Coraline

Neil Gaiman

Fragmento

coraline-5

1

La Coraline va descobrir la porta poc temps després que s’haguessin traslladat a aquella casa.

Era una casa molt vella: tenia unes golfes sota la teulada, un celler al soterrani i un jardí molt frondós, ple d’arbres vells i immensos.

La família de la Coraline no eren els propietaris de tota la casa, era massa gran per a ells. En comptes d’això, només en tenien una part en propietat.

En aquella casa vella, hi vivien altres persones.

La senyoreta Spink i la senyoreta Forcible ocupaven el pis de sota del de la Coraline, a la planta baixa. Totes dues eren velles i grasses i vivien amb tot de terriers escocesos d’una edat avançada. Els gossos responien a noms com ara Hamish, Andrew o Jock. Temps enrere la senyoreta Spink i la senyoreta Forcible havien estat actrius, segons la senyoreta Spink havia explicat a la Coraline el dia que s’havien conegut.

— Saps, Caroline? — va dir la senyoreta Spink, equivocant-se en dir el nom de la Coraline —. Totes dues, jo i la senyoreta Forcible, vam ser unes actrius famoses en el nostre temps. Hem trepitjat molts escenaris, maca. Oh, no deixis que el Hamish es mengi el pastís de fruita, o es passarà tota la nit en blanc per culpa de la panxa.

— Em dic Coraline. No Caroline. Coraline — va dir la Coraline.

Al pis de sobre del de la Coraline, sota la teulada, hi vivia un vell boig amb un gran bigoti. L’home va dir a la Coraline que estava ensinistrant un circ de ratolins, però mai no deixava que ningú els veiés.

— Un dia, petita Caroline, quan estiguin ben ensinistrats, tothom en el món podrà veure les meravelles del meu circ de ratolins. Vols que et digui per què no els pots veure ara. És això el que vols, oi?

— No — va dir la Coraline sense perdre la calma —. El que voldria és que no em digués Caroline. Em dic Coraline.

— La raó per la qual no pots veure el circ de ratolins — va dir el veí de dalt — és que els ratolins no estan a punt, els falten assajos. A més, es neguen a cantar les cançons que els he compost. Totes les cançons que els he escrit fan xim-pum xim-pum. Però aquests ratolins blancs tan sols volen tocar bim-bam bim-bam, així com ho sents. Estic pensant a fer-los tastar diferents tipus de formatge per veure com reaccionen.

La Coraline no es va creure que hi hagués cap circ de ratolins de debò. Va pensar que aquell vell s’ho devia inventar tot.

L’endemà del trasllat, la Coraline va sortir a explorar.

Va explorar el jardí. Era un jardí gran: al fons de tot hi havia una pista de tennis, però ningú de la casa no jugava a tennis i la reixa que envoltava la pista estava tota foradada i la xarxa estava podrida, a punt de fer-se miques. Hi havia un jardí de roses músties, amb els rosers esquifits, infestats de paràsits. Hi havia una part del jardí que era tota de pedra. Hi havia un cúmul de bolets verinosos, uns fongs viscosos i marrons que desprenien una pudor terrible si hi queies a sobre per accident.

També hi havia un pou. El dia que la família de la Coraline va posar els peus a la casa nova, la senyoreta Spink i la senyoreta Forcible van avisar la Coraline que aquell pou era molt perillós i li van aconsellar que procurés no acostar-s’hi. De manera que la Coraline va sortir a explorar per trobar-lo, perquè així sabria on era i aleshores podria mantenir-se adequadament a distància d’aquell lloc.

Va trobar-lo el tercer dia, en un camp frondós que hi havia al costat de la pista de tennis, darrere d’un grup d’arbres: un cercle baix fet de maons i gairebé amagat per les herbes altes. Havien cobert el forat del pou amb uns taulons de fusta, per tal que ningú no hi caigués. En un dels taulons hi havia un forat, i la Coraline es va passar tota una tarda llançant-hi pedretes i aglans, esperant, i comptant fins que sentia el xof que feien en picar contra l’aigua que hi havia al fons de tot.

La Coraline també va explorar per veure si hi havia animals. Va trobar un eriçó, una pell de serp (però cap rastre de la serp), una pedra que s’assemblava a una granota i un gripau que s’assemblava a una pedra.

També hi havia un gat negre arrogant que s’asseia als murs i a les soques dels arbres i es quedava observant-la, però s’escapolia sempre que ella intentava anar a jugar amb ell.

Així va ser com va passar les primeres dues setmanes a la casa: explorant el jardí i la seva rodalia.

La seva mare la feia tornar a casa per dinar i sopar. I la Coraline havia d’assegurar-se que s’abrigava prou abans de tornar a sortir, perquè aquell any feia un estiu molt fred. Però, així i tot, ella va sortir cada dia a fora, a explorar, fins un dia que es va posar a ploure i la Coraline va haver de quedar-se dins de casa.

— Què puc fer? — va preguntar la Coraline.

— Llegeix un llibre — va dir la seva mare —. Mira una pel·lícula de vídeo. Juga amb les joguines. Ves a fer la guitza a la senyoreta Spink i a la senyoreta Forcible, o al vell boig del pis de dalt.

— No — va dir la Coraline —. No vull fer res d’això. Vull sortir a explorar.

— M’és ben igual el que facis — va dir la mare de la Coraline —, sempre que no t’embrutis.

La Coraline va anar fins a la finestra i es va posar a mirar com queia la pluja. No era una pluja d’aquelles amb què pots sortir a fora sense problemes. Més aviat al contrari, era una d’aquelles pluges que queia a plom des del cel i ho esquitxava tot quan picava contra terra. Era una pluja d’aquelles que donen feina, i aquell dia es va encarregar de convertir el jardí en una sopa fangosa.

La Coraline ja havia vist tots els vídeos. Les seves joguines l’avorrien, i ja havia llegit tots els llibres.

Va engegar el televisor. Anava canviant d’un canal a l’altre i a l’altre, però l’únic que hi sortia eren homes amb corbata parlant de la borsa i programes de tertúlia. Al final, va trobar un programa per veure: la segona meitat d’un documental d’història natural que tractava d’una cosa anomenada la coloració protectora. Va veure tot d’animals, ocells i insectes que es disfressaven de fulles, de branquillons o d’altres animals per evitar tot allò que els pogués fer mal. Li va agradar molt, però va acabar massa aviat i a continuació van posar un programa sobre una fàbrica de pastissos.

Era hora de parlar amb el seu pare.

El pare de la Coraline era a casa. Tant ell com la seva mare treballaven en coses d’ordinadors i això volia dir que eren a casa molt de temps. Cadascun tenia un estudi propi.

— Hola, Coraline — va dir sense girar-se quan la seva filla va entrar.

— Mmm — va dir la Coraline —. Plou.

— Sí — va dir el pare —. A bots i barrals.

— No — va dir la Coraline —. Tan sols plou una mica. Puc sortir a fora?

— Què hi diu, la teva mare?

— Diu que «Amb un temps així no pots sortir, Coraline Jones».

— Llavors, no.

— Però jo vull seguir explorant.

— Doncs explora la casa — li va suggerir el pare —. Mira... Aquí tens un full de paper i un bolígraf. Compta totes les portes i les f

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos