Skandar i el genet fantasma (Skandar 2)

A.F. Steadman

Fragmento

Kenna. Truquen a la porta

KENNA

Truquen a la porta

La vigília del solstici d’estiu, la Kenna Smith seia a la platja, contemplant com el sol s’enfonsava al mar. Mentre les llums de Margate cobraven vida darrere seu, es va treure la carta de l’Skandar de la butxaca, es va quedar mirant el sobre i després la va tornar a desar, sense obrir-la. Feia tres dies que la tenia. Volia llegir-la. Se’n moria de ganes. Trobava a faltar tant el seu germà que de vegades, quan estava mig adormida, agafava aire per xiuxiuejar-li alguna cosa a les fosques. Alguna ximpleria. Algun temor. Algun secret. I llavors es recordava que el llit d’ell era buit. Que feia gairebé un any que era buit. Que ell dormia a la casa d’un arbre de l’Illa, i que durant el dia aprenia màgia elemental amb el seu propi unicorn.

Aquell era el problema de les cartes. Li recordaven que ella no tindria mai un unicorn. Feia dos anys havia suspès l’examen del Covador que determinava si estava destinada a convertir-se en genet. Això volia dir que no tindria mai un vincle amb un unicorn, que no aniria a viure a l’Illa. I des que la Kenna havia anat a veure l’Skandar feia unes setmanes i havia conegut el seu unicorn, en Sort del Pocapena, li costava molt més llegir les cartes del seu germà.

No podia parar de pensar en com els moviments de l’Skandar i en Pocapena eren un reflex mutu, com si a tots dos els haguessin tallat d’una mateixa ànima. En com tremolava la musculatura del coll de l’unicorn negre, en les espurnes que li sortien volant de les ales com pols d’estrelles. En l’amor abrandat als ulls de l’Skandar quan mirava en Pocapena. Un vincle més profund del que hi havia entre germà i germana. Un vincle capaç de fer màgia.

La Kenna es va espolsar la sorra dels peus i es va tornar a posar les sabates d’anar a l’institut. Els seus amics, els nous, els que no tenien cap interès en els unicorns, havien passat per allà feia una estona. Quan va tornar de veure la Prova dels Principiants de l’Skandar, va acabar tan farta que tothom li fes preguntes sobre l’Illa que va proclamar, amb mala idea, que era una versió dolenta del Continent i que els unicorns només eren cavalls terrorífics amb unes ales lletges. A la majoria de la gent no li va agradar sentir-ho, però la colla dels antiunicorns la va tractar com si fos la seva reina.

A l’hora del pati es van agrupar al voltant de la Kenna i van riure quan els va explicar que els genets havien d’anar vestits amb jaquetes velles i arrossinades i viure a dalt dels arbres. I en aquell moment a la Kenna li va néixer un bri d’esperança en pensar que potser, al capdavall, el Continent era el seu lloc. Que podria sortir-se’n. Ni tan sols va voler veure la Copa del Caos d’aquell any amb el pare. Va fingir que no veia l’expressió dolguda d’ell quan el va deixar tot sol davant del televisor, mirant la cursa d’unicorns més famosa del món. La Kenna es va negar a pensar en com de decebuda hauria estat la mare i va preferir voltar pel centre del poble desert amb els seus nous amics.

Aquell dia la Kenna es va perdre el moment en què la Nina Kazama es convertia en comanadora del Caos, la primera vegada a la història que una persona nascuda al Continent guanyava la Copa del Caos. Havia fet com si no li importés gens. Però quan es va tancar al seu dormitori, va mirar centenars de vídeos de la Nina i la seva unicorn, l’Error del Llamp, passant per sota l’arc de la meta. I va entendre que en realitat el seu lloc no era amb aquells nous amics; que només ho fingia.

Tornant de la platja, la Kenna va picar el codi d’accés de la porta del carrer del seu bloc de pisos, Sunset Heights, i va pensar en les cases dels arbres que havia entrevist a l’Illa. No podia reprimir el desig de viure amb l’Skandar i els seus amics al Niu d’Àligues i tenir un unicorn com en Sort del Pocapena als estables de sota. La veritat era que, malgrat que havien passat dos anys sencers, la Kenna encara desitjava un unicorn més que qualsevol altra cosa del món.

—Kenna?

—Hola, pare —va dir mentre entrava a l’apartament número 207.

La Kenna va veure que el pare ja estava vestit per anar a fer el torn de nit a la benzinera. Això li va treure un pes de sobre: hi havia dies que l’havia de convèncer perquè anés a treballar, i dies que no ho aconseguia de cap manera. Però avui era un dia fàcil, un d’aquells que la Kenna explicava a l’Skandar quan li escrivia. Els més durs, en canvi, se’ls guardava per a ella.

Es van creuar al rebedor, esmunyint-se per passar, com una coreografia ben coneguda per tots dos. La Kenna va penjar la jaqueta al ganxo de darrere el cap del pare i ell es va desar les claus a la butxaca del pit de la camisa.

—Has mirat la bústia? —va preguntar el pare.

El que preguntava realment era si hi havia carta de l’Skandar.

—Sí. No hi havia res —va mentir la Kenna.

—Ah, bé. No tardarà gaire, suposo. —El pare li va fer un petó a dalt al cap—. Bona nit, reina. Fins demà al matí.

La carta de l’Skandar li cremava a la butxaca mentre es retirava al dormitori. La Kenna sabia que l’hauria d’haver compartit amb el pare, però no ho podia afrontar, aquella nit no.

Era la vigília del solstici d’estiu. Avui, els joves de tretze anys d’arreu del país havien fet l’examen de Covador, tots amb l’esperança de sentir cinc trucs a la porta a mitjanit, de ser convocats per convertir-se en genets d’unicorn. La Kenna estava segura que, si hagués dit al pare que hi havia carta, només hauria volgut parlar de com ara feia un any que havien cridat l’Skandar a l’Illa.

De fet, l’únic tema de conversa del pare era l’Skandar i en Sort del Pocapena. Per això la Kenna tenia la sensació que qualsevol cosa que fes ella (treure bona nota en un examen de matemàtiques, fer una amistat nova, adormir-se plorant a la nit) ni tan sols era digna d’esment. Tot i això, havia de reconèixer que li encantava veure content el pare, que amb prou feines havia somrigut al llarg de la infantesa dels seus fills. Per tant, la Kenna estava atrapada entre els seus propis sentiments i els d’ell.

Però, a banda del fet que no era feliç, hi havia una altra cosa que amagava al pare. La Kenna estava convençuda que en el poc habitual viatge a l’Illa de l’Skandar s’hi amagaven més coses del que ell els explicava. Havia repassat tots els llibres de la biblioteca, tots els webs, tots els fòrums, buscant proves que hi havia joves amb tant de talent que no calia que fessin l’examen de Covador.

No n’havia trobat res. Totes les criatures que feien tretze anys abans del solstici d’estiu estaven obligades a fer l’examen de Covador. Ho deia el Tractat. Era la llei. Tot i que, aparentment, no s’havia aplicat a l’Skandar. La Kenna s’avergonyia dels pensaments cruels que li omplien el cap. Ella sempre havia estat més forta, més ràpida, més llesta. Havia ajudat

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos