc n’he entès els acudits.

I:

—Quina llauna, això de la pesta, oi?

Invariablement, la paret no hi tenia res a dir. Però a l’Ebenezer tant li feia, perquè es prenia totes aquelles xerrades unilaterals com un entrenament excel·lent per a quan hagués d’enfrontar-se a la realitat. Estava convençut que, si encertava el tema de conversa o si duia el nombre correcte de farbalans a la camisa, la resta d’infants l’integrarien en els seus entreteniments pastissers.

Un d’aquells dies que rondava per l’exterior de la pastisseria, l’Ebenezer va veure que hi havia un gran rebombori a la plaça. El pregoner de la ciutat havia deixat de banda els crits habituals sobre les magnífiques ofertes disponibles a la merceria de la seva dona i ara cridava alguna cosa amb gran urgència. L’Ebenezer no va distingir les paraules exactes, perquè el rebombori i el brogit del carrer eren massa forts.

missing image file

Uns homes d’aspecte seriós, amb unes capes molt ridícules de color escarlata i mitges verdes, desmuntaven dels cavalls. Cadascun d’ells duia una trompeta a la mà, com si fos una arma, i mostraven unes expressions greus i preocupades.

—Tu, noi! —va cridar un d’ells. L’Ebenezer va veure que duien un escut d’armes a les capes que deia Divisió per Eliminar Brivalls en Secret—. Has vist la criatura més mortífera que ha turmentat mai aquesta terra?

L’Ebenezer va pensar que, si hagués vist aquesta criatura, se’n recordaria, però com que era un infant molt ben educat, va voler oferir tota l’ajuda possible. Va trigar uns dotze segons a repassar tots els seus records.

—No, estic gairebé segur que no —va dir l’Ebenezer—. És un joc de fet i amagar? De moment ningú no m’ha demanat per jugar-hi, però suposo que no m’esteu demanant ajuda a mi.

—Això no és cap joc, noi! Si no capturem la criatura abans que recuperi la força, ningú no sap el que pot arribar a passar —va dir el de la capa.

—Oh, mareta meva —va fer l’Ebenezer—. Tant de bo us pogués ajudar. Però com ja he dit, no he vist pas cap criatura. Ho sento.

Va semblar que el de la capa es prenia aquesta observació com un insult personal. De mal humor, va tornar a muntar el seu cavall i es va allunyar trotant. La resta de genets amb capa i mitges van continuar la recerca, irrompent en establiments i fent preguntes incisives, però aviat una altra cosa va atraure l’atenció de l’Ebenezer. Havia vist tres infants que s’acostaven a la pastisseria.

missing image file

—He sentit dir que la van capturar al soterrani de Lady Morgana. Pel que sembla, feia segles que la tenien allà, per amagar-la de la Divisió —va dir en Nicholas Nickle, un noi desagradable amb un rostre igualment desagradable.

—No hi ha ningú que visqui segles, i per tant això no és veritat, adorable germà —va dir la gens adorable germana d’en Nicholas, la Nicola Nickle—. Jo he sentit dir que la criatura feia la mida d’un turonet, fins que la Divisió li va donar una trompeta per menjar. Un veí de la Morgana va dir que havien vist com la criatura es desinflava com un globus i sortia disparada de la casa.

—VULL UNES MITGES! —va dir el Nicco Nickle, el germà més petit de l’horrible família.

En general, al barri, els Nickle eren vistos com una amenaça, però l’Ebenezer no estava en posició de ser gaire primmirat amb els amics. A mesura que s’hi acostaven, l’Ebenezer es va allisar els farbalans de la camisa i va intentar recordar el que havia assajat parlant amb la paret.

—Quina llauna, aquesta maleïda comèdia, oi? No, no m’he encomanat la pesta —va dir l’Ebenezer. Va arrufar les celles—. Un moment, crec que potser m’he fet un embolic.

Als Nickle se’ls va il·luminar la cara. Com que l’Ebenezer ho va confondre amb una expressió amistosa, a ell també se li va il·luminar.

—Guaiteu qui tenim aquí, a punt per rebre una altra pallissa. Ni més ni menys que Ebenuuuzer el Fracassaaat —va dir en Nicholas.

—M’encanta que em diguis així —va dir l’Ebenezer, sense cap rastre d’ironia—. He llegit en algun lloc que és molt important que els amics et diguin pel sobrenom.

—No som amics teus, Ebenuuuzer. Pensava que, l’última vegada, ja t’havíem ensenyat el que et pot passar quan ens dius així —va dir en Nicholas.

—Hmmm? Ah, sí, aquell joc en què em perseguiu mentre em llanceu pals i pedres és molt divertit —va dir l’Ebenezer—. Però, què us sembla si aquesta vegada fem una xerradeta, en lloc d’això? La paret i jo fa hores que practiquem.

Però aviat va quedar clar que els Nickle no estaven d’humor per a converses intranscendents. Tots tres es van abraonar sobre l’Ebenezer i el van perseguir per tota la plaça fins a sortir als camps que conduïen a casa seva. Li deien de tot, l’insultaven, i de tant en tant li llançaven una pedra a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos