La increïble història de... El noi del vestit

David Walliams

Fragmento

cap-1

1

Prohibit abraçar-se

En Dennis era diferent.

Quan es mirava al mirall veia un noi de dotze anys normal i corrent. Però se sentia diferent: tenia idees plenes de color i poesia, tot i que la seva vida podia ser molt avorrida.

La història que us explicaré comença aquí, a la casa normal d’en Dennis en un carrer normal d’una ciutat normal. La seva casa era gairebé igual que totes les que hi havia al carrer. Una casa tenia vidre doble; l’altra, no. Una altra tenia un caminet d’entrada de graveta; l’altra, un paviment desigual. Una casa tenia un Vauxhall Cavalier a l’entrada, una altra tenia un Vauxhall Astra. Petites diferències que només aconseguien reforçar la uniformitat de tot.

Tot era tan ordinari, que per força havia de passar alguna cosa extraordinària.

En Dennis vivia amb el seu pare —que, tot i que tenia un nom, en Dennis anomenava «pare», així que jo també ho faré— i el seu germà gran, en John, que tenia catorze anys. En Dennis se sentia frustrat perquè el seu germà sempre seria dos anys més gran, i més alt, i més fort.

La mare d’en Dennis se n’havia anat de casa feia un parell d’anys. Abans d’allò, en Dennis solia sortir de quatre grapes de la seva habitació i s’asseia al capdamunt de les escales per escoltar com els seus pares s’escridassaven, fins que un dia els crits van desaparèixer.

La mare se n’havia anat.

El pare havia prohibit a en John i en Dennis tornar a esmentar el nom de la mare. I, poc després que marxés, va recórrer tota la casa, va agafar totes les fotografies on ella sortia i les va cremar fent una foguera.

Però en Dennis en va aconseguir salvar una.

Una única fotografia va escapar de les flames, i es va allunyar de la calor que desprenia el foc, volant a través del fum per caure sobre una bardissa.

Quan va arribar l’albada, en Dennis es va esmunyir cap a fora i va recollir la fotografia. Estava socarrimada i amb les puntes ennegrides, i la seva primera reacció va ser entristir-se, però quan la va posar sota la llum, va veure que la imatge era tan clara i nítida com sempre.

imagen

Mostrava una escena alegre: en John i en Dennis, més petits, amb la mare a la platja, amb la mare duent un vestit groc preciós amb flors estampades. A en Dennis aquell vestit li encantava; estava ple de color i de vida, i tenia un tacte suau. Quan la mare se’l posava volia dir que havia arribat l’estiu.

Des que havia marxat, havia fet calor, però en aquella casa mai no havia tornat a ser estiu.

A la fotografia en Dennis i el seu germà sortien amb banyadors curts mentre menjaven dos gelats de cucurutxo, amb la vainilla caient-los per les boques somrients. En Dennis es va guardar la fotografia a la butxaca i cada dia se la mirava d’amagat. A la seva mare la veia dolorosament bonica, tot i que tenia un somriure insegur. En Dennis es passava hores contemplant-la, intentant imaginar què devia estar pensant quan l’hi havien fet.

Des que la mare havia marxat, el pare no parlava gaire, però, quan ho feia, sovint cridava. Així, doncs, en Dennis va acabar mirant molta estona la tele, sobretot el seu programa preferit, Trisha. En Dennis n’havia vist un episodi, sobre gent deprimida, i pensava que potser el seu pare ho estava. A en Dennis li encantava Trisha. Era un programa d’entrevistes en el qual gent normal i corrent tenia la possibilitat de parlar dels seus problemes, o cridar i insultar els seus parents, i tot era presidit per una dona molt crítica que, molt convenientment, es deia... Trisha.

Durant un temps, en Dennis va pensar que la vida sense la mare seria una mena d’aventura. Es llevaria tard, s’alimentaria de menjar per emportar i veuria comèdies barroeres. No obstant això, a mesura que els dies es convertien en setmanes, i les setmanes es convertien en mesos, i els mesos, en anys, va comprendre que no seria cap aventura.

Simplement, seria trista.

En Dennis i en John s’estimaven de la manera que s’havien d’estimar perquè eren germans. Però en John sovint posava a prova aquest amor fent coses que ell es pensava que eren divertides, com asseure’s sobre la cara d’en Dennis i tirar-se un pet. Si tirar-se pets fos un esport olímpic (mentre escric això, em diuen que no ho és, cosa que és una pena), hauria guanyat unes quantes medalles d’or i segurament hauria estat nomenat cavaller per la reina.

Ara, lector, potser pensaràs que, com que la seva mare havia marxat, els dos germans es devien sentir més units.

Malauradament, s’havien allunyat més.

A diferència d’en Dennis, en John estava ple de ràbia silenciosa contra la seva mare per haver marxat, i pensava, com el pare, que era millor no tornar a mencionar-la. Era una de les normes de la casa.

No es podia parlar de la mare.

No es podia plorar.

I, el pitjor de tot, no es podien fer abraçades.

En Dennis, per la seva banda, estava ple de tristesa. De vegades, trobava tant a faltar la mare que, a la nit, plorava al llit. Intentava plorar tan silenciosament com podia, perquè ell i el seu germà compartien habitació i no volia que en John el sentís.

Però una nit els sanglots d’en Dennis van despertar en John.

—Dennis? Dennis? I ara, per què plores? —va preguntar en John des del llit.

—No ho sé... Només és que... bé... simplement voldria que la mare fos aquí, això és tot —va respondre en Dennis.

—Bé, no ploris. Ha marxat i no tornarà.

—Això, no ho saps...

—Mai no tornarà, Dennis. I ara para de plorar. Només ploren les noies.

Però en Dennis no podia parar de plorar. El dolor pujava i surava dins seu com el mar, enfonsant-lo, i fent que es desfés en llàgrimes. Però no volia molestar el seu germà, així que plorava tan silenciosament com podia.

imagen

Així, doncs, us deveu preguntar: per què en Dennis era tan diferent? Fet i fet, aquest noi vivia en una casa normal i corrent, en un carrer normal i corrent, en una ciutat normal i corrent.

Bé, doncs, encara no us diré el perquè, però la clau podria ser en el títol d’aquest llibre...

cap-2

2

Un pare gras

El pare d’en Dennis no parava de saltar i fer crits d’alegria. I, llavors, va fer una abraçada ben forta a en Dennis.

—Dos a zero —va cridar—. Els hem donat una bona lliçó, oi, fill?

Sí, ja sé que havia dit que estava prohibit fer abraçades a casa d’en Dennis, però allò era diferent.

Era futbol.

A casa d’en Dennis parlar de futbol era més fàcil que parlar de sentiments. A ell, a en John i al pare el futbol els encantava, i junts compartien les alegries i (més sovint) les tristeses que compo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist