Amari (versió en català) 2 - Amari i el gran joc

B.B. Alston

Fragmento

amari_i_el_gran_joc-2

Corro per la vorera, deixant enrere boutiques de dissenyadors, botigues de luxe i una sofisticada galeria d’art. Unes illes més enllà hi ha el gran campus de l’Acadèmia Whitman. L’edifici principal, que per fora és tot de vidre, resplendeix amb la llum del matí i, al davant, hi ha una filera de cotxes que envolta una gran font; en baixen nois i noies que segurament arribaran a classe abans que soni l’últim timbre, el d’un quart de nou. No com jo.

I és que ara mateix hauria d’estar anant cap a l’escola, encara que sigui tard. Tot i així, m’aturo davant d’una caseta vella i mig ruïnosa encabida entre dos edificis més grans i molt més elegants. El rètol mig esborrat que hi ha penjat a la façana diu: «Minisúper del Marco».

Quan he recuperat l’alè, agafo el mòbil per tornar a escoltar el missatge de veu:

Missatge de veu de l’Elsie

«Arriba’t a cal Marco abans de classe. Alerta màxima!».

Si hi ha una cosa que he après de l’Elsie Rodríguez durant el nostre primer curs com a companyes d’habitació, és que és una exagerada. Quan jo dic «alerta màxima» és perquè n’ha passat alguna de grossa. En canvi, per a l’Elsie una situació d’alerta màxima pot ser el retard del missatger que li ha de dur les peces del robot que està creant per al seu darrer projecte científic.

En qualsevol cas, ser millors amigues vol dir ajudar-se l’una a l’altra passi el que passi, encara que això em suposi una falta en el meu registre d’assistències. Que, per cert, seria impecable si aquell malaguanyat dia de gener no ens n’haguéssim anat a la neu.

Entro a la botiga. Si per fora l’establiment és rústic, per dins encara és pitjor. Hi ha molt poqueta llum, però prou per veure les clapes de pintura escrostonada de les parets. En teoria, és una botigueta que gairebé sempre està oberta i on venen begudes i aperitius, però tot el que hi he comprat està caducat. Crec que la nevera on guarden els refrescos no ha funcionat mai.

Ja he dit que la botiga fa sempre pudor d’ous podrits? I quan dic sempre, vull dir sempre.

Arrufo el nas i recorro el passadís dels dolços. Al final, un individu amb cara de llàstima no sembla gens impressionat per l’assortiment de patates xips. «Què me n’ha de dir, senyor», penso. Passo ràpidament pel seu costat i vaig de dret a la caixa.

Darrere del taulell hi ha un homenot calb amb aspecte de culturista que porta una samarreta molt cenyida. Arrufa el front quan veu que me li acosto.

Jo també me’l miro amb recel. De sobte, li surten uns manyocs de pèl d’un vermell viu al cap i al coll, i dos ullals corbats de la mandíbula.

Però aleshores parpellejo, i torna a tenir una aparença humana. Aquest és el benefici dels encanteris més cars; fins i tot les gotes per als ulls Visió Real només fan efecte uns segons abans que torni a funcionar l’encanteri de la disfressa. Sens dubte, aquesta disfressa ha sortit de la col·lecció esport de camuflatge urbà de Vivi LaBoom.

M’escuro la gola i li pregunto educadament:

—Que podria anar al lavabo?

Ell encreua aquells braçots i m’inspecciona.

—I per què t’hi hauria de deixar anar? —rondina.

Li faig un somriure d’orella a orella i poso els ulls en blanc.

—Au, va, Tiny. Faig tard a classe.

A poc a poc se li dibuixa un somriure a la cara i llavors deixa anar una riallada eixordadora.

—Ni «Hola»..., ni «Com va?» —fa el Tiny—. Només «Dona’m la clau» i prou.

—I si t’ho demano sisplau? —insisteixo.

—Entesos, entesos. El que calgui per a un col·lega humà.

M’inclino cap a ell i li dic a cau d’orella:

—Només perquè ho sàpigues, normalment no ens diem humans a nosaltres mateixos.

El Tiny es grata el cap calb i el seus ulls perplexos emeten durant uns segons un esclat de llum groga.

—Però per què? Sou humans, oi?

Faig que sí amb el cap.

—Només és que.. donem per fet que tothom que coneixem és humà, o sigui que no cal dir-ho cada vegada.

Abaixa les espatlles amb exageració.

—Massa coses dels humans per recordar.

Li dono un copet al braç per animar-lo.

—Ja t’hi acostumaràs.

El Tiny assenteix amb el cap i remena sota el taulell. Li allargo la mà i em deixa la clau del lavabo al palmell.

—Eh... perdoni? —L’individu d’abans surt de darrere el prestatge de les patates xips—. Fa uns minuts li he demanat d’anar al lavabo i m’ha dit que estava avariat.

El Tiny arrufa el front.

—Està avariat per a vostè. Per a ella funciona perfectament. Alguna pregunta més?

L’individu es disposa a replicar, però el Tiny deixa anar un grunyit inhumà que fa que s’ho repensi.

—Ves amb compte —m’adverteix el Tiny en veu baixa—. Aquest fa cara de ser un observador.

Em mossego el llavi. Els observadors són gent que està convençuda que al món hi ha més coses de les que es veuen a simple vista. Segons ells, hi ha una immensa conspiració mundial per ocultar que les criatures sobrenaturals dels mites i les llegendes són reals i viuen secretament entre nosaltres.

Aquesta gent té webs, sales de xat i col·laboradors pertot arreu. Busquen pistes que demostrin al món que tenen raó. Això podria explicar per què el senyor observador volta per una petita botiga com aquesta, que, en realitat, no és el que sembla ni de bon tros.

La majoria de gent pensa que els observadors són, simplement, uns teòrics de la conspiració i no els fan cas. Però jo sí que els haig de vigilar de prop perquè no solament tenen raó, sinó que, a més, formo part d’una organització, l’Agència d’Afers Sobrenaturals, que ha de garantir que les proves que busquen amb tant d’afany no surtin mai a la llum.

No falla. Quan giro el cap enrere, comprovo que l’observador m’està mirant fixament. Es fica la mà a la butxaca, en treu un mòbil i ens comença a gravar. Quines penques!

—El podries distreure? —pregunto fluixet al Tiny.

Ell em fa un somriure d’orella a orella i surt de darrere el taulell.

—I tant! —Obre els braços i crida—: Felicitats, senyor! Li ha tocat el primer premi!

L’home arruga el front mentre el Tiny li posa un braç fornit sobre les espatlles i se l’enduu cap al taulell.

—Pe-però si no he participat en cap concurs...

El pobre home mira frenèticament a banda i banda, intentant localitzar-me, però ja m’he esmunyit cap al passadís dels d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos