Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Un banquet de plomes
L’únic que quedava de Wintlòria era el bosc, i del bosc tampoc no en quedava gaire cosa.
Es deia que els arbres posseïen una màgia antiga i misteriosa: fulles capaces d’eliminar cicatrius, fruits tan nutritius que podien alimentar una família sencera durant una setmana, escorça que gratava qualsevol picor, per molt irritant o inconvenientment situada que estigués. Per tots aquests motius, el bosc atreia l’atenció no desitjada de moltes persones incapaces d’apreciar la bellesa, llevat que poguessin arrancar-la i posseir-la.
A mesura que el bosc s’anava fent petit i els caçadors de trofeus es tornaven més avariciosos, molts dels animals van anar desertant de les branques que habitaven. Tanmateix, hi havia un grup de criatures que es resistia tossudament a abandonar casa seva.
Només quedaven dinou lloros wintlorians de pit lila arreu del món, i gairebé tots vivien al bosc pluvial de Wintlòria. Eren una espècie sorollosa i profundament inútil; sempre estaven cercant una nova ocasió per cantar una cançó o celebrar una altra desfilada de plomes, quan el que haurien hagut de fer era preocupar-se més per la seva supervivència.
Aquell dia concret, els lloros s’havien congregat en el tronc buit de l’arbre més gran de tots, per celebrar el tercer banquet de la setmana. El primer havia tingut lloc per commemorar el mig aniversari del gos gal·lès favorit de la reina, i el segon havia servit per celebrar el fet que un dels lloros per fi havia trobat el tros de cordill que havia estat buscant tota la tarda. Aquest tercer banquet, en canvi, prometia ser el més especial de tots.
Tots els lloros anaven abillats amb els millors plomalls. Ponien àpats deliciosos en forma d’ou els uns per als altres, i el volum de les cançons estava a punt d’assolir un nivell que alguns podrien haver descrit com a «agressiu». A la capçada de l’arbre, un lloro jove i mascle anomenat Mortimer penjava una pancarta que deia: BENVINGUDA A CASA, CLAUDETTE.
—Una pancarta estupenda, Morty! —va exclamar la Giulietta, un lloro extremament ben vestit—. Necessites una miqueta d’ajuda per penjar-la?
En Mortimer va fer una ganyota. Per començar, l’única persona a qui permetia que li digués «Morty» era la Claudette. En segon lloc, odiava l’obsessió de la seva espècie per fer totes les coses junts.
—Estic bé —li va etzibar—. No necessito ajuda.
—Ja sé que no en necessites —va respondre la Giulietta—, però és maco tenir-ne igualment, oi que sí? Si només ens centréssim en les coses que necessitem a la vida, no existirien el txa-txa-txa ni el pastís de gerds amb formatge.
Entusiasmada amb la seva meravellosa observació, la Giulietta es va posar a taral·lejar una melodia a ritme de txa-txa-txa, mentre remenava un cul de dimensions considerables i ponia un ou que contenia un pastís de gerds amb formatge. Va aixecar el vol i va engrapar una de les puntes de la pancarta d’en Mortimer.
—Deixa’m estar! —va cridar en Mortimer, arrabassant-li la pancarta.
—No penso fer-ho —va dir la Giulietta, recuperant-la—. Tots els lloros sabem que quatre urpes són millors que dues.
La batalla va continuar, amb la Giulietta entestada a oferir ajuda i en Mortimer encara més entestat a no acceptar-la, fins que la pancarta es va estripar pel mig.
—Ostres —va dir la Giulietta.
—Ostres? —va deixar anar en Mortimer—. M’he passat tota la setmana treballant-hi perquè quedés perfecta per a la Claudette, i ara tu te l’has carregat, tros d’ocellot!
Els ulls de la Giulietta es van omplir de llàgrimes de color lila. No estava acostumada a sentir paraules tan poc amables al bosc, perquè tots els wintlorians solien ser considerats mútuament i amb el món que els envoltava.
—H-h-ho sento, M-M-Morty —va tartamudejar—. Hauria d’haver anat més amb compte.
—No m’hauries d’haver molestat, per començar —va respondre en Mortimer—. Fuig i ves a desgraciar la vida a algú altre.
La Giulietta va tornar a baixar aletejant fins al peu de l’arbre, mentre deixava anar una pluja de llàgrimes de color lila. En Mortimer va penjar la part que quedava de la pancarta, que ara deia: GUDA A CASA, CLAUDETTE.
L’aclaparava una sensació de culpabilitat per com havia tractat la Giulietta, per molt que hagués estat ella qui li havia destruït la pancarta. Sabia que la Claudette el forçaria a demanar-li disculpes quan arribés, de manera que, de mala gana, va baixar d’una revolada fins al peu de l’arbre.
El tronc buit era un rebombori de color lila, amb tot d’ocells que cantaven i ballaven una alegre melodia que feia referència al retorn del seu lloro favorit. Cantaven sobre l’exquisida esponjositat de les plomes de la Claudette, sobre la melositat sedosa de la seva veu, sobre l’amabilitat que mostrava a tothom que coneixia. Hi havia fins i tot una estrofa sencera dedicada a la lluïssor del seu ull esquerre.
A diferència de la resta de membres de l’espècie, en Mortimer no era gaire aficionat als banquets. Normalment posava excuses per evitar-los, i si havia fet una excepció en aquest cas era per l’afecte que sentia per la Claudette. De fet, de tots els lloros del bosc, en Mortimer era probablement el que més estimava la Claudette. Ella li havia fet de mare quan els seus pares havien mort víctimes dels caçadors de trofeus.
Si en Mortimer hagués estat un lloro aficionat a cantar i a ballar, hi podria haver afegit una estrofa que hauria commogut els ocupants de l’arbre fins a fer-los plorar. Va pensar que potser faria bé de provar-ho, en honor de la Claudette. A contracor, tremolant lleugerament, es va endinsar una mica més en la reunió. Però abans de tenir ocasió de cantar una sola nota o de remenar el cul ni que fos una miqueta, el bosc sencer va començar a tremolar.
Un bassal va prendre forma davant de l’arbre. Al principi semblava un bassal ben normal, com els que podríeu trobar al paviment després d’un dia de pluja, o al gimnàs després d’un partit especialment intens de joc de matar. Però de sobte va començar a escopir i a xiuxiuejar.
—Està venint! —va exclamar en Mortimer—. En qualsevol moment, la Claudette serà aquí!
Les setmanes anteriors, la Claudette les havia passat sota la vigilància de la Divisió per Eliminar Brivalls en Secret (DEBS per als amics), una organització secreta en la qual els agents viatjaven gairebé exclusivament a través de portals en forma de bassal. Cap dels lloros no sabia exactament per quin motiu la Claudette havia requerit la vigilància de la DEBS, però tots estaven extraordinàriament emocionats davant la perspectiva de tornar-la a veure. En Mortimer va estarrufar les plomes per assegurar-se que tenien un aspecte impecable, i els altres van continuar cantant la cançó de la Claudette a un volum cada vegada més eixordador.