Personatges

Amanda Black. Viu amb la tieta Paula d’ençà que van desaparèixer els pares al cap de poc d’haver nascut. Ara, amb tretze anys, ha descobert la veritat sobre els seus orígens: és l’hereva d’un antic culte dedicat a la deessa egípcia Maat, que té la missió de trobar i robar objectes màgics —i no tan màgics— que, en males mans, podrien ser perillosos per a la supervivència de la humanitat. A més a més, ha de bregar amb els problemes típics d’una adolescent, que no són pas pocs, i entrenar diàriament perquè els poders que se li van començar a manifestar el dia que va fer els tretze anys es puguin desenvolupar fins a la màxima potència.

Tieta Paula. És la germana de l’àvia de l’Amanda, a més de la seva tutora i entrenadora exigent. Ningú no sap quina edat té, ja que aparenta entre trenta-cinc i cinquanta-cinc anys. Afirma que ja no està en forma, però l’Amanda no s’ho acaba de creure: ha vist la tieta fent autèntiques proeses durant els entrenaments a què la sotmet cada dia.

La tieta Paula faria qualsevol cosa per l’Amanda, i el que més l’amoïna és mantenir-la apartada de tots els perills que comporta l’herència que va rebre quan va fer els tretze anys.

Eric. És el millor amic de l’Amanda: no només van junts al mateix institut, sinó que, a més a més, l’Eric l’acompanya allà on la portin les seves missions. És un autèntic geni dels ordinadors i pot piratejar qualsevol xarxa. Abans de conèixer l’Amanda, era un noi solitari amb qui tothom s’hi veia amb cor; ara ha guanyat confiança i no hi ha res ni ningú que li barri el pas... Una cosa ben normal quan t’enfrontes contínuament a perills que et poden costar la vida. Qui més s’estima del món és la seva mare, i després l’Amanda, tot i que li agrada molt l’Esme, que és amiga de tots dos.

Benson. És el misteriós majordom de la família Black. Sembla que pugui endevinar els desitjos i les necessitats de l’Amanda abans que la noia obri boca. Apareix i desapareix sense que se n’adonin i sembla que és a la Mansió Black des de temps immemorial: l’Amanda va descobrir una fotografia molt antiga on apareixia en Benson i... estava igual que ara!

S’encarrega de tot l’equipament necessari per a les missions de l’Amanda i l’Eric, i és capaç d’inventar artefactes sofisticadíssims. També sap pilotar els automòbils, avions i helicòpters que hi ha al taller de la Mansió Black i els ensenya a fer anar a l’Amanda i a l’Eric. Per a l’Amanda i la tieta Paula, en Benson és un membre més de la família i li ho han fet saber cada cop que n’han tingut l’ocasió.

Esme. Companya d’institut de l’Eric i l’Amanda. Coneix l’herència de l’Amanda i sempre està disposada a ajudar la seva amiga quan la necessita. Li agradaria amb bogeria acompanyar-la en les seves missions i espera que algun dia li ho demani; mentrestant, s’alegra de tenir l’Eric i l’Amanda com a amics i que li expliquin les seves últimes aventures. A ella també li agrada una mica l’Eric...

Lord Thomas Thomsing. Aquest lord anglès pertany a una família que, temps enrere, va ser una valuosa aliada dels Black. Després que un dels avantpassats de la nissaga fes servir un amulet màgic que va comportar unes conseqüències desastroses, la família del lord va ser expulsada del culte a la deessa Maat. Ara, un cop Lord Thomas ha demostrat de sobres la seva fidelitat i el seu coratge, els Thomsing han recuperat la confiança de la família de l’Amanda, i la tieta Paula n’està encantada. Encantada de la vida!

Nora. És la delegada de la gent de sota terra, un grup clandestí que fa segles que viu secretament sota la ciutat on resideixen els Black. Després d’haver fracassat en l’intent d’establir xarxes de comerç amb la gent de dalt —els que viuen a la ciutat—, es van haver de dedicar a robar, si bé sempre trien les seves víctimes entre els poderosos. La gent de sota terra disposa d’una gran quantitat d’agents escampats arreu del món. La tieta Paula està tractant de guanyar-se la Nora com a aliada per a la causa dels Black.

Llocs

La Mansió Black. És la casa dels Black des de fa centenars d’anys. L’Amanda va rebre la mansió i tot el que contenia com a herència quan va fer els tretze anys. Si bé per fora està ben conservada, per dins ja és tota una altra cosa. N’han pogut habilitar unes quantes habitacions per a l’ús diari, però la majoria encara estan molt atrotinades, gairebé en ruïnes. De mica en mica, però, la tieta Paula, en Benson i l’Amanda van treballant per tornar-li tota l’esplendor. El pitjor del cas és que, tot i tenir la fortuna que va heretar la jove, no la poden destinar a fer obres perquè els fa por que algú descobreixi els secrets que s’hi guarden. La Mansió Black té passadissos ocults, habitacions que apareixen i desapareixen i moltes coses que l’Amanda encara no ha descobert.

El taller. Així és com en diuen del soterrani de la Mansió Black i és on es preparen totes les missions de l’Amanda i l’Eric. Dins el taller s’amaga la Galeria dels Secrets, on es conserven els objectes robats en cada missió i d’on no tornaran a sortir mentre continuïn sent perillosos. A més a més, disposa dels ordinadors més potents; també té un hangar on es guarden les aeronaus —algunes de les quals, supersòniques— que necessiten per desplaçar-se per tot el món en un temps rècord; així com un enorme vestidor amb tota la indumentària que els pugui fer falta, des de roba d’escalada fins a vestits de festa; una biblioteca; una zona d’estudi, i una part del circuit d’entrenament que ha de fer l’Amanda cada dia. L’altra part és als jardins de la Mansió Black, si bé, tal com estan avui dia, això de dir-ne «jardins» és molt generós.

Pròleg

El món s’ha acabat. Em tenen encerclada, estic espantada i tota sola... Bé, tota sola no, amb la Sara, que no sé pas què és pitjor.

He perdut l’Esme, l’Eric, la tieta, Lord Thomsing... He perdut a tothom. Soc una fracassada.

No vaig poder aturar la Cassandra, la meva mare, i aquest és el preu que n’haig de pagar.

La culpa de tot és de la mare.

No... No és veritat. És culpa meva. Tot això que passa és perquè no he fet bé la meva feina.

Només havia de fer una cosa...! I no l’he feta bé.

Posar els peus al carrer és una condemna a mort. Si sortim hi ha una alta probabilitat que ens enxampin, però ja no em queden opcions... No és pas que amb tot aquest embolic n’hagi tingut gaires, tot s’ha de dir, però ara mateix només hi ha una cosa que pugui fer, si és que els vull recuperar a tots, i la faré encara que hi deixi la pell.

El pitjor del cas, per acabar-ho d’adobar, és que la Sara vol venir amb mi i, si bé he provat de treure-li-ho del cap, resulta que és més tossuda que no pas jo... I mira que n’arribo a ser. Diu que ves com m’ho faré, jo tota sola; que segur que em perdo, que no se’n refia... Que vol anar a casa seva a veure si els seus pares estan bé. És a dir, la Sara fent de Sara. I, tot i amb això, la vull mantenir viva costi el que costi.

No queda ningú més.

A veure com me les manego per aconseguir el meu objectiu i que la Sara no descobreixi els meus poders.

La situació és la següent: la ciutat ha estat envoltada per l’exèrcit, pels soldats que encara són vius, vull dir, i no deixen que hi entri ni en surti ningú. A les notícies i a la ràdio parlen d’un virus, però jo sé que no ho ha provocat pas cap virus. Tot ho ha causat la Campana de Jade. El seu toc.

Comencen a arribar informes de ciutats veïnes on està passant exactament el mateix.

N’haig de localitzar l’origen, és l’única pista que tinc per trobar la campana i potser així, només potser, aconseguiré aturar tot aquest malson.

Jo soc l’escollida... O això va dir la Gran Biblioteca.

Soc l’única que la pot destruir.

Tot i que no sé pas com.

1

—Que la tens tu? —li vaig demanar tan bon punt vaig entrar per la porta del seu despatx.

—No —em va contestar l’Irma Dagon.

—Per què t’hauria de creure?

—No cal pas que em creguis. Només cal que la recuperis.

Això sí que no m’ho esperava pas.

Desconfiava de qualsevol cosa que em pogués dir aquella dona, però, en el fons, sabia que no l’havia robada ella. Digueu-ne intuïció, sisè sentit o el que vulgueu. Sabia que no l’havia pispada l’Irma Dagon.

Tot i així, me n’havia d’assegurar.

—Perquè me la puguis robar tu a mi? Soc una presa més fàcil que no pas la mare, oi?

La dona es va aixecar de la butaca de darrere la taula del seu despatx i se’m va acostar amb la seva parsimònia tan característica.

—No, Amanda. Perquè la destrueixis.

—I els teus pares? —li vaig dir—. La tieta Paula m’ha explicat el que els va passar... No els volies tornar a tenir amb tu?

L’Irma va dubtar uns instants abans de respondre.

—No —va confessar, finalment—. Ara ja no... No et mentiré pas, abans sí que ho volia... Vaig anar al Nepal només per aconseguir la campana i poder-los tornar la vida. Trobo a faltar els pares cada dia de l’any. Donaria tot el que tinc per un dia més amb ells, tan sols un dia més..., però un cop vaig tenir al davant aquest maleït objecte... No sé com dir-t’ho... Vaig sentir un no-sé-què... Vaig notar el seu poder... i era maligne. —Va fer una pausa, li tremolaven les mans. Se’n va anar cap a un moble, se’n va servir un líquid de color d’ambre en un got baix i se’l va beure tot d’un glop—. La teva mare et va voler matar per aconseguir-la... No. No vull ser una persona així.

—Així, com? Una persona que vol utilitzar per als seus objectius un estri que podria destruir la humanitat? —vaig dir per mirar de provocar-la, però no va picar l’ham.

—Només ets una nena. Una Black, sí, però una nena. Els meus pares ja fa molt que són morts. Se n’han anat per sempre i així és com ha de ser. Els vius hem de continuar vivint.

—Saps on és? —No vaig especificar si em referia a la campana o a la mare, però l’Irma ho va entendre. Tant era. Si trobava l’una, trobaria l’altra.

La dona va fer que no amb el cap.

Vaig assentir i em vaig tombar per anar-me’n. No hi havia gran cosa més a dir.

La creia.

—Amanda, espera. —Em vaig girar per mirar-la—. Si et calgués qualsevol mena d’ajuda, ja saps on soc. És més important destruir aquesta campana que no pas les nostres discrepàncies.

No cal dir que l’Irma tenia tota la raó; ara bé, m’estimava més fer-ho jo pel meu compte. No podia pas oblidar que, si bé en aquest cas el nostre objectiu podia ser el mateix, la majoria de les vegades aquella dona i jo teníem uns interessos ben diferents. De fet, acostumav

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X