L'última bruixa 1 - L'ultima bruixa

Jara Santamaría

Fragmento

lultima_bruixa-3

1

Bala

Diuen que el primer cop se senten una mena de pessigolles als dits. Una sensació tan tènue que fins i tot pot semblar un producte de la mateixa imaginació.

En el meu cas, no va ser així.

No hi va haver cap subtilesa.

El primer cop que vaig sentir la màgia va ser com si una força devastadora m’arrossegués des de les profunditats de l’estómac, em dominés completament i em canviés la vida en tan sols un instant.

Jo no ho sabia, és clar. Era impossible saber-ho.

Però des d’aquell moment, res va tornar a ser com abans.

—Ei, Bala!

Ja hi tornàvem a ser. Quina era ja? La cinquena vegada aquell dia? Ah, no, la sisena. La sisena vegada, si comptàvem la de la fila de l’esmorzar. Cert, com me’n podia oblidar: la Leire havia partit un tros de la torrada per crear una mena de pegat per a l’ull com els dels pirates i havia insistit que me l’emprovés, «pel meu bé». La veritat és que, com a mínim, havia de reconèixer que aquesta broma havia estat una mica original.

Però això d’anomenar-me Bala no era cap novetat. No sé gaire bé com, però és un malnom que, tard (a vegades els costava més) o d’hora, sempre hi ha algú que s’il·lumina com per inspiració divina, amb prou feines aconsegueix reprimir el riure i l’exclama per primer cop. Ja hi estava acostumada, qui no ho estaria! Malgrat tot…, sis vegades abans de les quatre de la tarda? Potser ja començava a ser massa, fins i tot per a mi.

Els campaments d’estiu són una experiència força intensa per a qualsevol noia de tretze anys, però si a més resulta que ets una noia de tretze anys que no encaixa enlloc, t’asseguro que tot plegat pot ser un malson. Normalment, a l’escola… Bé, sí, les bromes, les imitacions i tot plegat començaven tan bon punt creuava la porta. Ho feien passar com a salutació, com «Ei, Bala» o «Bon dia, Ull-foll», però, si tenia sort, em donaven una mica de treva durant les classes. Llevat que haguéssim de fer algun treball en grup o que toqués classe d’educació física, és clar, però, en qualsevol cas, a l’escola les classes s’acabaven. I ja estava. Per molt horrible que fos, sempre arribaven les tres de la tarda i te n’anaves a casa, un lloc on els malnoms i les burles desapareixien i, en secret, podies engegar a tothom a fer punyetes. Però en un campament? Ui, no, i ara! Tot el dia estava ple d’activitats i de dinàmiques! Vinga, som-hi, que això no pari! Si no tocava un esport de grup (mateu-me, si us plau), era hora de fer una activitat ben cursi com xerrar al voltant d’una foguera i compartir anècdotes o dir alguna cosa bonica de la companya que seia a la dreta o alguna cosa per l’estil. Per fer penya, deien. Sí, solia funcionar de meravella, sobretot per a persones com jo. En realitat, si no eres una d’Elles (ja m’entens, una d’aquelles noies pràcticament perfectes, que duen una cua llisa i amb tots els cabells a lloc, tenen una pell fantàstica que no ha conegut mai cap gra i són atlètiques i alhora delicades com una flor), era força probable que t’enduguessis una brometa innocent. Amb mi, per exemple, sempre aconseguien trobar la manera de recordar-me com n’era, jo, d’especial, de diferent, i com els agradaven els meus ulls.

Elles amb prou feines es podien aguantar el riure. I mira que s’hi esforçaven.

I els monitors?

Bé…

Direm que no s’adonaven de res. O que no volien adonar-se’n, la veritat. O bé els comentaris els semblaven innocents de debò o decidien que no era cosa seva intervenir en les nostres picabaralles. Que quedi entre tu i jo: la primera opció em sembla més difícil de creure, així que tampoc no s’havien convertit en les meves persones preferides, precisament. No aconseguia entendre per què s’esforçaven tantíssim a crear un ambient carregat de paraules grandiloqüents com «companyonia», «fraternitat», «convivència»… si després estaven massa ocupats per veure què passava, cada dia, davant dels seus nassos.

Però… per on anava? Ah, sí.

—Ei, Bala!

Per aquí.

Pel precís instant en què la Laura i jo intentàvem escapolir-nos del joc de matar que estaven organitzant totes al pati, encapçalades per la Montse, una monitora que tocava el xiulet amb insistència. L’Ana ens havia descobert. I no només l’Ana, és clar, perquè ella no anava mai sola. En realitat, si ho pensava fredament, cosa que m’esforçava a fer sovint, m’adonava que tot aquest rotllo semblava que fos part d’una coreografia. Cada dia passava una mica el mateix. Si ho pensava així, m’era una mica més fàcil encaixar-ho i deixar que passés ràpid. Era com observar un espectacle des de fora.

Primer, se m’acostaven. Sempre juntes. Sempre en grup. Si estaven soles, no em miraven, acceleraven el pas. Però juntes s’envalentien. Mantenien la formació, quasi idèntica cada dia. Fins i tot hauria jurat que es posaven d’acord en la manera de caminar: l’Ana al mig, amb el cap ben dret, el pas ferm i una ganyota foteta que li sortia amb una naturalitat sorprenent; la Paula, a la seva esquerra, i la Sonia i la Leire, a la dreta.

A hores d’ara, hi hauria d’estar acostumada. Com a mínim, ja tenia el posat assajat: m’encongia d’espatlles, m’encreuava de braços, evitava mostrar cap mena d’emoció fos com fos i esperava que passés. Perquè normalment passava.

—Què passa, Bala? —va dir l’Ana, amb una expressió exa­geradament trista als llavis—. No t’animes a jugar a matar?

—És per si et fem mal? No et preocupis, que anirem amb compte…

L’Ana va assentir i va afegir:

—Leire, saps què passa? Que està preocupada perquè li donis un cop i li caigui l’ull de vidre —va dir, mentre m’assenyalava l’ull esquerre—. Imagina’t: la bala rodant per terra, ves a saber si la trobaria després, pobreta…

Òndia, dos insults seguits sobre l’ull!

Quina imaginació! Quin enginy!

Com si fossin les primeres que se n’havien adonat. Si hagués estat una mica més valenta o més replicaire, m’hauria encantat fer-los veure que no eren gens originals. Tant de bo fos capaç de riure-me’n i de fer-los entendre que qualsevol cosa que elles em diguessin jo ja l’havia sentida. Que potser es pensaven que, fins llavors, en cap de les tres escoles a les quals havia anat, ningú s’havia adonat que tenia un ull de cada color? Si fins i tot els podria escriure una llista per enriquir el seu repertori de malnoms: husky, pirata, ull-foll, bala, ull de caca…

Al meu costat, la Laura tenia els ulls clavats a terra, en silenci com jo, sigil·losa, com si volgués fondre’s amb l’entorn i que ningú es fixés en ella.

La monitora Montse va xiular amb més força i això va distreure el grup de noies un moment, un parell de segons en què la Laura va aprofitar per agafar-me de la mà i estrènyer-me-la per enviar-me un missatge que coneixia a la perfecció: «Fugim d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos